"El PSC, més PSOE que abans"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.662, del 25 de juliol de 2014.

***

El PSC, més PSOE que abans

El passat cap de setmana va tenir lloc el congrés extraordinari del PSC. El PSC és un partit que no ha deixat mai de ser la franquícia catalana del PSOE, amb una dependència de facto que després d’aquest congrés encara ha quedat més reforçada. Si recordem el que deien els diaris de diumenge passat queda ben clara aquesta dependència reforçada del PSC respecte del PSOE. A banda del discurs del nou líder del partit que comentaré més endavant, quins van ser els dos gran protagonistes del congrés del PSC? En segon lloc, Pedro Sánchez, el nou líder dels socialistes espanyols, i com a protagonista indiscutible la seva mentora, Susana Díaz, presidenta d’Andalusia i líder de facto del PSOE. Què van dir aquests personatges en els seus discursos? Bàsicament dues idees. La primera: que del dret a decidir dels catalans, res de res. En aquest context cal destacar una de les afirmacions de Sánchez: “És mentir als catalans identificar la independència amb la llibertat”. Ho va dir sense posar-se vermell. La segona idea va ser la promesa d’un federalisme que a Espanya no té cap suport popular, ni disposa del suport parlamentari necessari per posar-lo negre sobre blanc.

El discurs d’Iceta va ser el record nostàlgic d’uns temps passats molt brillants pels socialistes catalans, quan governaven la majoria dels grans ajuntaments i les riques diputacions. Els noms que va anar recordant són més història passada que un futur molt incert. Això sí, va posar molt èmfasi recordant que el PSC està a favor d’una consulta legal i acordada a Catalunya. De legal ho serà, sens dubte, tot i que encara està per decidir si s’utilitzarà la legalitat internacional, l’espanyola o la catalana. Ara bé, que sigui acordada amb l’Estat espanyol no és que sigui difícil sinó que és impossible: si fos acordada, la pregunta que se sotmetria a votació no seria la que toca, i si es fa la pregunta que toca de consensuada amb Espanya no ho serà mai. Espanya no és el Regne Unit.

Per acabar, un breu apunt sobre la composició de la nova executiva del PSC basant-me en les notes biogràfiques facilitades pel partit. Resulta decebedor constatar que pràcticament cap dels seus membres ha treballat mai en el món real de l’empresa privada. Com es pot pretendre governar un país amb eficàcia i eficiència sense conèixer de primera mà el món de l’empresa privada? D’aquestes mancances, Iceta, que el mes vinent complirà 54 anys, n’és el millor exemple: gaudeix ininterrompudament de càrrec polític i/o públic des que en tenia divuit.

Res a veure

Us proposo un senzill exercici intel·lectual. Imaginem-nos un país que tingués, des de fa molts anys, el seu cap d’estat sota sospita de moltes i variades irregularitats. Per exemple (encara que amb un exemple n’hi hauria d’haver prou, el catàleg d’irregularitats seria prou ampli com per poder-ne posar molts més), que en menys de quatre dècades el cap d’estat i la seva família s’haguessin enriquit d’una manera tan summament exagerada que, considerant només el seus ingressos oficials, resultés impossible de justificar-ho.

Imaginem-nos ara un altre país, bastant més petit que l’anterior, on es descobrís que un dels seus expresidents i la seva família s’havien enriquit de manera igualment exagerada i, suposadament, també durant un període de temps similar. I si arribats a aquest punt intuïu algunes similituds amb informacions reals que aquests dies han sortit a la llum, us demano que no tragueu encara cap conclusió. Això només és un exercici d’imaginació, i qualsevol semblança amb la realitat seria només una coincidència.
 

Però ara deixem la ficció i toquem de peus a terra. Hi ha qui des d’un antiespanyolisme molt abrandat, a la vista de les irregularitats del cap d’estat espanyol voldria veure confirmat el final d’una realitat anomenada Espanya. Hi ha també qui des de l’espanyolisme més militant voldria veure una relació de causa-efecte entre les malifetes confessades per Jordi Pujol i el procés català cap a la independència, com si les dolenteries del nostre expresident haguessin de perjudicar el procés. Doncs bé, al meu entendre ni una cosa ni l’altra. Espanya seguirà existint tot i que, aviat, potser tindrà una mida més petita que ara. Per altra banda, el procés popular cap a la independència de Catalunya continuarà amb la mateixa fermesa. Per més greus que siguin, les irregularitats d’un dirigent polític no han d’interferir en la voluntat democràtica d’un poble.

El pujolisme ha sortit per la porta del darrere

A les nou del matí de divendres es va posar a la venda als quioscos de la comarca de l’Anoia el setmanari igualadí La Veu de l’Anoia. Jo hi tenia un article que ocupava el terç superior de la pàgina 6, i els dos terços restants d’aquella pàgina estaven ocupats per un article de... Jordi Pujol. Un es pot preguntar si l'ordre aparentment invers en el que estaven compaginats aquests dos articles va ser fruit de la casualitat o potser era una premonició del cataclisme polític que esclataria només vuit hores més tard.

Amb la sorprenent i del tot inesperada declaració de Jordi Pujol feta pública la tarda de divendres s’ha produït a Catalunya un terratrèmol polític de primera magnitud, i tindrà unes conseqüències polítiques i personals que a hores d’ara se’m fa molt difícil de preveure en tota la seva extensió. Poca broma, estem parlant del mateix Jordi Pujol que s’ha passat dècades predicant sobre valors i ètica a tort i a dret.

Si hi ha una cosa que em molesta especialment és que personatges que viuen del diner públic, és a dir, dels nostres diners, intentin prendre’ns el pèl. Que un dirigent o exdirigent polític ens tracti d’imbècils m’irrita d’allò més, i dissortadament a casa nostra això passa massa sovint. Per què ho dic això? Ho dic pel cinisme que s’entreveu darrere d’aquest paràgraf del comunicat de Jordi Pujol:

Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari. No és una interpretació meva, és una reproducció textual del comunicat de divendres.

No m’escandalitza que hi hagi persones que optin per tenir part o tot el seu patrimoni a l’estranger. El diner és molt poruc i ningú pot ser obligat a tenir confiança en el teu país, i s’ha de respectar qui pensi que els seus diners estan més segurs més enllà de les nostres fronteres. És una opció que moralment pot agradar o no, però aquesta ha estat l’opció de Jordi Pujol, la persona que ha governat Catalunya durant gairebé un quart de segle. Lleig? Sí, però legal, també.

Insisteixo, cal no perdre de vista que per a un català és tan legal tenir els seus diners al Principat de Liechtenstein com a Ribes de Fresser. Això sí, la llei diu ben clar que els diners situats a l’estranger s’han de declarar, i sembla ser que Jordi Pujol no va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència localitzada a l’estranger. És una afirmació que, es miri com es miri, resulta insultant.

Sense cap mena de dubte Convergència ha sigut el partit més important de la Catalunya de l’últim terç de segle. Segur que té militants dels que en podríem dir convergents, de partit, però entre els votants de Convergència també hi han, en una proporció molt alta, pujolistes, és a dir, seguidors incondicionals de Jordi Pujol al marge del partit. Intueixo que aquests darrers seran els més decebuts, i es fa difícil preveure quin serà el sentit del seu vot a partir d’ara.

Mantinc la confiança en Artur Mas, però la primera cosa que Mas i Convergència haurien de fer és deslligar-se de qualsevol vinculació present i futura amb Jordi Pujol. M’he passat setze mesos denunciant la presència d’Oriol Pujol assegut just al darrere del president. Cada vegada que Artur Mas parlava des de l’escó sortia el diputat Pujol al seu darrere. Veure’l allà feia mal als ulls a molta gent. És d’esperar que Mas no deixi passar ni un dia més per fer fora Jordi Pujol del partit. Siguem realistes, el pujolisme s’ha acabat definitivament, i ha sortit per la porta del darrere.

Fent balanç dels tres expresidents de la Generalitat vius, Maragall és encara Molt Honorable; Montilla, al meu entendre, va deixar de ser-ho quan va optar per ser Excmo. Sr. Senador del Reino de España, i divendres a la tarda Jordi Pujol també va deixar de ser-ho per motius obvis. La seva llarga trajectòria política ha quedat definitivament enfosquida per una relliscada imperdonable. I com que ell mateix ja ha reconegut públicament els fets, aquí no hi ha presumpció d'innocència que valgui.

Un 10 per a la cambrera del 103 de Santaló

És només una petita anècdota però em ve de gust explicar-la perquè és un bon exemple de com algunes persones tenen molt clar com en un món tan competitiu com el nostre el concepte “servei al client” s’ha de traduir a la pràctica. Això que explico ens va passar ahir mateix, dijous 24 de juliol, poc abans de les vuit del vespre. Érem deu persones que vam decidir anar a seure una estona a la terrassa del 103 de Santaló, un restaurant que ja coneixia perquè hi havia anat a dinar diverses vegades. Bé, el fet és que la cambrera, molt eficient, ens va ajuntar dues taules per tal que hi cabéssim tots, i vam començar a demanar-li les begudes. Ella anava prenent nota fins que una persona li va demanar un Cacaolat. La cambrera li va dir que ho sentia, que de Cacaolat no en tenia, i potser li va proposar alguna beguda alternativa. La clienta, però, li va dir que li estranyava molt que no tinguessin Cacaolat, i algú altre també es va afegir a la reivindicació i va mencionar que tampoc entenia que en un local com aquell no tinguessin Cacaolat, sent una beguda tan clàssica d’aquí i amb tanta història al darrere. La cambrera es va disculpar dient que ho sentia molt, però que de Cacaolat no en tenia perquè "se’ls havia acabat". Llavors no ens va quedar clar si realment se’ls havia acabat o és que en aquell establiment el Cacaolat simplement no el tenien en oferta. El fet és, però, que al cap d’uns minuts la cambrera va aparèixer amb un somriure als llavis portant un Cacaolat. A preguntes nostres, que la vam felicitar per la seva eficiència, ens va dir que havia anat a buscar-lo al bar del costat, on sí que en tenien. Amb aquest gest la cambrera es va guanyar la simpatia dels seus deu clients, i potser a partir d’aquesta petita anècdota l’establiment també en traurà la conclusió que a Catalunya de Cacaolat se n’ha de tenir. I ja que hi som deixeu-me dir també que el 103 de Santaló, un local on sempre m’hi he trobat a gust, potser decidirà incloure la llengua pròpia de Catalunya en les seves xarxes socials, que ara estan exclusivament en espanyol. Per cert, vull aclarir que la nostra simpàtica cambrera era sud-americana.

TripAdvisor i el català

(Imatge de la petició cursada via Change.org “TripAdvisor: permeteu l’ús del català per escriure ressenyes i opinions”)

Consulto sovint la web de TripAdvisor, i tot i que sempre n’he tret informació interessant i vàlida pels meus viatges fins ara mai els havia comentat res. Cal destacar que TripAdvisor viu, bàsicament, dels comentaris dels seus clients. Fa uns dies, però, els vaig deixar un curt comentari molt positiu sobre un establiment, i des de TripAdvisor em van contestar això:

Hola,

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.

Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. Para ello, usa el formulario que usaste anteriormente: http://www.tripadvisor.es/UserReview

Árabe Chino Danés Holandés Inglés Francés Alemán Griego Indonesio Italiano Japonés Coreano Noruego Polaco Portugués Ruso Español Sueco Tailandés Turco

Atentamente,

El equipo de asistencia de TripAdvisor

Jo vaig respondre’ls així:

Sres. de Tripadvisor,

Aunque me sería fácil hacerlo a algunos de los idiomas que Uds. indican, por un tema de "dignidad lingüística" que posiblemente Uds. serán incapaces de apreciar, no voy a traducir mi comentario.

Una respuesta similar a la que me dan ahora ya me la dieron Uds. hace un tiempo y, por tanto, constato que su expresión "esperamos poder hacerlo en el futuro" no es más que una excusa de mal pagador. No estoy negando a Tripadvisor su derecho a ningunearme lingüísticamente, y espero que a Uds. tampoco les sorprenderá que mi queja la haga pública.

Me dirigiré también a sus oficinas centrales en Newton, MA, USA, (en inglés, naturalmente) para hacerles ver que ningunear como hace Tripadvisor un mercado de más de nueve millones de hablantes repartidos entre Andorra, Catalunya, España, Francia e Italia (Alguero) no es de recibo. Los catalanohablantes nos merecemos un tratamiento lingüístico más respetuoso que el que nos dispensa Tripadvisor.

Cordialmente,

Miquel Saumell

Han passat deu dies i com que TripAdvisor encara no m’ha contestat, he decidit fer públic el nostre intercanvi de correspondència i afegir-me a les diverses reivindicacions que després de la meva experiència he descobert a la xarxa.

Alcalde, que el món ha canviat!

Directius de l'Ajuntament de Barcelona han comunicat a la multinacional Uber que l’aplicació per a telèfons intel·ligents que facilita el servei de conductor privat a les persones que ho necessiten i prefereixen prescindir dels taxistes convencionals, té els dies comptats a la nostra ciutat. És a dir i per entendre’ns, el nostre ajuntament es proposa posar portes al camp, però no cal ser cap gran expert en la matèria per concloure que no se’n sortirà.

Així, en comptes d’acceptar la realitat i fer els passos necessaris per legalitzar aquesta nova aplicació d'internet i, a partir dels ingressos generats pel nou negoci, cobrar els impostos que toquin, l'ajuntament presidit pel Xavier Trias sembla haver optat pel camí més fàcil de la prohibició, tot i ser totalment contrari als interessos dels consumidors barcelonins.

Xavier Trias sembla haver optat per doblegar-se al xantatge dels taxistes d'Elite, que són els organitzadors de les vagues salvatges en contra de l’aplicació Uber. Algun periodista barceloní, amb molt bon criteri, ja ha qualificat de pràctiques mafioses les dels taxistes que, mitjançant la violència, impedeixen treballar als seus companys de professió que opten per no afegir-se a la vaga.

Les autoritats barcelonines, que amb la justificació de posar-se al dia viatgen per tot el món a costa del contribuent i molt sovint s’omplen la boca presumint de la seva modernitat, amb actuacions com aquesta només ens demostren que mentalment es van quedar aturades al segle XX, quan internet era una cosa de quatre friquis. Alguns governants es resisteixen a acceptar que amb la generalització de l’ús d’internet el món ha canviat.

Els que no se’n van sortir

Passejant per les poblacions costeres de Catalunya (Sitges seria un excel·lent exemple) et trobes sovint amb unes cases espectaculars que van ser construïdes pels indianos que havien tornat d’Amèrica després d’haver-hi triomfat econòmicament. Són construccions de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, i algunes estan perfectament conservades.

Els indianos que anaven a fer les amèriques marxaven pobres, molt pobres. Quan prenien la decisió d’emigrar ho feien per una barreja de necessitat i esperit aventurer, i és que quan no tens res, no tens res a perdre. Alguns dels que se’n van sortir van fer veritables fortunes i, quan tornaven, tenien la necessitat imperiosa de demostrar als seus veïns del poble que s’havien fet molt rics, immensament rics. Una manera de demostrar-ho passava per la construcció d’uns palauets espectaculars per tal que tot el poble pogués contemplar els resultats de l’èxit assolit per qui havent marxat pobre va tornar molt ric.

Evidentment no tots els que van marxar a Amèrica s’hi van fer rics, ni molt menys. Però dels que no se’n van sortir tan bé no se’n parla gaire, i potser van haver de treballar més que els altres i tot. El fet és que, com passa sovint, la sort no els va acompanyar. És per això que l’altre dia, a Lloret de Mar, em va sorprendre molt agradablement trobar-me amb aquesta placa d’homenatge als que emigraren a Amèrica per fer fortuna i no van tenir sort. Vaig trobar que era un reconeixement públic igualment merescut.

La derrota d’Amorós es diu, també, Portabella

Hi ha persones amb càrrec públic que políticament estan mortes i no ho saben, o fan veure que no se n’adonen, i tot i que aquesta és una expressió que no m’acaba de fer el pes és la que s’utilitza en aquests casos. Un d’aquests polítics és Jordi Portabella (Esquerra), regidor i president del grup municipal del seu partit a l’Ajuntament de Barcelona des de fa quinze anys. A les eleccions municipals de l’any vinent havia anunciat que volia repetir de candidat, és a dir, que aspirava a ocupar ininterrompudament el càrrec durant vint anys, però el politburó del seu partit li va comunicar que el 2015 no seria candidat. Junqueras ho va argumentar amb el discurs de la renovació i Portabella, òbviament, no compleix aquest requisit.

Finalment, la setmana passada es van celebrar les eleccions primàries per escollir l’alcaldable d’Esquerra. Encara que, com dèiem abans, Portabella es volia tornar a presentar, el van convèncer que ho deixés córrer. Només van optar-hi dos candidats, el diputat i portaveu d’Esquerra en el Congreso de los Diputados, Alfred Bosch, i el diputat al Parlament de Catalunya Oriol Amorós. En treure un 23 per cent més dels vots aconseguits per Amorós, Bosch va guanyar clarament les primàries i serà, per tant, el cap de llista d’Esquerra a l’ajuntament de Barcelona, amb possibilitats raonables d’arribar a ser el proper alcalde per una triple combinació de mèrits propis, el moment extremadament dolç en el que es troba el seu partit i els demèrits de l’alcalde Trias.

Una de les causes de la derrota electoral d’Amorós la podem trobar en la seva estratègia electoral. El candidat Amorós va cometre l’error imperdonable d’aixoplugar-se en l’equip de Portabella, acceptant-lo de facto com quelcom més que un assessor. Amorós no va saber llegir que Portabella està políticament mort, i amb les credencials continuistes d’anar del bracet de Portabella la militància difícilment podia veure-hi el discurs de la renovació sorgit del politburó d’Esquerra.

"Atur, emprenedors i administracions públiques"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.660, de l'11 de juliol de 2014.

***

Atur, emprenedors i administracions públiques

Hi ha dirigents polítics que pensen que la disminució de l’atur ha de passar, necessàriament, per l’augment de funcionaris. Ara em ve a la memòria que en un viatge que vaig fer fa uns anys a Extremadura (Espanya), on la taxa d’atur acostuma a ser sempre la més alta de l’Estat, em va sobtar la gran quantitat de persones amb sou públic que, literalment, cobraven per no fer res. Un exemple: si un museu necessita tres vigilants per planta, i en vaig visitar uns quants, allà n’hi havia vuit.

El govern assegura que després de set anys de passar-les molt magres la situació econòmica del país es troba ja ben encarrilada cap el cercle virtuós, però la majoria dels ciutadans encara no ho hem notat. Les xifres canten, i la realitat és que la taxa d’atur no baixa significativament. A causa de la manca de perspectives laborals els immigrants es veuen forçats a tornar als seus països d’origen, i les persones més preparades d’aquí continuen marxant a l’estranger en busca de noves oportunitats. Fruit d’aquests moviments migratoris la població que busca feina disminueix, i això pot emmascarar les estadístiques d’atur.

La creació de llocs de treball productius és encara una utopia, i els pocs que es creen són d’una qualitat tan ínfima en termes de temporalitat, retribució, horari i condicions laborals que, per poc sensible que un sigui en aquests temes, produeix vergonya aliena. Tenim també les dades d’uns termòmetres socials molt significatius: Càritas i Creu Roja cada dia han d’atendre més persones necessitades.

Amb un panorama tan desolador els nostres dirigents polítics s’omplen la boca amb la bondat de l’emprenedoria. Avui en dia gairebé totes les administracions públiques tenen els seus departaments d’emprenedoria, ben farcits d’apòstols i funcionaris als que mai se’ls ha passat pel cap emprendre un negoci propi. Això sí, ens asseguren que tots ells són uns grans experts en emprenedoria.

A casa nostra crear una empresa és tota una aventura. Segons l’informe “Doing Business” del Banc Mundial, Espanya és el país 142 de 189 en facilitat per crear empreses, el pitjor país d’Europa per als emprenedors. Canvien els governs però tot segueix igual. Se’ns promet regularment la finestreta única que resoldrà el problema però tot queda en simples promeses electorals. Amb aquesta realitat, el discurs polític de l’emprenedoria és erroni, perquè es parla més de donar subvencions que de suprimir burocràcia. L’emprenedor no vol ajuts, només necessita que l’administració no li compliqui la vida.

Volar i volar

(Foto de l’autor feta des del globus Ultramagic, amb el globus Catalunya tapant el sol i Montserrat al fons)

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la ciutat d’Igualada la 18a edició del European Balloon Festival 2014, organitzat per l’Ajuntament d’Igualada i amb organització tècnica d’Ultramagic, líder mundial en la fabricació de globus aerostàtics, i Globus Kon-Tiki, una de les companyies aèries líders de l’estat en vols de globus aerostàtics. Els participants han estat una quarantena de globus i tripulacions provinents d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Finlàndia, França, Holanda, Madrid, Mònaco, Suïssa, Taiwan, Tunísia i Turquia.

La tecnologia que hi ha al darrere de la fabricació i el pilotatge dels globus aerostàtics ha evolucionat força comparat amb la que hi havia quan va néixer Ultramagic (1978). Al llarg d’aquests 35 anys s’han anat incorporant noves tecnologies i nous aparells que faciliten molt la feina del pilot, tot i que la característica principal dels globus aerostàtics roman invariable: el pilot no disposa de timó, és a dir, només pot escalfar l’aire per fer pujar el globus, o refredar-lo per fer-lo baixar, sempre buscant els vents que el portin en la direcció desitjada.

A la industria aeronàutica de l’aviació convencional ha passat una cosa similar, tecnològicament s’ha sofisticat molt. Així, té poc a veure un avió fabricat fa quaranta anys amb els que es fabriquen ara. Però una cosa no ha canviat: la durada dels viatges. Fa quaranta anys per anar de Buenos Aires a Madrid tardaves dotze hores, i avui es tarda més o menys el mateix. Però no només això: l’avió que t’hi portava fa quaranta anys era un Boeing-747 (Jumbo). Avui també, tot i que deixant al marge unes formes similars poc tenen a veure ambdós aparells.

Un petit gran hotel a Camprodon

Una quarantena d’hotels catalans amb encant es troben agrupats a Petits Grans Hotels de Catalunya. Una de les singularitats d’aquests establiments és que tots tenen menys de quinze habitacions, i això ja et dóna alguna pista del què et pots trobar quan t’hi allotges. Algun d’aquests hotels ja el coneixia, però no era conscient que formessin part d’aquest grup.

Aquesta setmana n’he conegut un altre, l’Hotelet del Bac, a només cinc minuts a peu de Camprodon. L’hotel té nou habitacions i es troba en un entorn paisatgístic privilegiat, de postal. Tant les habitacions com el menjador gaudeixen d’unes vistes a la Vall de Camprodon francament espectaculars. Com que no era en cap de setmana i, per altra banda, la temporada forta d’estiu encara no ha començat, a l’hotel no hi havia més ostes que nosaltres, com si fos un hotel particular.

La Lili i en Jordi són els amos i porten personalment el negoci. És una parella que, quan van tenir els seus fills independitzats, van abandonar les seves activitats professionals (ella treballava en el món sanitari, ell tenia una empresa de floricultora), van vendre la seva casa del Maresme i van complir el somni que tenien des de feia molts anys: comprar una casa per convertir-la en un hotel amb encant, i de ben segur que ho han aconseguit. Són persones d’una amabilitat extrema i no poden dissimular que els agrada la feina que fan.

Una decoració de molt bon gust gairebé minimalista i una cuina, a càrrec de la mestressa, de les que et deixen molt bon record, es complementen amb unes habitacions força confortables, amb uns banys amplis i moderns. Això sí, tot i estar catalogat oficialment amb només una estrella, els preus de les habitacions no són precisament barats, però com que pel preu que pagues reps molt més del que t’esperaves, encara hi surts guanyant. No admeten gossos, no perquè no els agradin sinó per motius purament higiènics.

Allà hi pots trobar des d’una parella amb o sense fills fins a un grup de ciclistes escandinaus que s’hi estan uns quants dies per fer rutes amb bicicleta per la comarca del Ripollès. És, en definitiva, un hotel per tornar-hi, i vull aclarir que darrera d’aquesta recomanació no hi ha cap interès crematístic per part meva. Però quan veus que un negoci com aquest es gestiona amb la il·lusió per la feina fen feta i el savoir faire d’aquesta parella, penso que és bo fer-ho saber per ajudar a que el negoci es consolidi, i el boca-orella és el millor mitjà per donar-ho a conèixer. Nosaltres segur que hi tornarem.

Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (2/2)?

Dijous passat el regidor-president Puigdollers va convocar el Consell Plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Entre els diversos punts de l’ordre del dia n’hi havia un que als sarrianencs de seguida ens va posar en guàrdia. Es tracta d’una proposta de permuta consistent en acceptar la cessió a la ciutat d’una masia i una torre, situades fora dels límits de Sarrià, per part dels seus actuals propietaris, Núñez i Navarro i, com a compensació, Barcelona permet a Núñez i Navarro la construcció de trenta habitatges al Parc de l’Oreneta, en un indret on només hi havia permís per fer-ne sis. Varies persones vam demanar la paraula per oposar-nos a la proposta de permuta, i quan va arribar el meu torn vaig dir més o menys això:

L’alcalde Trias s’ho mira des d’una atalaia molt alta perquè necessita veure tota la ciutat. El regidor Puigdollers, responsable del districte, no necessita fer-ho des de tan amunt, i els sarrianencs com jo encara necessitem menys altura per veure el conjunt del nostre barri. Així, vist amb mirada estrictament sarrianenca, ara ens trobem amb una proposta de permuta que, als efectes pràctics, converteix Sarrià, un cop més, en l’ase dels cops de Barcelona. Per què ho dic? Amb aquesta proposta Sarrià cedeix una zona verda del barri a canvi de res. Repeteixo, a canvi de res. Recordo que el regidor Puigdollers, en declaracions a La Vanguardia, justificava la permuta amb dos arguments: que la recuperació de la masia i la torre eren velles reivindicacions veïnals, i que hi havia el compromís del districte en aquest sentit. Són uns arguments raonables que es poden compartir o no. Ara bé, utilitzant exactament els mateixos arguments, a Sarrià hi ha una reivindicació veïnal encara més vella i diria que molt més justificada: la devolució del Monestir de Pedralbes. I tal com s’ha explicat abans, tenim el compromís formal de l’alcalde, que és de suposar està per sobre del districte. Per què aquesta discriminació?

Aquell dia tenia un compromís ineludible i després de la meva intervenció vaig haver de marxar. Sembla ser que el regidor no va respondre a la meva intervenció. Ho entenc, jo ja no hi era. La rèplica que tenia preparada i no vaig poder fer-la pública era per recordar al Consell Plenari del Districte que en pocs mesos es convocaran eleccions municipals, i en funció de com es vagin desenvolupant aquests temes que tan perjudiquen a Sarrià, el dia de la votació els veïns actuarem en lògica conseqüència.

Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (1/2)?

(Foto: Oliver-Bonjoch)

Des de la instauració dels ajuntaments democràtics (1979), Sarrià ha patit 32 anys de governs socialistes i tres de govern convergent. Quan a la plaça de Sant Jaume manaven els socialistes, amb els alcaldes Serra, Maragall, Clos i Hereu, els sarrianencs votaven CiU de forma massiva. I ara que a Barcelona governa el socialdemòcrata Trias, Sarrià continua sent el barri més convergent de la ciutat, tot i que les últimes enquestes indiquen clarament que el domini convergent va a la baixa. Però sent Sarrià l’ase dels cops de Barcelona, tampoc ens ha de sorprendre una certa desafecció política dels sarrianencs convergents. Explico tot això perquè els que no esteu familiaritzats amb el barri us feu una idea de la fidelitat del votant convergent de Sarrià que hi ha hagut fins ara. A parer de molts sarrianencs, però, aquesta fidelitat no és degudament corresposta des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume amb l’alcalde Trias al capdavant, ni des dels despatxos del Districte de Sarrià-Sant Gervasi dirigits pel regidor Puigdollers.

Així, durant les més de tres dècades de govern socialista barceloní, Sarrià gairebé sempre es trobava a la cua de les inversions municipals. Els governants socialistes devien pensar: si a Sarrià tampoc ens votaran mai, per què hi hem d’invertir? Però a banda de la manca d’inversions, es va produir també un espoli greu en forma d’una alcaldada que encara cueja. Quan Pasqual Maragall feia poc que era alcalde va agafar el bisturí, va tallar el districte per la línia divisòria de Pedralbes i, mitjançant un decret d’alcaldia, va cedir el barri i el Monestir de Pedralbes al districte de les Corts. Tres dècades de reclamacions sarrianenques perquè ens tornessin Pedralbes (almenys el monestir, tan lligat a la història de Sarrià des de fa segles) només han servit per constatar dues realitats. Per una banda, la burleta cínica dels prepotents governants socialistes durant tres dècades (manem i fem el què volem) i, per l’altra, les promeses fetes pels convergents quan eren a l’oposició (no us preocupeu que quan governem nosaltres resoldrem el problema de Pedralbes). La promesa convergent figura negre sobre blanc en el programa electoral de CiU: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Aquesta devolució no costaria ni un euro al contribuent barceloní, només caldria la decisió política de tirar-la endavant.

El govern municipal està ara en mans de CiU. I què ha dit fins ara l’alcalde Trias, que porta governant més de tres anys? Parole, parole, parole, i alguna carta molt llarga que no diu res en concret i no resol el problema. Però no només això. Des de fa uns dies la ciutat de Barcelona es promociona amb el videoclip Living in Barcelona, que Sergi Pàmies ha definit, al meu entendre molt encertadament, com una "banalitat pueril". És una cançoneta que s’emet per televisió i que va detallant, districte a districte, els indrets i els monuments més emblemàtics de la ciutat. I què hi surt com a imatge de Les Corts? Ara penseu malament i ho encertareu. Sí, hi apareix el sarrianenc Monestir de Pedralbes. Vist des de Sarrià, cada dia que passa tenim més clar que els convergents també passen olímpicament dels seus fidels votants sarrianencs, i no se n’adonen que d’aquí a uns pocs mesos s’hauran de sotmetre al veredicte de les urnes.

(La segona part d’aquest article farà referència a una permuta amb trampa que té, un cop més, un claríssim perjudicat: el barri de Sarrià. Però això no serà fins el dimecres 9 de juliol).

Reformar la constitució?

Mentre els catalans haguem de finançar l’estat espanyol tenim tot el dret a plantejar canvis en la seva estructura. Per exemple, la reforma de la Constitución Española, encara que només sigui per poder exercir el dret democràtic a decidir si ens quedem o marxem. Però quan intentes raonar-ho argumentant, per exemple, que els menors de 57 anys, que són la gran majoria del país, no van poder votar la constitució de 1978, una llei que ara molts qüestionen i posen en dubte, et responen dient que en altres països -Estats Units, per exemple- encara fa més anys que la van votar i ningú es fa els plantejaments reformistes que sovint es fan a Catalunya i a altres indrets de l’estat.

Arribats a aquest punt cal dir que si als nord-americans ja els està bé la seva constitució no hi ha res a dir, però que si aquí es planteja la necessitat d’una reforma a fons de la nostra hauria de ser factible modificar-la. Tots sabem, però, que, a la pràctica, la constitució està tan blindada que no es pot tocar ni una coma sense la conformitat dels dos grans partits espanyols. Uns partits que, i aquest no és pas un tema menor, a Catalunya tenen actualment una presència gairebé residual. Fruit d’aquestes circumstàncies tan peculiars ens trobem en un atzucac ja que, als efectes pràctics, la constitució no es pot tocar sense la voluntat política de PP i PSOE, i aquesta voluntat ni hi és ni se l’espera, almenys a curt i mitjà termini.

El periodista Jordi Barbeta escrivia no fa gaire que el passat sempre intenta apropiar-se del futur, però sempre acaba superat pels esdeveniments. Tot arribarà. Estic convençut que serà així, i que els propers esdeveniments polítics forçaran el canvi de la realitat actual. Tal com deia Thomas Jefferson, tercer President dels Estats Units, ningú negarà que el món pertany als vius, i és un fet inqüestionable que la majoria dels que van votar la constitució ja no es troben entre nosaltres. Per tant i tornant al principi, mentre Catalunya formi part de l’estat espanyol els catalans tenim tot el dret a exigir les reformes que considerem oportunes per a la defensa dels nostres interessos. Si Espanya segueix ignorant la voluntat majoritària dels catalans s’haurà de tirar pel dret creant una nova legalitat pròpia que substitueixi la legalitat espanyola actual i que ens permeti exercir un dret bàsic en democràcia: votar.