Socialistes de cap a caiguda

Des de fa unes setmanes, o potser ja són uns mesos, cada vegada que Pere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans, obre la boca per referir-se a les relacions entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols, fa el ridícul més estrepitós. Un dia diu blanc i just l’endemà, la realitat, que és molt tossuda, l’obliga a dir negre. Això sí, per més contradiccions que hi hagin en les seves declaracions públiques, Navarro no es posa mai vermell. És el típic polític que per més disbarats que digui, i darrerament en diu de l’alçada d’un campanar, sempre manté el posat impertèrrit de qui ens vol fer creure que es creu allò que ens diu... i que evidentment no es creu. Negar les evidències, i és una evidència que el PSC, com a partit independent, a la pràctica no existeix, o és cara dura o és directament un insult a la intel·ligència.

També resulta sorprenent que els seus companys de directiva el deixin fer i li riguin les gràcies, segurament perquè més d’un aspira a ocupar el seu despatx, tot i que els candidats intenten dissimular-ho. Deuen pensar que com més bestieses digui i en més contradiccions caigui, més aviat Navarro haurà de deixar un càrrec que, pel que sembla, no està fet per a ell. El serial de les relacions de clara submissió de la franquícia catalana (PSC) cap a la casa central (PSOE) fa més pena que glòria, i sembla mentida que uns i altres no se n’adonin que seguint per aquest camí prendran mal, més mal del que electoralment ja han experimentat fins ara, que no és poc.

A veure, que els socialistes vagin de baixa ja ens hauria d’estar bé, al capdavall són uns dels principals responsables de la desastrosa situació econòmica en la que ens trobem, i només per això ja es mereixen un bon càstig. Però comença a preocupar que, segons les últimes enquestes, molts dels antics votants socialistes sembla que s’estan passant a Ciudadanos. Posats a triar potser seria millor que escollissin una opció política que defensés els interessos de casa i no els de la metròpoli com fan, sense cap reticència ni reserva mental, els ciudadanos Rivera, Cañas i companyia. Tal vegada convindria que els socialistes hi posessin una mica de seny, perquè al pas que van, a  Catalunya, acabaran sent un partit extraparlamentari. I tampoc és això.