Posem sentit comú a la pregunta del milió

Si et planteges divorciar-te la pregunta que t’has de fer només pot ser una: em vull divorciar? Seria trampós plantejar-te la pregunta en uns altres termes com, per exemple, em vull divorciar per anar-me’n a viure amb la Rita a la seva casa de Matadepera? El fet de divorciar-te te’l pots plantejar perquè només depèn de tu, però anar-te’n a viure amb la Rita no només depèn de tu sinó que, òbviament, també depèn de la voluntat de la Rita. És a dir, només et podries fer aquesta pregunta si disposessis prèviament de la conformitat de la Rita.

Quan els durans, navarros, herreras i companyia proposen terceres vies en forma de federalismes i opcions polítiques per l’estil, conscientment o no parteixen de l’error d’atribuir-se la voluntat de l’estat espanyol, quan tots sabem que l’estat espanyol no està per modificar el nostre actual estatus matrimonial. I com que Espanya és contrària al dret al divorci polític ni tan sols considera oportú que els catalans es qüestionin el matrimoni. Per tant, com que per a Espanya només hi ha la possibilitat que continuem units, el nostre futur l’hem de decidir al marge de la voluntat d’Espanya.

Queda clar que davant d’un divorci la pregunta no pot portar implícita una alternativa que doni per suposada la voluntat d’un tercer, es digui Rita o es digui Espanya. Per tant, la pregunta s’ha de limitar a independència sí o no, perquè aquesta és l’única opció que depèn exclusivament dels catalans. I si sortís el “no”, Espanya potser ens podria plantejar després una nova modalitat d’encaix. Però això seria en un altre referèndum posterior, convocat per Espanya, i no en el que es planteja ara. Resumint, tècnicament ara és massa d’hora per plantejar-se alternatives inexistents a independència sí o no, però jo encara hi afegiria que, políticament, a aquestes alçades de la pel·lícula ja és massa tard per fer nous exercicis de voluntarisme integrador.