.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 6 de maig de 2015

La trampa del “millor això que res”

D’allò que nosaltres en diem contractes laborals precaris a temps parcial a Alemanya en diuen minijobs. Al Regne Unit encara han donat un pas més, i allà estan de plena actualitat els contractes de zero hores: el treballador està sempre a disposició de l’empresa i aquesta, si el necessita, el crida per anar a treballar el temps que consideri necessari (una o més hores, un o més dies, etc.). Òbviament, si l’empresa no el necessita no el crida i, en aquest cas, pel treballador zero hores volen dir zero euros.

A banda de la precarietat laboral que aquests contractes porten implícita, l’altra característica de totes aquestes feines és que en comptes de contemplar una jornada de treball normal, diguem de 7/8 hores al dia, i, per tant, amb un salari normal, d’hores se’n treballen menys, i no cal dir que la retribució sempre va en consonància amb les hores treballades. L’optimisme de l’estadística vs. el pessimisme de la realitat.

Però un sistema de contractació tan precari té també algun aspecte positiu, positiu no per el treballador però sí per a uns pocs. Així, per motius obvis és molt positiu per a aquelles empreses a les que tota flexibilitat els sembla insuficient. Però resulta també molt positiu pels governants sense vergonya; la precarietat laboral els permet presumir d’estadística positiva. El governant sense vergonya pot inflar el pit amb les dades macroeconòmiques, que són aquelles dades que per més bones que siguin no tenen, a curt termini, la més mínima incidència positiva en la butxaca del treballador.

Als efectes estadístics de l’atur i de la creació de llocs de treball, tant compta un contracte de treball normal com un de quatre hores al dia. Amb un exemple s’entendrà millor: l’empresa ics acomiada cinc treballadors de 8 hores/dia (40 hores/dia de destrucció d’ocupació) i, simultàniament en contracta deu a 4 hores/dia (40 hores/dia de creació d’ocupació). Tot i que als efectes d’hores contractades no hi ha canvi, als efectes estadístics s’han creat cinc nous llocs de treball. Podríem fer el mateix símil amb els salaris: l’empresa ics acomiada cinc treballadors que cobren 1.500 euros/mes, i en contracta deu que cobren 750 euros/mes. A l’estadística sortirà que s’han creat cinc nous llocs de treball, però la massa salarial és la mateixa que abans. Els acomiadats podien esmorzar, dinar i sopar cada dia; els nous contractats, només ho podran fer un dia de cada dos.

Acabo. Els governants ens diuen sovint que “millor això que res”, i es queden tan amples. Aquesta és una conclusió tan cínica com perversa que, òbviament, no puc compartir. La gent té la mala costum de voler esmorzar cada dia. I dinar. I sopar. I vestir-se. I anar al cinema o comprar-se un llibre de tant en tant. I emancipar-se dels pares. I formar una família. I potser tenir fills i tot. Etc. Tot això no són capricis, són necessitats vitals, unes necessitats que aquest sistema de contractació no permet cobrir.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

La perversió del capitalisme. Ja no sé, exactament, on podríem encabir aquesta dreta (i quan dic dreta dic PP i PSOE, per exemple) europea. Retornarem al feudalisme?

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
El capitalisme no és pervers per se, però alguns dels abusos que es fan en el seu nom sí, els faci la dreta o l'esquerra ;-)
I contestant la teva pregunta, jo diria que ens hi anem acostant. Sort que ara s'acosten eleccions, guanyaran els nostres i ens ho resoldran tot. Almenys això és el que ens diuen ;-)