.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 28 de juliol de 2014

El pujolisme ha sortit per la porta del darrere

A les nou del matí de divendres es va posar a la venda als quioscos de la comarca de l’Anoia el setmanari igualadí La Veu de l’Anoia. Jo hi tenia un article que ocupava el terç superior de la pàgina 6, i els dos terços restants d’aquella pàgina estaven ocupats per un article de... Jordi Pujol. Un es pot preguntar si l'ordre aparentment invers en el que estaven compaginats aquests dos articles va ser fruit de la casualitat o potser era una premonició del cataclisme polític que esclataria només vuit hores més tard.

Amb la sorprenent i del tot inesperada declaració de Jordi Pujol feta pública la tarda de divendres s’ha produït a Catalunya un terratrèmol polític de primera magnitud, i tindrà unes conseqüències polítiques i personals que a hores d’ara se’m fa molt difícil de preveure en tota la seva extensió. Poca broma, estem parlant del mateix Jordi Pujol que s’ha passat dècades predicant sobre valors i ètica a tort i a dret.

Si hi ha una cosa que em molesta especialment és que personatges que viuen del diner públic, és a dir, dels nostres diners, intentin prendre’ns el pèl. Que un dirigent o exdirigent polític ens tracti d’imbècils m’irrita d’allò més, i dissortadament a casa nostra això passa massa sovint. Per què ho dic això? Ho dic pel cinisme que s’entreveu darrere d’aquest paràgraf del comunicat de Jordi Pujol:

Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari. No és una interpretació meva, és una reproducció textual del comunicat de divendres.

No m’escandalitza que hi hagi persones que optin per tenir part o tot el seu patrimoni a l’estranger. El diner és molt poruc i ningú pot ser obligat a tenir confiança en el teu país, i s’ha de respectar qui pensi que els seus diners estan més segurs més enllà de les nostres fronteres. És una opció que moralment pot agradar o no, però aquesta ha estat l’opció de Jordi Pujol, la persona que ha governat Catalunya durant gairebé un quart de segle. Lleig? Sí, però legal, també.

Insisteixo, cal no perdre de vista que per a un català és tan legal tenir els seus diners al Principat de Liechtenstein com a Ribes de Fresser. Això sí, la llei diu ben clar que els diners situats a l’estranger s’han de declarar, i sembla ser que Jordi Pujol no va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència localitzada a l’estranger. És una afirmació que, es miri com es miri, resulta insultant.

Sense cap mena de dubte Convergència ha sigut el partit més important de la Catalunya de l’últim terç de segle. Segur que té militants dels que en podríem dir convergents, de partit, però entre els votants de Convergència també hi han, en una proporció molt alta, pujolistes, és a dir, seguidors incondicionals de Jordi Pujol al marge del partit. Intueixo que aquests darrers seran els més decebuts, i es fa difícil preveure quin serà el sentit del seu vot a partir d’ara.

Mantinc la confiança en Artur Mas, però la primera cosa que Mas i Convergència haurien de fer és deslligar-se de qualsevol vinculació present i futura amb Jordi Pujol. M’he passat setze mesos denunciant la presència d’Oriol Pujol assegut just al darrere del president. Cada vegada que Artur Mas parlava des de l’escó sortia el diputat Pujol al seu darrere. Veure’l allà feia mal als ulls a molta gent. És d’esperar que Mas no deixi passar ni un dia més per fer fora Jordi Pujol del partit. Siguem realistes, el pujolisme s’ha acabat definitivament, i ha sortit per la porta del darrere.

Fent balanç dels tres expresidents de la Generalitat vius, Maragall és encara Molt Honorable; Montilla, al meu entendre, va deixar de ser-ho quan va optar per ser Excmo. Sr. Senador del Reino de España, i divendres a la tarda Jordi Pujol també va deixar de ser-ho per motius obvis. La seva llarga trajectòria política ha quedat definitivament enfosquida per una relliscada imperdonable. I com que ell mateix ja ha reconegut públicament els fets, aquí no hi ha presumpció d'innocència que valgui.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Cal llegir:
http://www.salvadorsostres.com/v2/index.asp

entrada del 27/7/14