Consulta sense diàleg previ?

(d’El Punt Avui)

Observant la tensió creixent que hi ha entre Catalunya i Espanya la conclusió és clara: no tothom té interès a resoldre el problema. Tot plegat és més vell que l’anar a peu: dos no dialoguen si un no vol. I n’hi ha un que clarament no vol dialogar, mentre que sobre les veritables intencions de l’altre a dia d’avui tampoc no posaria la mà al foc. Si el diàleg previ fos imprescindible per tirar endavant la consulta, de consulta, no n'hi hauria mai, perquè algú ja s’ocuparia abans d’impedir el diàleg. Amb quin objectiu? Que no hi hagi consulta. En altres paraules, els que temen perdre-la no autoritzaran mai la consulta.

Per tant, ens equivocaríem si penséssim que el problema de Catalunya s’ha d’encarrilar necessàriament mitjançant el diàleg previ, perquè abans caldria que es complís una premissa encara més important que el diàleg, i que són les ganes veritables de les parts en conflicte per resoldre el problema per aquesta via. N’hi ha, de ganes? Permeteu-me que ho dubti. Mentrestant, els que mai no acceptaran la celebració de la consulta insisteixen en la necessitat teòrica d’un diàleg entre les parts en conflicte, perquè saben que de diàleg seriós amb un referèndum a l’horitzó no n’hi haurà mai. Filibusterisme polític? És l’estratègia dels que només hi veuen un problema legal.

Alguns miops, i d’aquests, dissortadament, se’n troben a ambdues bandes del taulell, deuen pensar que la tensió permanent els donarà més rèdits polítics. I si només pensem en el curt termini possiblement tenen raó. El fet és que es passen el dia alimentant la tensió tant com poden, però sense presentar alternatives viables per resoldre un problema que no és legal sinó polític. I arribats a aquest punt la pregunta només pot ser una: ja que de diàleg per acordar el tipus de consulta molt previsiblement no n’hi haurà, la consulta, quan i com? Una cosa és evident, i és que tal com estan les coses el nostre problema només el resoldrem votant, tal com s’acostumen a resoldre els problemes polítics.