.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 23 de febrer de 2015

Mobilitat i llengua

Una cosa no treu l’altra, i tot i que a algú potser li pugui semblar contradictori, que jo sigui un partidari convençut de la Unió Europea i de l’euro no exclou que em manifesti també com a un ferm defensor dels països pobres i desendreçats del sud d’Europa. Des de Catalunya, que sense cap mena de dubte és la nació més europea de la península ibèrica, he viatjat sovint als països que els europeus rics i prepotents anomenen despectivament pigs: Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal. Doncs bé, tot i el desordre del sud, tot i els nostres defectes específics, m’agraden més els països europeus del sud que els països endreçats i rics del nord dels Pirineus. Cal dir que ningú està exclòs de tenir defectes, tampoc la gent endreçada i rica; de defectes cadascú se sap els seus, però no tothom està disposat a reconèixer-los.

No pretenc negar que els països del centre i nord d’Europa no tinguin el seu atractiu, però per mi no és suficient com per considerar la possibilitat d’instal·lar-m’hi a viure. M’agrada anar-hi, és clar que sí, però sempre sabent que un cop enllestida la feina, les vacances o el que hi hagis anat a fer acabaràs tornant al sud. Si un dia m’hagués d’exiliar, cosa que no he descartat mai del tot, més que anar-me’n a Londres o Amsterdam optaria per instal·lar-me a, posem per cas, Porto o Florència. En quatre dies transformaria les meves pobres nocions de portuguès o italià en un coneixement acceptable de la llengua local, i en poc temps ja seria un portuense o un florentí més. Estic segur que m’hi adaptaria ràpid, tan segur com que em costaria molt adaptar-me a viure a, posem per cas, Estocolm o Cracòvia.

I ja que surt el tema recorrent de l’adaptabilitat lingüística acabaré aquestes reflexions sobre la mobilitat humana fent referència a les actituds lingüístiques de les persones que, pel motiu que sigui, es veuen obligades a canviar de lloc de residència. Continuen cridant-me l’atenció els immigrants que porten mig segle a Catalunya i, quan t’hi adreces amb un bon dia, es veuen incapaços de contestar-te amb un bon dia. Les onades migratòries que hem tingut a Catalunya han portat aparellada una actitud lingüística molt tancada, amb totes les excepcions que calguin, que també n’hi ha i moltes, especialment fora de les grans conurbacions. Per no caure en el mateix error quan sóc a Nairobi saludo els meus interlocutors locals amb un asubuhi njema amb la mateixa naturalitat que a Sarrià dic bon dia i a Saragossa, on haig d’anar la setmana que ve, buenos días.