El “corralito” de Bankia

Aquests dies es parla molt de Xipre però els nostres corralitos particulars no tenen res a envejar dels xipriotes. Uns diners que ens pensàvem que eren segurs resulta que s’han esvaït com el fum en forma d’accions, participacions preferents i productes similars. Per proximitat podríem parlar, per exemple, de Catalunya Caixa, però avui em centraré en un cas encara més flagrant, Bankia. Les accions de Bankia van sortir al mercat borsari a bombo i plateret al preu de 3,75 euros encara no fa dos anys. Algun dia potser es demostrarà judicialment que aquella sortida a borsa va ser una gran estafa, perquè amb el suport de documentació falsa es va assegurar que l’empresa guanyava molts diners quan en realitat es tractava d’una empresa en fallida. El Banco de España, que tenia la tasca de supervisar l’operació, també es va cobrir de glòria. Ara el preu d’aquestes accions s’ha fixat en un cèntim, és a dir, han perdut el 99,7% del seu valor, i això suposant que hi hagi algú disposat a pagar-les a un cèntim, que segurament és molt suposar. A la pràctica, els titulars d’aquestes accions -la majoria forçats per l'entitat mateix- han perdut la totalitat de la seva inversió.

Anem, però, als orígens d’aquests accionistes forçats. Hi ha gent que es mira el director de la seva caixa d’estalvis amb els mateixos ulls que si fos el seu metge de capçalera, és a dir, els considera gent de la seva màxima confiança només pel fet d'ocupar el càrrec que ocupen. Com que són persones sense formació financera ni mèdica potser no tenen cap altra opció que creure-se’ls. Així, quan el director de la caixa els induïa a actuar de determinada manera amb els seus estalvis ho acceptaven sense ni llegir-se el contracte. Actuaven igual que quan el metge els recepta unes pastilles, que se’l creuen i fan allò que els recomana sense ni tan sols consultar el prospecte del medicament. Per ser justos cal dir que moltes d’aquestes operacions financeres es basaven en la combinació de la ignorància del client estafat i el poc coneixement dels mateixos venedors sobre el producte que els estaven col·locant. El fet és que massa sovint el client confon la tasca d’un assessor financer privat amb la d’un venedor de productes financers.

Molts accionistes de Bankia eren abans clients de Caja Madrid. En un moment determinat els van canviar els seus estalvis col·locats en dipòsits a la vista o a termini i, per tant, cent per cent segurs, per uns cromos anomenats participacions preferents. I quan van voler transformar aquests cromos en diners i els van dir que no era possible, els van convèncer per canviar-los per aquestes accions que ara no valen res. És a dir, gràcies a aquests canvis de cromos forçats per l’entitat molts clients ho han perdut tot. Els culpables d’aquestes estafes tenen nom i cognom, i no són precisament els directors de les oficines, que tampoc sabien ben bé quin producte estaven col·locant per ordre dels seus caps, sinó les cúpules directives de les entitats que van dissenyar aquestes perverses operacions. Així, ja que parlem de Bankia podem parlar, per exemple, del senyors Miguel Blesa i Rodrigo Rato. Els diners s’han esfumat però algun dia veurem aquests personatges tancats a la presó per estafa? Jo no hi posaria pas la mà al foc.