Dictadors amb cobertura democràtica

Foto: ccma.cat

No n’hi ha prou amb organitzar eleccions cada quatre anys perquè un país pugui ser considerat una democràcia amb tots els ets i uts. Avui en dia d'eleccions se'n fan gairebé a tot arreu, des de les dictadures més perverses fins a les democràcies més consolidades. El nicaragüenc Daniel Ortega, per exemple, un revolucionari que s’emmirallava en Fidel Castro, era un exemple per a moltes persones d’esquerres. Però poc després de guanyar les eleccions va arribar aquell fenomen tan lleig conegut com la piñata sandinista, i aquells governants tant d’esquerres i tan admirats per alguns van acabar sent tan lladres i corruptes com els d’altres règims dictatorials de la zona, d'esquerres i de dretes. Nicaragua seria, doncs, un bon exemple de democràcia formal sobre el paper, però amb tants episodis dictatorials que, els efectes pràctics, s’assembla més a una dictadura que a una democràcia.

Tenim dues proves del cotó per saber si un país és una dictadura. Un fet que ja ens ha de posar en alerta màxima és quan el governant de torn intenta modificar la constitució del seu país amb l’objectiu que se li permeti superar el màxim establert de dos mandats seguits, per tal de perpetuar-se en el poder. Això està passant ara mateix a la Nicaragua post-sandinista. Per cert, en aquest aspecte nosaltres tampoc estem en situació de donar lliçons a ningú ja que legislar sobre la limitació de mandats és, a casa nostra, una de les moltes assignatures pendents que tenim. L’altra prova del cotó és veure si hi ha llibertat de premsa. Cal observar si el govern i/o els jutges, sovint actuant a l’uníson, es dediquen a empresonar editors de diaris i periodistes molestos, a tancar diaris incòmodes al govern o a impedir-ne la seva circulació. Una eina molt utilitzada és el control del comerç del paper i de la seva disponibilitat al mercat; a ningú se li escapa que sense paper no hi ha diaris. D’això en saben molt els governants veneçolans, una altra dictadura amb façana democràtica.

A Espanya, de dictadors, en potència i en plena activitat, també en patim alguns, però en aquesta banda de l’Atlàntic actuen d’una forma més sibil·lina. Així, en comptes de controlar el comerç del paper aquí tenim un ministre de pensament franquista que intenta que el Vaticà faci callar a unes monges que de vegades surten per la tele, perquè les seves intervencions li resulten incòmodes. És el mateix ministre que mitjançant la policia i la fiscalia intoxica diaris perquè publiquin notícies falses, amb l’objectiu de perjudicar polítics catalans que no pensen com ell. En fi, la llista de disbarats antidemocràtics d’aquest personatge seria inacabable. Ara bé, el president Rajoy també hi deu tenir alguna cosa a veure, perquè en comptes d’enviar-li el motorista amb la carta de cessament es gira cap a una altra banda i fa com si no veiés res. Uns i altres són dictadors amb cobertura democràtica. I avui, expressament, gairebé no parlaré d’un tal Wert perquè he sentit a dir que aviat l’enviaran a Paris d’ambaixador, i això vol dir que aviat deixarà de generar més conflictes lingüístics artificials. Esperem que el seu successor sigui una mica més presentable.