Post Chávez

Si ho hagués de resumir amb una frase diria que Chávez ha estat un mal governant incompatible amb la democràcia. Parlant en general, no m’agraden els militars que es fiquen en política. Òbviament encara m’agraden menys els militars colpistes. No m’agraden els governants demagogs i populistes. No m’agraden els governants que utilitzen la democràcia per assolir el poder i després s’obliden dels seus principis bàsics. No m’agraden els governants que fomenten el clientelisme polític. No m’agraden els governants que no respecten la llibertat d’expressió i castiguen les veus discrepants. No m’agraden els governants que tanquen els diaris, les ràdios i les teles que no fan bondat. No m’agraden les expropiacions per caprici. En definitiva, no m’agraden moltes de les coses que ha fet Chávez com a governant, que són molt similars a les que fan els governants de Bolívia, Cuba, Equador i Nicaragua. Posats a triar un govern d’esquerres d’aquella zona, em quedo a ulls clucs amb el de Brasil.

Però tampoc pretenc donar a entendre que tot ha estat negatiu. Chávez també ha fet algunes coses bones, especialment per a la gent més necessitada del seu país. Ha fet arribar serveis bàsics com l’educació i la sanitat allà on no hi arribaven, i ha reduït força l’analfabetisme. La classe més baixa és ara menys baixa. És a dir, on ara hi ha una pobresa digna abans hi havia una misèria difícilment compatible amb, per exemple, un govern socialista com el de Carlos Andrés Pérez, el gran amic del nostre Felipe González. Fruit del gran clientelisme polític que constitueix la base del seu suport electoral, Chávez deixa molts orfes, bàsicament tota aquella gent que va treure de l’extrema misèria en la que es trobava. I sóc molt conscient que quan les necessitats bàsiques de la població no estan cobertes discursejar sobre les bondats de la democràcia pot sonar a marcià.

De com Chávez ha deixat el país els indicadors econòmics de Veneçuela són preocupants. Degut a una gran inestabilitat i a la creixent inseguretat jurídica durant el chavisme han desaparegut moltes empreses. Com ja passava abans el gruix de l’economia veneçolana segueix basant-se en les exportacions de petroli, i aquest monocultiu econòmic és perillosíssim, especialment quan una part important de les exportacions als països amics (Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua) es factura a un preu simbòlic. Només un detall, a Veneçuela omplir el dipòsit de gasolina costa mig euro. I bé, per no allargar-me més i sent conscient que m’ho miro còmodament instal·lat des d’Europa, podria acabar dient que no m’agradaria gens viure en un país liderat per un personatge com en Chávez, però alhora no em costa d’entendre que hi hagi molta gent que el trobarà a faltar. Veurem si el successor de Chávez segueix pel mateix camí populista o comença a tocar una mica de peus a terra.