Quan el sindicalista esdevé comissionista

A Andalusia (Espanya) s’ha produït un gran escàndol relacionat amb uns expedients de regulació d’ocupació de diverses empreses públiques. A més a més sembla que uns dirigents sindicals es van emportar uns diners corresponents a les indemnitzacions laborals derivades d’aquells acomiadaments. Com que els mitjans d'informació ja ho han explicat a fons deixo de banda les greus irregularitats d’aquells expedients, pendents de judici, i em centro en les comissions que van anar a parar als sindicats i/o als seus dirigents. Encara que sempre hi ha qui es fa el sorprès aquestes pràctiques atípiques són perfectament conegudes, és a dir, en els expedients de regulació d’ocupació els sindicats actuen com a intermediaris comissionistes. Als efectes pràctics l’equació és més o menys aquesta: com més acomiadats i més indemnitzacions, més comissions. No estic pressuposant la destinació final d’aquestes comissions, siguin pel sindicat o pels seus dirigents, però resulta significatiu que de vegades -i especialment quan es tracta de pimes- una de les exigències sindicals pel cobrament d’aquestes comissions és que siguin en negre. En bitllets, per entendre’ns. No cal estar molt ficat en el món de l’empresa per saber com funcionen aquestes coses. Encara que sembli escandalós, que ho és i molt, dissortadament aquestes coses funcionen així. I els sindicats callen, que per la part que els toca no els convé fer soroll. Però tot i que en aquests casos s’acostuma a mirar cap a una altra banda, no es pot al·legar ignorància. Ho sap qui paga, ho sap òbviament qui cobra, ho saben molts treballadors afectats i ho sap l’administració. O ho hauria de saber. Però ningú gosa denunciar-ho. Per això de vegades es parla de comportaments sindicals atípics, i és que en determinades crisis empresarials els sindicats i alguns dels seus dirigents esdevenen uns simples comissionistes.