.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 2 d’abril del 2013

Quan el sindicalista esdevé comissionista

A Andalusia (Espanya) s’ha produït un gran escàndol relacionat amb uns expedients de regulació d’ocupació de diverses empreses públiques. A més a més sembla que uns dirigents sindicals es van emportar uns diners corresponents a les indemnitzacions laborals derivades d’aquells acomiadaments. Com que els mitjans d'informació ja ho han explicat a fons deixo de banda les greus irregularitats d’aquells expedients, pendents de judici, i em centro en les comissions que van anar a parar als sindicats i/o als seus dirigents. Encara que sempre hi ha qui es fa el sorprès aquestes pràctiques atípiques són perfectament conegudes, és a dir, en els expedients de regulació d’ocupació els sindicats actuen com a intermediaris comissionistes. Als efectes pràctics l’equació és més o menys aquesta: com més acomiadats i més indemnitzacions, més comissions. No estic pressuposant la destinació final d’aquestes comissions, siguin pel sindicat o pels seus dirigents, però resulta significatiu que de vegades -i especialment quan es tracta de pimes- una de les exigències sindicals pel cobrament d’aquestes comissions és que siguin en negre. En bitllets, per entendre’ns. No cal estar molt ficat en el món de l’empresa per saber com funcionen aquestes coses. Encara que sembli escandalós, que ho és i molt, dissortadament aquestes coses funcionen així. I els sindicats callen, que per la part que els toca no els convé fer soroll. Però tot i que en aquests casos s’acostuma a mirar cap a una altra banda, no es pot al·legar ignorància. Ho sap qui paga, ho sap òbviament qui cobra, ho saben molts treballadors afectats i ho sap l’administració. O ho hauria de saber. Però ningú gosa denunciar-ho. Per això de vegades es parla de comportaments sindicals atípics, i és que en determinades crisis empresarials els sindicats i alguns dels seus dirigents esdevenen uns simples comissionistes.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

No es denuncia perquè tot forma part del mateix negoci i totes les parts surten guanyant. Els que en teoria sortirien perjudicats encara han de donar les gràcies per rebre alguna cosa. S'hauria de fer net a tot el conjunt.

Clidice ha dit...

i encara n'hi ha que diuen que la revolució obrera no cal, com si els sindicats fossin representants dels obrers i no perpetuadors del sistema. Gairebé em surt un "companys! a les barricades! mort al capital!", però ja sé que a tu no et faria gaire gràcia i que, a més, tens poca fe en el gènere humà. :)

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
OK.

Clidice,
;-)