Un vodevil sense cap gràcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de gener de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.688 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada Mas i Junqueras van arribar a una entesa per a la convocatòria d’eleccions el proper 27 de setembre, i en les seves intervencions posteriors tots dos van començar demanant disculpes. Avui em centraré en els motius d’aquestes disculpes, és a dir, en el que ha passat en el període que va de la consulta ciutadana del 9N a l’acord assolit ara. Està molt estesa l’opinió que no ens hem agradat, que aquest episodi és per oblidar-lo. A veure, no estem parlant d’uns passavolants, Mas i Junqueras són els principals líders polítics de Catalunya. Però si ens basem en les declaracions públiques que han fet en els últims dos mesos, amb uns pobres arguments polítics o, si més no, poc coherents, només es pot concloure que tot plegat ha esdevingut un vodevil sense cap gràcia. Només en una cosa coincidien Mas i Junqueras: les seves estratègies polítiques semblaven tenir com a únic objectiu afeblir l’adversari, oblidant que l’adversari era i és, a la vegada, el soci imprescindible.

Al marge que sobre l’objectiu d’una Catalunya independent semblen anar d’acord, sovint tendim a oblidar que Mas i Junqueras són adversaris polítics, amb models de societat molt diferents. Així, segur que en aquesta negociació hi ha molta lletra petita, i té tot el sentit que n’hi hagi. Fins i tot hem d’estar disposats a admetre que potser encara no és el moment de fer-la pública. Però d’aquí a comunicar-se entre ells via SMS o Twitter, a la vista de tothom, ho trobo d’un infantilisme que frega la frivolitat. Els catalans que durant aquests mesos van arribar a la conclusió que la política catalana semblava estar en mans de persones irresponsables estaven carregats de raó.

Els ultimàtums públics són a les antípodes del que se suposa que ha de ser una negociació mínimament seriosa entre dos socis. Així, costa d’entendre que Junqueras tractés d’imposar a Mas una data per convocar les eleccions. També es fa difícil d’entendre que Mas s’hagi fet tan pesat amb la llista unitària, o de país, o transversal, o del president o com la vulguem anomenar. No calia ser un gran expert en política per concloure que l’exigència d’una llista única independentista estava condemnada al fracàs. Sortosament Mas ho va acabar entenent. Doncs bé, arribats a aquest punt encara resulta més increïble que el president pretengués condicionar com s’havia de configurar la llista electoral del seu contrincant. Això ja va ser el súmmum dels despropòsits d’un període polític tan esperpèntic que a ningú convé que es repeteixi.

Intrusos amb afany de protagonisme

Hi ha persones que a casa seva o a la feina no deuen tenir ningú que se les escolti, i quan veuen la mínima oportunitat de ser escoltades no només l’aprofiten, que fins aquí no hi hauria res a dir, sinó que, en busca d’un protagonisme que no els pertoca, abusen de la paciència de la gent que els envolta. Parlo d’aquells que en un acte que està pensat perquè tot el protagonisme recaigui en una determinada persona fan el que poden i més per intentar apropiar-se ells mateixos d’una part d’aquest protagonisme.

Amb un exemple s’entendrà millor. Dilluns al vespre, a la llibreria +Bernat de Barcelona, l’escriptor Gregorio Morán presentava el seu últim llibre, El cura i los mandarines. No hi vaig anar per l’obra en sí mateixa, que segurament no llegiré. Només l’he fullejat, es tracta d’un llibre molt llarg i, pel que m’ha dit algú que ja l’ha llegit, bastant farragós. Hi vaig anar només per escoltar l’autor, un escriptor molt interessant, un intel·lectual de pensament lliure. Fa molts anys que a La Vanguardia dels dissabtes no em perdo mai les seves sabatinas intempestivas tot i que, naturalment, no sempre coincideixo amb les seves tesis.

Morán va explicar moltes anècdotes, i no només referides a la complicada publicació del seu llibre sinó també a altres episodis de la seva vida com a escriptor. L’obra que presentava era un encàrrec de Planeta que els editors, a l’hora de publicar-la, van pretendre censurar, i com que l’autor s’hi va negar en rodó es va donar per trencat el contracte. Finalment Morán va trobar una editorial petita que li publiqués el llibre, i dilluns en va fer la presentació. La seva va ser una intervenció interessant i amena, i en algun moment fins i tot divertida, i això ja és difícil tractant-se d’una persona que sempre dóna la sensació d’estar emprenyada amb tothom.

En el torn de preguntes es va tornar a evidenciar que hi ha persones que quan agafen un micròfon sembla que només els importi el que diuen elles. S’escolten massa, sovint amb la veu engolada, com volent donar lliçons a l’audiència. Algunes fins i tot es permeten la llicència de començar la seva intervenció tot dient que a l’autor no li faran cap pregunta, que només faran unes reflexions personals en veu alta. En el seu afany d'un protagonisme immerescut obliden que ningú ha anat a la +Bernat a escoltar les seves tesis sinó a escoltar el senyor Morán. Però quan veus que després de perpetrar la seva llarga reflexió sense pregunta i l’autor del llibre respon amb un comentari que no va massa més enllà de la pura cortesia, quan veus que l’intrús torna a agafar el micròfon per puntualitzar no sé què, és quan veus clar que has de marxar. I això és el que uns quants vam fer dilluns al vespre. Una pena, Gregorio Morán no s’ho mereixia, però tota paciència té un límit.

Desigualtat

(Foto: Tuca Vieira)

Més que de pobres i rics el problema que té la nostra societat és de desigualtat. Així, en una societat on tothom fos pobre, sense rics per poder comparar, el problema de la desigualtat no existiria, de la mateixa manera que si hi hagués una societat on tothom fos ric tampoc hi hauria desigualtat. La desigualtat només es posa de manifest com a conseqüència de comparar dues realitats ben diferenciades.

Per entendre més gràficament la desigualtat només cal observar la foto reproduïda a dalt. A la dreta, Morumbi, el barri més ric de la ciutat de Sao Paulo. A l’esquerra, la Favela Paraisópolis. Els dos barris estan geogràficament a tocar l’un de l’altre, només un mur els separa. Però pretendre que només els separa un mur és fer un reduccionisme absurd. Hi ha tot un món que separa els habitants d’aquests dos barris. Això és la desigualtat.

Ahir, a Grècia, Syriza va guanyar les eleccions amb autoritat. La causa principal de l’èxit electoral d’Alexis Tsipras és la creixent desigualtat de la societat grega, la desigualtat que hi ha entre, per una banda, una classe alta molt escassa però que cada dia és més rica i, per l’altra, l’amplia majoria de la societat grega, que cada dia és més pobre. L’èxit de Syriza és, en bona mesura, la conseqüència d’aquesta desigualtat. A Espanya, i també a Catalunya, dos països que, dissortadament, van pel mateix camí, n’hauríem de prendre bona nota.

L'Oasis a Sarrià

Avui parlaré d’un restaurant que vaig conèixer ahir. L'Oasis a Sarrià ja fa un any que el van obrir, però en desconeixia la seva existència. Per què? Doncs perquè l'establiment està situat en un carrer d’aquells per on no s'hi acostuma a passar (Bonaplata 45), ja que la gent acostuma a passar pel carrer paral·lel del costat (Major de Sarrià). És a dir, no s'hi passa, hi has d'anar expressament. És un bar-restaurant però no només és un lloc per anar a esmorzar, a dinar o a sopar. A sopar d’hora, això sí, perquè entre setmana hi has de ser abans de les vuit ja que tanquen a les nou (divendres i dissabte tanquen una hora més tard). És també una botiga on s'hi pot comprar menjar per emportar així com els productes originals que utilitzen al restaurant com ara formatges, pasta, pa, espècies, oli, vins, etc. No hi busqueu cap sofisticació, és un lloc molt senzill, sense luxes, però la parella que porta el negoci fa que t’hi trobis la mar de bé. Ell és francès, ella catalana. El local ofereix una qualitat remarcable combinada amb molta amabilitat. I els preus? Assequibles a totes les butxaques. Dient que, amb el menú del dia, per 20€ hi dinen dues persones ja està tot dit. També tenen carta, és clar. Cuina innovadora i de fusió del mitjà-orient, d'Itàlia, de França, d’Hongria... Resumint, tenint en compte les característiques explicades abans, és un lloc del tot recomanable. Alguna pega? Posats a buscar tres peus al gat la pàgina web encara no té versió en català, però segur que tot arribarà.

Espanya: tots contra un

(Dibuix: El Mundo)

Primer t’ignoraran, després se’n riuran de tu i, per últim, t’atacaran. Llavors hauràs guanyat (Gandhi). Aquesta frase ens va molt bé per entendre la reacció que, sobre el fenomen Podemos, han tingut i tenen els partits que han governat l’Espanya suposadament democràtica, és a dir, els dos partits que s’han alternat en el govern de l'estat a partir de la mort de Franco. Un incís: els lectors habituals d’aquest blog no ignoren que sobre si Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts sempre hi poso un interrogant, i d’aquí l’adverbi suposadament. Però com que d’això ja en parlo sovint, per no cansar el lector avui no m’hi estendré.

Superada definitivament la primera fase (primer t’ignoraran) els coneguts com a partits de la casta -una definició que no m’acaba de convèncer- es troben ara entre la segona fase (després se’n riuran de tu) i la tercera (i, per últim, t’atacaran). Diguem-ho clar, per poc que un s’hi fixi cada dia que passa hi ha menys dubtes que el fenomen Podemos acabarà capgirant de cap a peus la manera de fer política a Espanya. Quan els problemes es deixen podrir com s’han deixat podrir, i quan davant de la corrupció generalitzada l’única reacció dels dirigents polítics ha sigut mirar cap a una altra banda, estava cantat que tard o d’hora la gent acabaria esclatant. I això és exactament el que reflecteixen les excel·lents perspectives electorals del fenomen Podemos.

Tot i que els costa reconèixer-ho obertament, els dirigents dels partits de la casta comencen a estar molt preocupats amb Podemos. I fan bé d’estar-ho perquè, si no es preocupessin, només demostrarien que encara són més ineptes del que semblava. El dibuix reproduït a dalt reflecteix una mena de coalició de facto anti Podemos que fins no fa gaire semblava mig embastada pels dos principals partits polítics espanyols. Ara, però, em temo que aquesta coalició ja no seria suficient per aturar el fenomen. Si diumenge a Grècia guanya Syriza i Alexis Tsipras esdevé el nou primer ministre, PP i PSOE ja es poden anar preparant per a assistir més aviat que tard a un fenomen similar a Espanya. I des de la meva gens amagada aversió política a Podemos, no em fa res admetre que PP i PSOE s’ho tindran ben merescut!

Jo ja he signat, tu encara hi ets a temps

(Foto: RTVE)

MANIFEST DE SUPORT AL JUTGE SANTIAGO VIDAL

Els/les sota signants, expressen el seu suport i reconeixement a Santiago Vidal, per la llarga i exemplar trajectòria professional com a magistrat dels jutjats i tribunals a Catalunya i al servei de la ciutadania.

Es per això que es dirigeixen al Consejo General del Poder Judicial per tal d’exigir el tancament i arxiu de l’expedient disciplinari que es segueix contra ell, com a represàlia per la seva contribució publica, al marge de la seva activitat professional i en l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, en el moviment sobiranista de Catalunya.

Exigim que els membres del Consejo General del Poder Judicial creguin en una societat democràtica on cap persona pot veure’s perseguida i sancionada per les seves idees, i per tant, abandonin la via de l’expedient disciplinari contra el Magistrat Santiago Vidal.

Signatura de suport a 

suportaljutgevidal(arrova)gmail(punt)com

Sánchez gairebé ja és Rajoy

(Foto: ABC)

Mariano Rajoy pot estar ben tranquil, que si hagués de traspassar les eines de manar al socialista Pedro Sánchez les deixaria en bones mans, si més no en el que fa referència a la complicadíssima carpeta catalana. En el fons, el problema de Sánchez és el mateix que té Rajoy, i és que no volen admetre que, en democràcia, un contenciós polític com el conflicte català només es pot resoldre votant. Votant a Catalunya, és clar. Si parlem en termes de democràcia no hi ha cap altra manera de resoldre’l.

Sánchez va ser la setmana passada a Washington on, per cert, es va perdre i no va arribar a l’hora convinguda a la George Mason University, on se l’esperava, reforçant la imatge de país poc seriós que d’Espanya es té a l’estranger. Però bé, incompareixences al marge, durant l'estada a Washington la seva gran aportació al contenciós Catalunya vs. Espanya va ser aquesta: “Ja n’hi ha prou; vagi-se’n, senyor Mas”, oblidant-se, però, d’un petit detall, i és que Mas és el president de Catalunya com a resultat d’haver guanyat les eleccions. Apunta maneres democràtiques el socialista Sánchez!

Sánchez parla d’un federalisme i tal, però ell sap perfectament que el federalisme que predica ni se’l creu ell ni el demana ningú. Ni a Espanya ni a Catalunya. A veure, Iceta i Herrera potser sí, però només són dos. Per tant, als efectes pràctics Sánchez gairebé ja és Rajoy. Però si en comptes de Sánchez les eleccions les guanyés Podemos Rajoy tampoc s’hauria de preocupar, perquè sobre la carpeta catalana Pablo Iglesias també gairebé ja és Rajoy. I és que sobre la sacrosanta unidad de la Patria tots els partits d’obediència estatal pensen exactament igual, com també coincidien a finals de segle XIX, poc abans de perdre Cuba i Filipines. No n'aprendran mai.

Independentisme i marxandatge

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de gener de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.686 de La Veu de l'Anoia)

No em considero un patriota, ni tan sols un nacionalista, ni em sento representat per altres ismes nostrats que d’un temps ençà apareixen cada dia als mitjans. Sóc conscient que pel fet d’admetre-ho públicament corro el risc que la meva actitud, vista des del catalanisme més gestual, sigui considerada poc políticament correcta. Però el fet és que em considero català i punt. D’espanyol no me’n sento pas, tot i que cada any liquido fiscalment amb la hisenda espanyola, i per viatjar utilitzo un passaport espanyol. En altres paraules, la meva relació amb Espanya es limita a uns quants paperots i molta burocràcia, però sense el més mínim sentiment de pertinença emocional.

Tan sols em considero català. Naturalment que ni que només sigui per la meva localització geogràfica també sóc sarrianenc, barceloní i europeu, però sovint explico que de totes aquestes adscripcions diguem-ne geogràfiques no me’n puc sentir orgullós, bàsicament perquè no he fet cap mèrit per assolir-les. He nascut i visc en un lloc determinat però, francament, d’orgull, cap ni un. Les banderes no em diuen res, i no tinc cap interès per les sardanes. Dels castellers em fa patir la canalla que puja a dalt de tot sense ser conscients del risc que corren, però és un espectacle que no em genera cap emoció nacional.

No em sé l’himne nacional tot i que, quan sona, si ho fa la gent que tinc al voltant també acostumo a posar-me dret en senyal de respecte, ni que només sigui pel que aquella música pot representar per als altres. No m’he posat mai les samarretes grogues de les mobilitzacions dels últims anys. No m’agraden els uniformes, de cap mena, tampoc els que groguegen. Utilitzo un cotxe que no porta enganxat cap lema nostrat. Fa poc en vaig veure un que deia “Sóc català! Passa res?”. Així, tal qual, i la senyora que el portava semblava la mar de satisfeta.

A ulls de qui només mesura els símbols externs pot semblar que practico un catalanisme light, un catalanisme que no té necessitat d’ajudar-se de cap simbolisme. Un catalanisme que tot i que de portes enfora gairebé no es nota, el dia que s’hagi d’anar a votar entre independència sí o no segur que hi aniré, i tinc claríssim que votaré que sí. Votaré encara que hagi de venir de molt lluny, plogui, nevi o faci sol. I si tots els de la samarreta groga, els de l’estelada, els del ruc català, els que porten calcomanies al cotxe i, en definitiva, els molts clients del gran negoci del marxandatge de l’independentisme fan el mateix que jo, això ho tenim guanyat.

No em representen

(Foto: ABC)

En temps de grans mobilitzacions populars a Catalunya avui en dia són molts els que han perdut la confiança en els partits polítics, i hi ha qui només se sent políticament representat per les entitats privades que les organitzen. Doncs bé, tot i admetent que en termes de ciència política algú potser pot pensar que sóc massa clàssic, haig de dir que políticament parlant i en termes de país a mi només em representa el Parlament de Catalunya. Els meus únics representants polítics són els 135 diputats del Parlament. Ningú més.

Així, amb tot el respecte i admiració per les entitats que des de fa tres anys organitzen les mobilitzacions populars de Catalunya, haig de dir també que aquestes entitats a mi no em representen. Estant molt d’acord amb la tasca que fan, em permeto recordar que aquestes entitats només representen a les persones que hi estan afiliades. Per tant, no poden pretendre representar “els catalans”. De catalans n’hi ha de tota mena, i de vegades sembla que alguns volen transmetre el fals missatge que els catalans tenim un pensament únic, i a mi els pensaments únics em generen angúnia.

No m’agrada gens que dirigents d’organitzacions privades facin reivindicacions polítiques “en nom del poble català”. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural tenen la força que tenen, que és molta i me n’alegro, però només representen els seus afiliats. Algú potser pot pensar que sóc un mal català però el fet és que, tot i ser convençudament partidari d’una Catalunya independent, no sóc soci d’Òmnium ni de l’ANC. Per tant, ni Muriel Casals ni Carme Forcadell em representen.

La llibertat d’expressió és innegociable

(Il·lustració: Lucille Clerc)

La democràcia comporta necessàriament la celebració d’eleccions lliures cada ics anys, però només amb les eleccions no n’hi ha prou per a que un país pugui ser considerat democràtic. De països que celebren regularment eleccions n’hi ha molts, m’atreviria a dir que la majoria, però només uns quants, molt pocs si ens fixem en els dos centenars de països que hi ha al món, poden ser homologats com a països democràtics. Algunes dictadures comunistes tenien incorporat l’adjectiu de “democràtica” en la seva denominació (per exemple, la República Democràtica Alemanya), segurament perquè els seus dirigents, conscients que els seus països de democràtics no en tenien res, pretenien despistar els seus súbdits. L’atemptat de la setmana passada a Paris anava dirigit no contra una determinada política ni contra una determinada religió sinó contra un dels pilars de la democràcia: la llibertat d’expressió.

Una de les proves del cotó que cal aplicar per saber si un país és democràtic és la no persecució de la llibertat d’expressió per a tothom i en totes les seves formes d’expressió: escrita, oral i audiovisual. Es poden celebrar eleccions regularment però si no hi ha llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Les úniques limitacions admissibles a la llibertat d’expressió són les que puguin condicionar o impedir la llibertat dels altres. Evidentment la publicació d’un text o un dibuix no condiciona la llibertat de ningú. Cap altra excusa (política, religiosa, etc.) pot condicionar la llibertat d’expressió. Per poc que ens agradin determinades formes d’expressió no s’hi val a combatre-les fora de la llei, i per més que ens ofengui un dibuix res no justifica agafar un Kalasnikov i matar l’autor.

Un dels assassinats la setmana passada a Paris, Stephane Charbonnier “Charb”, director de la revista Charlie Hebdo, havia dit que "preferia morir dempeus que viure de genolls". Charb tenia raó, no es pot cedir davant el xantatge. Si avui els dibuixants deixessin de dibuixar, aquells fanàtics segur que no en tindrien prou, i demà exigirien que els homes es deixessin barba i les dones es tapessin el cap, o la cara sencera. Amb el xantatge terrorista s’ha de mostrar una fermesa absoluta, i això és el que ahir es pretenia posar en evidència en la gran manifestació de Paris. I no parlo precisament dels líders polítics que encapçalaven la manifestació, entre els quals n'hi havia més d'un que més hagués valgut que s'hagués quedat a casa.

L’oportunisme d’un alcalde

(Foto: El Periódico)

Dissortadament hi ha personatges polítics que sempre estan a punt per intentar treure rendiment polític de les desgràcies alienes. No és la primera vegada que passa i segur que no serà l’última. Xavier García és l’actual alcalde de Badalona. Li queden quatre mesos de mandat i com que se suposa que intentarà ser reelegit deu pensar que per mirar de fer-se amb un grapadet de vots val tot. I no, no tot val. No val barrejar un atemptat terrorista a Paris perpetrat per dos francesos (repeteixo, francesos), amb el resultat de dotze periodistes i policies morts i uns quants de ferits, tots ells també francesos, amb la gens dissimulada deriva xenòfoba i racista d’un alcalde que abans d'ahir es va tornar a posar en evidència en el seu compte de Twitter.

Observo també que l’alcalde de Badalona em té blocat a Twitter. Hi té tot el dret, faltaria més. De fet, per mi és tot un honor descobrir que un personatge com Xavier García m’hagi blocat. Haig de dir, però, que és la primera vegada que em bloquen a Twitter. Segurament Xavier García té els seus motius per fer-ho, però el repto a que em demostri que una opinió meva, només una, justifiqui la seva acció de censura. L’alcalde de Badalona es posa en evidència bloquejant els que el critiquen, polítics i no polítics. Sembla que no ho pugui evitar, a la mínima que pot l’alcalde García treu a passejar la bèstia antidemocràtica de la censura franquista.

Als assassins d’abans d’ahir tampoc els agradaven gens les vinyetes publicades al Charlie Hebdo, i ho van intentar resoldre a la seva manera, és a dir, matant i ferint a un munt de gent. També porten la censura a l’ADN. Ep, no estic comparant un assassinat amb el bloqueig d’un compte de Twitter, només estic comparant la voluntat de censurar allò que no agrada escoltar, veure o llegir. Qui censura a Badalona és l’alcalde que fa pocs mesos justificava que un alt càrrec del seu ajuntament prohibís cantar L’estaca. Qui censura és l’alcalde que anul·la determinades conferències de caire massa catalanista. Qui censura és, en definitiva, l’alcalde que sempre intenta amagar determinades opinions no coincidents amb la seva o amb les del seu partit.

Xavier García deu pensar que per intentar fer-se amb quatre vots a Badalona tot val, i no és la primera ni la segona vegada que aprofita desgràcies alienes per actuar així, despertant les baixes passions dels seus potencials electors. L’alcalde de Badalona genera islamofòbia sempre que pot i, com que hi ha gent per tot, s’ha d’admetre la possibilitat que Xavier García guanyi algun vot extra a Badalona. Però confio que el gruix de la societat badalonina li farà perdre molts més vots que els que pugui guanyar amb estratègies perilloses com la seva. En quatre mesos sortirem de dubtes.

Immobilisme, tossuderia o tacticisme interessat?

(Foto: ara.cat)

Ens diuen que Mas i Junqueras han mantingut unes quantes converses, i tot sembla indicar que el full de ruta del procés independentista, que fins fa poc semblava bastant ben encarrilat, darrerament sembla haver-se encallat. No estic dient que el tren del procés hagi descarrilat com de manera molt interessada asseguren alguns polítics unionistes, però en aquestes últimes setmanes s’ha anat instal·lant en la societat catalana una sensació creixent de malestar en observar com actuen, o com no actuen, els nostres màxims representants polítics.

Evidentment escric tot això amb totes les reserves, perquè sóc perfectament conscient que no ho sabem tot ni molt menys, que no ens expliquen de la missa la meitat i que no sabem com van les converses més enllà d’haver d’escoltar, dia sí i dia també, que no avancen. Intueixo que hi ha molta lletra petita que ni Mas ni Junqueras voldrien que es fes pública. En definitiva, començo a tenir la sensació que Mas i Junqueras no semblen actuar com uns estadistes que pensen més en les properes generacions que en les properes eleccions, i si això s’acabés confirmant hi hauria una gran decepció col·lectiva.

Ens havíem arribat a pensar -jo mateix n’estava convençut, i encara em resisteixo a abandonar aquest pensament positiu- que els dos líders polítics catalans havien posat per davant de tot un objectiu comú de país compartit per la majoria de catalans, és a dir, el de poder votar amb tots els ets i uts sobre el nostre futur col·lectiu. Molts pensàvem, i alguns encara pensem, que Mas i Junqueras tenien sentit d’estat i havien aparcat temporalment i amb generositat els seus legítims interessos personals i polítics.

Mas ha d’entendre que la llista única que proposa potser seria molt vistosa però és una pura utopia, i ha d’entendre també que no podem esperar fins el 2016 per anar a votar. Junqueras ha d’entendre que qui guanya unes eleccions té l’obligació de governar, i governar vol dir cremar-se i, en el cas que ens ocupa, continuar liderant un procés que fins ara ha liderat Mas com a cap de la llista més votada. Si Mas i Junqueras no són capaços d’entendre aquests punts bàsics, ells serien els grans responsables d’un descarrilament que no convé a ningú. Esperem que entrin en raó com més aviat millor.

Small is beautiful

Ho recordo bé. En un dia indeterminat de finals de la primavera de l’any 2004 vaig veure que La Vanguardia anunciava que es posaven a la venda per internet bitllets d’avió d’una nova companyia aèria low cost anomenada Vueling, que començaria a volar a primers de juliol d’aquell any. Com que m’agraden les novetats aquell mateix dia vaig comprar, molt bé de preu per cert, dos bitllets per anar a Paris a primers de juliol. Llavors es podia escollir seient sense cap cost extra sobre el preu del bitllet, i vaig veure que en el planell de la cabina que em va aparèixer a la pantalla de l’ordinador pràcticament tots els seients del meu vol estaven lliures. Allò era una evidència més que jo era un dels primers clients de Vueling.

A l’hora d’embarcar vaig observar que pujàvem a un avió nou de trinca, i recordo que vaig preguntar a l’hostessa per les hores de vol que tenia aquell aparell (només vuitanta). Aquells primers dies Vueling tan sols disposava de dos avions Airbus 320, tots dos amb base a Barcelona. Els primers temps, com que eren molt pocs empleats, era freqüent trobar-te amb el mateix personal de cabina, i hi havia un tracte molt amable, gairebé familiar. Tot allò no tenia res a veure amb els preus ni amb el tracte prepotent de la companyia de bandera espanyola, que en aquella època encara operava a Barcelona. Després Iberia va decidir per sorpresa que els catalans ja s’espavilarien sense els seus serveis, però jo ja feia anys que m’espavilava perquè per motius que no són del cas amb Iberia intentava i intento no viatjar-hi.

He fet molts viatges amb Vueling, i en els darrers anys el servei s’ha anat deteriorant, especialment des que va passar a ser propietat d’Iberia i, de retruc, del grup IAG liderat per British Airways. Ara Vueling té molts més avions, més bases repartides per Espanya i Europa i, per tant, moltes més destinacions que al principi, però ha esdevingut una companyia aèria amb molts retards, massa sovint poc o gens justificats, manca d’explicacions del personal de terra, poca eficiència en respondre les reclamacions, etc. Una pena. Ep, als catalans ens va molt bé disposar dels serveis de Vueling, però els que en som clients des del principi trobem a faltar aquell bon tracte, aquella puntualitat i la voluntat de servei al client que hi havia abans. I encara que hi ha qui diu que bigger is better, jo sóc un ferm defensor del small is beautiful.

Ens prenen per imbècils

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de desembre de 2014 a la pàg. 4 del núm. 1.684 de La Veu de l'Anoia)

Resulta decebedor constatar que massa sovint alguns professionals de la política ens prenen per imbècils. Ja és trist que alguns polítics ens robin, ens insultin, ens menystinguin i administrin malament els nostres diners, però que, a més a més de totes aquestes dolenteries, ens prenguin per imbècils, ja passa de mida. Prendre’ns per imbècils és pretendre que ens empassem explicacions polítiques del tot inversemblants que no s’aguanten ni amb pinces com, per exemple, les que ha donat el president extremeny Monago per justificar les seves excursions a les Canàries. Prendre’ns per imbècils és prohibir per tots els mitjans l’establiment d’unes mínimes garanties democràtiques per portar a terme una consulta no vinculant a la ciutadania i després dir que els resultats de la consulta no tenen cap valor a causa de la manca de garanties democràtiques que ells mateixos ja s’han cuidat d’impedir que existissin. Prendre’ns per imbècils és intentar apropiar-se impunement, en benefici propi, de les intencions polítiques d’aquells ciutadans que, en l’ús de la seva llibertat i exercint els seus drets democràtics, decideixen no anar a votar, dels quals s’ignoren, per tant, les intencions polítiques i què haguessin votat. Prendre’ns per imbècils és pretendre que el que alguns anomenen la majoria silenciosa pensa com ells, sense explicar-nos com han arribat a aquesta estranya conclusió. Prendre’ns per imbècils és pretendre que la solució al contenciós polític Catalunya vs. Espanya es resoldrà preguntant-nos què diu el nostre DNI, com si en funció del que digui el DNI ja tinguéssim resolt el problema. Per cert, a aquells que m’ho pregunten sempre els contesto que el meu DNI caduca abans del 2020, i aprofito per afegir que si tot va com ha d’anar, com molts esperem, segurament ja no l’hauré de renovar. Prendre’ns per imbècils és pretendre fer-nos creure que “els fiscals catalans estan contaminats per l’ambient nacionalista” (Floriano, PP) per resistir-se a empaperar el president de Catalunya, o dir-nos que els jutges del tribunal suprem que han denunciat la clara deriva antidemocràtica d’aquest govern també estan contaminats per vés a saber quin virus. Prendre’ns per imbècils és fer-nos creure que el fiscal general de l’Estat, Torres-Dulce, ha dimitit per motius personals, quan a ningú se li escapa que ha plegat per motius polítics, fastiguejat de les interferències del govern. Prendre’ns per imbècils és manifestar, com ha fet Rajoy, que la crisi ja és “història del passat”.