Majories absolutes

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.692 de La Veu de l'Anoia)

De les majories absolutes els catalans sempre en sortim malparats. No m’han agradat mai, i em desagraden especialment les que tenen un suport popular inferior a la majoria absoluta de votants. Ara em vénen al cap las majories absolutes de Pujol a Catalunya, i de González, Aznar i Rajoy a Espanya. Rajoy, per exemple, gaudeix ara mateix d’una molt confortable majoria absoluta parlamentària, amb 186 diputats de 350 –un 53 per cent de la cambra–, tot i que el seu suport electoral només va ser del 44,6 per cent dels vots. És a dir, sobre el percentatge de suport popular a les urnes el sistema li atorga una prima de trenta diputats. Sense ser il·legals, s’ha de dir que aquestes correccions de la representativitat política derivades de la llei d’Hondt, alhora que faciliten la governabilitat, són molt injustes amb els partits petits.

Però dit això encara em faria més angúnia que es prohibissin les majories absolutes guanyades democràticament a les urnes. Doncs bé, això és el que proposa el jutge Santi Vidal en el seu projecte de constitució catalana, eliminar les majories absolutes. En termes democràtics seria un gran disbarat. Un partit que obté el suport majoritari dels votants, és a dir, una majoria absoluta de vots, es mereix poder governar sense traves, és a dir, també amb el suport parlamentari d’una majoria absoluta de diputats. Tot i que sempre m’he mostrat crític amb l’existència de les majories absolutes parlamentàries, si s’assoleixen s’han d’acceptar ja que, per sobre de tot, hi ha la democràcia. Si els votants donen una majoria de vots a un partit ningú li pot negar el dret a poder governar amb la majoria absoluta parlamentària. A banda d’antidemocràtic, seria molt injust reduir per llei el nombre d’escons guanyats a les urnes.

Imaginem-nos el següent resultat electoral: el partit A treu el setanta per cent dels vots, el partit B el vint i el partit C el deu. Doncs bé, com que segons les propostes de Vidal la majoria absoluta estaria prohibida, resultaria que al partit A se li atribuirien el 50 per cent dels escons del Parlament menys un, mentre que la suma dels perdedors, els partits B i C, disposarien del 50 per cent dels escons més un. Això es tradueix en què, si es posessin d’acord, amb només el trenta per cent dels vots aquests partits disposarien de la majoria absoluta parlamentària per governar, mentre que el partit guanyador de les eleccions, tot i haver obtingut una majoria absoluta de vots, s’hauria de quedar a l’oposició. Això no tindria cap sentit.