Fer anys

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.690 de La Veu de l'Anoia)

Potser algú pensarà que posant-ho negre sobre blanc demostro ser massa agosarat, però m’atreveixo a afirmar que, ho proclami un en veu alta o s’ho guardi exclusivament per a ell, fer anys agrada gairebé a tothom. Una altra cosa és si a tothom li agrada celebrar els seus aniversaris d’una manera tradicional, és a dir, bufant les espelmetes del pastís. A mi, per posar un exemple ben proper, això de bufar les espelmetes és una d’aquelles coses que a mesura que m’he anat fent gran ha deixat d’interessar-me. Vaja, no em fa cap vergonya admetre-ho; ara, haver de bufar les espelmetes em fa més aviat nosa i, por poc que pugui, intento estalviar-m’ho.

Però, repeteixo, no és que em desagradi fer anys, no és pas això, però cada vegada em ve més costa amunt protagonitzar el numeret d’escoltar la cançoneta de rigor i després haver de bufar les espelmetes davant de tothom, i tota la parafernàlia festiva que envolta l’acte. M’imagino que es deu tractar d’un clàssic signe de timidesa, o tal vegada no. Potser en els que tenim aquesta actitud antibufera s’hi haurien de buscar lectures clíniques més profundes. Quan el vegi ho preguntaré a un amic meu que és psiquiatre, a veure què me’n diu.

A més a més, en bufar les espelmetes hi ha el risc que si el pastís no està ben protegit amb paper de plata, la cera caigui on no hauria de caure, i el pastís quedi contaminat. I això per no parlar d’un risc afegit, que quan intentes apagar totes les espelmetes d’una sola bufada barrejat amb la bufera se t’escapi involuntàriament una mica d’element líquid. Els que hi entenen diuen que s’ha de fer així, s’han d’apagar totes les espelmetes d’una sola bufada, però això comporta uns riscos. Però per bufar tampoc renyirem, si s’ha de bufar es bufa, i tampoc és cap drama.

Fa poc va ser el meu aniversari i, com que era fora, em vaig estalviar de bufar les espelmetes. Em van regalar un paraigua exactament igual que el que no fa gaire em vaig deixar oblidat en un teatre i no vaig poder recuperar quan hi vaig tornar l’endemà. Vaig pensar que segurament algú el devia necessitar més que jo. Però jo el necessitava de debò, és un paraigua plegable que va molt bé per anar de viatge, ocupa poc lloc a l’equipatge de mà però, un cop desplegat, obtens un diàmetre de protecció més que suficient per quedar perfectament a cobert de la pluja.

Dilluns celebrarà noranta anys un tio meu, i aquest aniversari tan rodó m’ha donat la idea d’escriure aquestes reflexions en homenatge als que fan anys. Moltes felicitats, Josep!