Economia informal

Els nostres governants es lamenten sovint que entre una cinquena i una quarta part de la nostra economia és informal, és a dir, funciona amb diner no declarat a hisenda. Molts economistes experts en el tema també donen per bona aquesta estimació de frau. Sigui com sigui, i més encara quan es parla d’aquestes magnituds, si un dels objectius dels governs seriosos és controlar i, si s’escau, gravar fiscalment els ingressos econòmics dels seus ciutadans, el primer pas hauria de ser reduir el diner negre a la seva mínima expressió, sent molt conscient que eliminar-lo del tot és una utopia. Aquesta seria una condició sine qua non per homologar-nos amb països fiscalment seriosos.

No conec ningú, i quan dic ningú vull dir exactament això, ningú, i aquí també m’hi poso jo, que ni que sigui de manera més o menys ocasional, de vegades sense ni ser-ne conscient, no col·labori a fer córrer el diner negre. Operar en diner negre és, per exemple, un acte tan senzill i alhora tan habitual en la nostra societat com donar i/o rebre una propina, o que el lampista que et soluciona una urgència no et faci factura. Sí, sembla una tonteria però no ho és. Es comença no exigint el tiquet de caixa quan el venedor no te’l dóna motu proprio, o donant una propineta a l’operari que et resol un problema domèstic, o pactant eliminar l’IVA de determinades transaccions, i s’acaba amb els casos que aquests dies surten contínuament als diaris.

Diguem-ne petites corrupteles o grans corrupcions, el tema de fons és sempre el mateix, la trampa. I no ens enganyem, l’abast econòmic de la trampa només ve fixat per les possibilitats operatives que té cadascú. Per entendre’ns, un ministre o un conseller sense escrúpols poden fer més martingales d’aquesta mena que un ciutadà normal. Alguns, tal vegada intentant autojustificar-se, diuen que aquesta manera de fer forma part de la nostra tradicional cultura mediterrània. En altres paraules, molts no reconeixen que operar en diner negre només és el resultat d’una clara incultura social molt arrelada en la nostra societat. Si és veritat que entre un vint i un vint-i-cinc per cent de l’activitat econòmica d’aquest país és en negre, no traurem el cap de la societat fiscalment tercermundista en la que ens ha tocat viure fins que l’economia submergida no quedi reduïda a la mínima expressió.