.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 18 de juliol de 2014

Els que no se’n van sortir

Passejant per les poblacions costeres de Catalunya (Sitges seria un excel·lent exemple) et trobes sovint amb unes cases espectaculars que van ser construïdes pels indianos que havien tornat d’Amèrica després d’haver-hi triomfat econòmicament. Són construccions de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, i algunes estan perfectament conservades.

Els indianos que anaven a fer les amèriques marxaven pobres, molt pobres. Quan prenien la decisió d’emigrar ho feien per una barreja de necessitat i esperit aventurer, i és que quan no tens res, no tens res a perdre. Alguns dels que se’n van sortir van fer veritables fortunes i, quan tornaven, tenien la necessitat imperiosa de demostrar als seus veïns del poble que s’havien fet molt rics, immensament rics. Una manera de demostrar-ho passava per la construcció d’uns palauets espectaculars per tal que tot el poble pogués contemplar els resultats de l’èxit assolit per qui havent marxat pobre va tornar molt ric.

Evidentment no tots els que van marxar a Amèrica s’hi van fer rics, ni molt menys. Però dels que no se’n van sortir tan bé no se’n parla gaire, i potser van haver de treballar més que els altres i tot. El fet és que, com passa sovint, la sort no els va acompanyar. És per això que l’altre dia, a Lloret de Mar, em va sorprendre molt agradablement trobar-me amb aquesta placa d’homenatge als que emigraren a Amèrica per fer fortuna i no van tenir sort. Vaig trobar que era un reconeixement públic igualment merescut.

4 comentaris:

Galderich ha dit...

Gràcies per compartir aquest monument amb tots perquè és un monument que podríem fer extensiu a molts altres casos. Sempre parlem dels qui triomfen -les olimpíades i el futbol podrien ser uns exemples actuals- però mai dels qui s'han deixat literalment la pell.

Miquel Saumell ha dit...

Galderich,
De plaques com aquesta n'hi haurien d'haver moltes més. De fet, no recordo haver-ne vist mai cap altra.

Clidice ha dit...

S'agraeix el reconeixement. Els meus oncles-avis van anar a Cuba i van tornar esperitats. Per fer-se rics els donaven un tros de selva per cultivar canya i tabac, i per treballar-lo ells s'havien de procurar els negres (sic) a base de fuet i pistola. Evidentment, a casa no hem gaudit de cap palauet. Ni cal.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Jo no hi era, és clar, però tinc la sensació que l'exemple que poses de la teva família reflectia més la realitat imperant que la dels indianos que es van fer multimilionaris.