Es pot fer una truita sense trencar els ous? Evidentment, no. Doncs bé, sovint ens plantegem si per preguntar l’opinió sobre la possibilitat d’una Catalunya independent s’hauria de trencar abans amb la legalitat espanyola. Aquesta és una pregunta incòmoda que la majoria dels polítics catalans defugen i, si finalment la responen, ho fan sense entrar en gaires concrecions. La resposta, però, només pot ser una: sí. És evident que sí, hem de ser conscients que l’actual legislació espanyola, triplement blindada, i, sobretot, la manca de voluntat política dels dirigents dels dos partits que s’alternen en el govern espanyol, no permetran mai que votem per marxar. Alguns per marxar i altres per quedar-se, és clar. I com que la metròpoli no ho permetrà mai ho haurem de fer sense el permís de la metròpoli.
Per tant, en un moment determinat del procés s’haurà de dir mireu, ho hem provat tot i com que no permeteu que ens expressem democràticament a les urnes aplicarem la legalitat catalana per tal de conèixer quina és l’opinió dels catalans. I si la majoria decideix que s’ha de marxar, marxarem i llestos. És llavors quan començarà la veritable negociació, és a dir, els termes de la separació -amistosa- amb Espanya. Sí, dono per fet que, després de la sorpresa inicial, la separació es faria de manera amistosa. Al capdavall seguirem sent veïns, i entre veïns ens hem de portar bé. Això sí, bons veïns però cadascú a casa seva.
Una altra cosa. Una Catalunya independent seria, sense cap mena de dubte, membre de la Unió Europea, sinó de forma automàtica sí de forma molt més ràpida del que alguns insinuen, amb un curt període transitori per negociar el que s’hagi de negociar. Però aquest últim aspecte el comentaré en un proper article.
Per tant, en un moment determinat del procés s’haurà de dir mireu, ho hem provat tot i com que no permeteu que ens expressem democràticament a les urnes aplicarem la legalitat catalana per tal de conèixer quina és l’opinió dels catalans. I si la majoria decideix que s’ha de marxar, marxarem i llestos. És llavors quan començarà la veritable negociació, és a dir, els termes de la separació -amistosa- amb Espanya. Sí, dono per fet que, després de la sorpresa inicial, la separació es faria de manera amistosa. Al capdavall seguirem sent veïns, i entre veïns ens hem de portar bé. Això sí, bons veïns però cadascú a casa seva.
Una altra cosa. Una Catalunya independent seria, sense cap mena de dubte, membre de la Unió Europea, sinó de forma automàtica sí de forma molt més ràpida del que alguns insinuen, amb un curt període transitori per negociar el que s’hagi de negociar. Però aquest últim aspecte el comentaré en un proper article.
6 comentaris:
Llegir una veu moderada expressar-ho així em fa pensar en entreveure una possibilitat entre un milió. Ens en sortirem? si, com tothom. Només cal ficar-hi la banya.
Clidice,
Segur que ens en sortirem, això depèn bàsicament de nosaltres.
El que em fa mal és la frase en boca de Robespierre i com va acabar tot... Però tens raó, avui soparem truita en honor del teu article!
Galderich,
Doncs espero que la truita d'ahir us sortís ben bona ;-)
Crec que a Europa cada vegada entenen menys l'actitud espanyola i que anar pel nostre costat seria entès perfectament. Un altra cosa són interessos que pugui haver en mantenir la situació actual però fins i tot així, sembla que hi ha estats a qui aniria bé un estat espanyol més petit. No s'ha de tancar cap via.
Tot i que tinc els meus dubtes i gairebé preferiria no estar dins la UE tot apunta a que estaria des del primer moment.
(per cert que pensava que no escrivies en aquestes dates i era jo que t'havia deixat de seguir per errada en editar la llista!)
Jordi,
Doncs a mi no m'agradaria gens no estar dins la UE, això ho tinc molt clar. Al capdavall la majoria dels nostres problemes econòmics actuals ens els hem creat nosaltres mateixos.
Publica un comentari a l'entrada