Hem de confiar en la policia?

Aquesta pregunta no té una sola resposta. Si m’atraquessin pel carrer o m’entressin a robar a casa avisaria els mossos, més que res perquè és el que toca tractant-se d’uns delictes pels que tenen les competències traspassades. Però si en aquell moment em creués per casualitat amb la policia nacional o la guardia civil els demanaria a ells que m’ajudessin, perquè tant un cos com l’altre també els pago jo i tinc tot el dret a utilitzar-los. I ells l’obligació de protegir-me i ajudar-me. Per altra banda vull pensar que la preparació professional de tots els cossos de policia que operen a l’estat és idònia i que tots fan igual de bé la seva feina. Conclusió: tota la meva confiança en la policia.

La líder dels populares a Catalunya, una senyora que sempre mira de reüll cap a Madrid, diu que ha deixat de tenir confiança en els mossos, i que per això ha demanat ser protegida per la policia nacional. Sembla ser que el diguem-ne caprici li ha estat concedit, i que per un tema de descoordinació entre cossos policials durant uns quants dies ha estat doblement protegida, pels uns i pels altres, però sense saber-ho els mossos. Una prova més que la coordinació policial segueix sent una de les nostres assignatures pendents. Conclusió: cap confiança en els dirigents politics i policials responsables d’aquesta descoordinació.

No m’ha sorprès el nou escàndol protagonitzat per Sánchez-Camacho. És una senyora que polititza tot el que toca. Per altra banda tampoc ha de sorprendre que tenint els interessos que té confiï més en el govern espanyol que en el català. Però una cosa és evident, siguin els uns o siguin els altres intueixo que al final del dia els escortes deuen fer un informe que envien a algú que està per sobre d’ells. És a dir, si vas amb escorta sempre hi ha algú que sap perfectament on has anat, amb qui t’has vist i que has menjat per dinar. Conclusió: cap confiança en que la policia respecti la privacitat de la persona protegida.