.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 15 de març de 2013

Aquesta estranya mania de barrejar-ho tot amb la bandera

Em declaro contrari a l’exhibició de banderes nacionals amb qualsevol excusa esportiva, comercial, ciutadana, religiosa, cultural, etc. Sovint penso que les persones que tenen la necessitat de marcar la seva nacionalitat portant una bandera potser és que en el fons i sense ser-ne conscients tenen un problema d’identitat. Els camps de futbol plens de banderes, les que siguin, sempre m’han cridat l’atenció. Penso en el Bernabeu ple de banderes espanyoles però també en un Camp Nou farcit de senyeres. El mateix em passa amb les senyeres que el dia de Sant Jordi es veuen rebaixades a entapissar les parades de llibres. O això no és un signe prou evident de devaluació institucional?

Veure la plaça de Sant Pere del Vaticà plena de banderes mentre s’elegeix un nou papa o durant la benedicció Urbi et Orbi dels diumenges continua sorprenent-me. Tampoc entenc que quan un pilot de motos puja al podi hi posin la bandera del seu país de naixement, encara que, com acostuma a passar, el guanyador tingui fixada la seva residència en un altre país, normalment un paradís fiscal. És una contradicció ridícula abanderar nacionalment determinats personatges (esportistes, artistes, etc.) que tots tenim al cap i que decideixen marxar del seu país per tal de no pagar-hi impostos.

En determinats actes, posats a exhibir una bandera jo hi posaria la del patrocinador que paga la festa. El Santander? Doncs posem-hi el logo del Santander. No veig la necessitat d’identificar-los amb la bandera del país. Quan s’ha de celebrar un esdeveniment el primer que s’hauria saber és: qui paga aquesta festa? Vodafone? Doncs posem-hi la bandera de Vodafone i reservem l’exhibició de la bandera nacional pels actes institucionals pels que van ser creades. Perquè amb aquesta exhibició gratuïta de banderes en el fons el que estem fent, potser sense adonar-nos-en, és devaluar-les.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

A mi tampoc m'agrada veure tanta bandera però crec que es poden diferenciar situacions diferents. Els dies festius es posen banderes per costum, per donar color. Suposo que ve d'antic, quan les parets no tenien color. Als camps de futbol avui és una qüestió de marcar territori barrejant política amb esport. I al Vaticà, aquí si que no ho entenc gaire, suposo que és per mostrar que s'ha vingut de lluny per veure el senyor de blanc. Això, a més del que dius.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Suposo que d'explicacions per justificar el fenomen n'hi ha per a tots els gustos.

Jaume ha dit...

Això de les banderes del Vaticà crec que és com diu en Jordi. Deixar constància que una persona de tal lloc ha vingut aquí.
Això es veu molt en els concerts multitudinàris. Al darrer que vaig anar (Bruce Sprignsteen al maig passat) vaig veure banderes de Suècia, Regne Unit, Catalunya, Israel, Estats Units, Itàlia,.....És clar que en aquest cas concret el mateix artista en dóna peu ja que al capdamunt de l'escenari onejaven una bandera estatunidenca i una senyera. Devia influir això en el fet que no hi hagués cap bandera espanyola entre el públic (perquè d'espanyols sí que n'hi havien)

Miquel Saumell ha dit...

Jaume,
Gràcies, potser sóc massa intransigent, però a mi tanta bandera m'atabala.