Hi ha persones que a casa seva o a la feina no deuen tenir ningú que se les escolti, i quan veuen la mínima oportunitat de ser escoltades no només l’aprofiten, que fins aquí no hi hauria res a dir, sinó que, en busca d’un protagonisme que no els pertoca, abusen de la paciència de la gent que els envolta. Parlo d’aquells que en un acte que està pensat perquè tot el protagonisme recaigui en una determinada persona fan el que poden i més per intentar apropiar-se ells mateixos d’una part d’aquest protagonisme.
Amb un exemple s’entendrà millor. Dilluns al vespre, a la llibreria +Bernat de Barcelona, l’escriptor Gregorio Morán presentava el seu últim llibre, El cura i los mandarines. No hi vaig anar per l’obra en sí mateixa, que segurament no llegiré. Només l’he fullejat, es tracta d’un llibre molt llarg i, pel que m’ha dit algú que ja l’ha llegit, bastant farragós. Hi vaig anar només per escoltar l’autor, un escriptor molt interessant, un intel·lectual de pensament lliure. Fa molts anys que a La Vanguardia dels dissabtes no em perdo mai les seves sabatinas intempestivas tot i que, naturalment, no sempre coincideixo amb les seves tesis.
Morán va explicar moltes anècdotes, i no només referides a la complicada publicació del seu llibre sinó també a altres episodis de la seva vida com a escriptor. L’obra que presentava era un encàrrec de Planeta que els editors, a l’hora de publicar-la, van pretendre censurar, i com que l’autor s’hi va negar en rodó es va donar per trencat el contracte. Finalment Morán va trobar una editorial petita que li publiqués el llibre, i dilluns en va fer la presentació. La seva va ser una intervenció interessant i amena, i en algun moment fins i tot divertida, i això ja és difícil tractant-se d’una persona que sempre dóna la sensació d’estar emprenyada amb tothom.
En el torn de preguntes es va tornar a evidenciar que hi ha persones que quan agafen un micròfon sembla que només els importi el que diuen elles. S’escolten massa, sovint amb la veu engolada, com volent donar lliçons a l’audiència. Algunes fins i tot es permeten la llicència de començar la seva intervenció tot dient que a l’autor no li faran cap pregunta, que només faran unes reflexions personals en veu alta. En el seu afany d'un protagonisme immerescut obliden que ningú ha anat a la +Bernat a escoltar les seves tesis sinó a escoltar el senyor Morán. Però quan veus que després de perpetrar la seva llarga reflexió sense pregunta i l’autor del llibre respon amb un comentari que no va massa més enllà de la pura cortesia, quan veus que l’intrús torna a agafar el micròfon per puntualitzar no sé què, és quan veus clar que has de marxar. I això és el que uns quants vam fer dilluns al vespre. Una pena, Gregorio Morán no s’ho mereixia, però tota paciència té un límit.
Amb un exemple s’entendrà millor. Dilluns al vespre, a la llibreria +Bernat de Barcelona, l’escriptor Gregorio Morán presentava el seu últim llibre, El cura i los mandarines. No hi vaig anar per l’obra en sí mateixa, que segurament no llegiré. Només l’he fullejat, es tracta d’un llibre molt llarg i, pel que m’ha dit algú que ja l’ha llegit, bastant farragós. Hi vaig anar només per escoltar l’autor, un escriptor molt interessant, un intel·lectual de pensament lliure. Fa molts anys que a La Vanguardia dels dissabtes no em perdo mai les seves sabatinas intempestivas tot i que, naturalment, no sempre coincideixo amb les seves tesis.
Morán va explicar moltes anècdotes, i no només referides a la complicada publicació del seu llibre sinó també a altres episodis de la seva vida com a escriptor. L’obra que presentava era un encàrrec de Planeta que els editors, a l’hora de publicar-la, van pretendre censurar, i com que l’autor s’hi va negar en rodó es va donar per trencat el contracte. Finalment Morán va trobar una editorial petita que li publiqués el llibre, i dilluns en va fer la presentació. La seva va ser una intervenció interessant i amena, i en algun moment fins i tot divertida, i això ja és difícil tractant-se d’una persona que sempre dóna la sensació d’estar emprenyada amb tothom.
En el torn de preguntes es va tornar a evidenciar que hi ha persones que quan agafen un micròfon sembla que només els importi el que diuen elles. S’escolten massa, sovint amb la veu engolada, com volent donar lliçons a l’audiència. Algunes fins i tot es permeten la llicència de començar la seva intervenció tot dient que a l’autor no li faran cap pregunta, que només faran unes reflexions personals en veu alta. En el seu afany d'un protagonisme immerescut obliden que ningú ha anat a la +Bernat a escoltar les seves tesis sinó a escoltar el senyor Morán. Però quan veus que després de perpetrar la seva llarga reflexió sense pregunta i l’autor del llibre respon amb un comentari que no va massa més enllà de la pura cortesia, quan veus que l’intrús torna a agafar el micròfon per puntualitzar no sé què, és quan veus clar que has de marxar. I això és el que uns quants vam fer dilluns al vespre. Una pena, Gregorio Morán no s’ho mereixia, però tota paciència té un límit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada