Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (1/2)?

(Foto: Oliver-Bonjoch)

Des de la instauració dels ajuntaments democràtics (1979), Sarrià ha patit 32 anys de governs socialistes i tres de govern convergent. Quan a la plaça de Sant Jaume manaven els socialistes, amb els alcaldes Serra, Maragall, Clos i Hereu, els sarrianencs votaven CiU de forma massiva. I ara que a Barcelona governa el socialdemòcrata Trias, Sarrià continua sent el barri més convergent de la ciutat, tot i que les últimes enquestes indiquen clarament que el domini convergent va a la baixa. Però sent Sarrià l’ase dels cops de Barcelona, tampoc ens ha de sorprendre una certa desafecció política dels sarrianencs convergents. Explico tot això perquè els que no esteu familiaritzats amb el barri us feu una idea de la fidelitat del votant convergent de Sarrià que hi ha hagut fins ara. A parer de molts sarrianencs, però, aquesta fidelitat no és degudament corresposta des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume amb l’alcalde Trias al capdavant, ni des dels despatxos del Districte de Sarrià-Sant Gervasi dirigits pel regidor Puigdollers.

Així, durant les més de tres dècades de govern socialista barceloní, Sarrià gairebé sempre es trobava a la cua de les inversions municipals. Els governants socialistes devien pensar: si a Sarrià tampoc ens votaran mai, per què hi hem d’invertir? Però a banda de la manca d’inversions, es va produir també un espoli greu en forma d’una alcaldada que encara cueja. Quan Pasqual Maragall feia poc que era alcalde va agafar el bisturí, va tallar el districte per la línia divisòria de Pedralbes i, mitjançant un decret d’alcaldia, va cedir el barri i el Monestir de Pedralbes al districte de les Corts. Tres dècades de reclamacions sarrianenques perquè ens tornessin Pedralbes (almenys el monestir, tan lligat a la història de Sarrià des de fa segles) només han servit per constatar dues realitats. Per una banda, la burleta cínica dels prepotents governants socialistes durant tres dècades (manem i fem el què volem) i, per l’altra, les promeses fetes pels convergents quan eren a l’oposició (no us preocupeu que quan governem nosaltres resoldrem el problema de Pedralbes). La promesa convergent figura negre sobre blanc en el programa electoral de CiU: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Aquesta devolució no costaria ni un euro al contribuent barceloní, només caldria la decisió política de tirar-la endavant.

El govern municipal està ara en mans de CiU. I què ha dit fins ara l’alcalde Trias, que porta governant més de tres anys? Parole, parole, parole, i alguna carta molt llarga que no diu res en concret i no resol el problema. Però no només això. Des de fa uns dies la ciutat de Barcelona es promociona amb el videoclip Living in Barcelona, que Sergi Pàmies ha definit, al meu entendre molt encertadament, com una "banalitat pueril". És una cançoneta que s’emet per televisió i que va detallant, districte a districte, els indrets i els monuments més emblemàtics de la ciutat. I què hi surt com a imatge de Les Corts? Ara penseu malament i ho encertareu. Sí, hi apareix el sarrianenc Monestir de Pedralbes. Vist des de Sarrià, cada dia que passa tenim més clar que els convergents també passen olímpicament dels seus fidels votants sarrianencs, i no se n’adonen que d’aquí a uns pocs mesos s’hauran de sotmetre al veredicte de les urnes.

(La segona part d’aquest article farà referència a una permuta amb trampa que té, un cop més, un claríssim perjudicat: el barri de Sarrià. Però això no serà fins el dimecres 9 de juliol).