El dia després de les eleccions els dirigents polítics sempre ens transmeten aquella musiqueta tan pesada que diu que les han guanyat els seus. Aquesta pràctica és tan estesa que fins i tot pretenen haver guanyat els partits que tothom veu que han perdut estrepitosament. I com que la victòria se l’atribueixen tots un podria concloure, equivocadament, és clar, que tots han guanyat, quan no cal ser un expert per saber que perquè hi hagin uns guanyadors hi han d’haver, necessàriament, uns perdedors.
Però el fet és que el dia després sempre apareixen els dirigents polítics disposats a explicar les mentides piadoses que la seva parròquia política està disposada a empassar-se, i alguns fins i tot simulen que se les creuen. El dia després de les eleccions el podríem perfectament anomenar el dia de la matemàtica creativa, que vol dir que partint de determinades dades reals es poden forçar tota mena de lectures tan interessades com políticament allunyades de la realitat.
Hi haurà qui partint dels càlculs globals proclamarà guanyador un partit en funció del total de vots obtinguts a l’estat. Hi haurà també qui comptarà el número de municipis on ha guanyat el seu partit, passant per la variant dels que sumaran els habitants d’aquests municipis on han guanyat els seus. No cal dir que els partits sempre s’agafen a les dades que més els beneficiïn, o que menys els perjudiquin. La matemàtica creativa dóna molt joc.
I és que a ningú se li escapa que el dia després l’objectiu dels dirigents polítics és trobar ràtios que siguin positives pels seus interessos. I per més malament que t’hagin anat les coses sempre acabes trobant aquesta ràtio: calculant-ho per províncies, per comarques, per ajuntaments de més de 20.000 habitants, o de més de 150.000, per capitals (de província o de comarca), comparant-t’ho amb els resultats obtinguts fa quatre anys, etc. La casuística de l’autoengany postelectoral és molt rica.
Però en unes eleccions municipals es vota molt més la persona que el partit, un fenomen que s’accentua a mesura que el municipi és més petit. Per tant, la meva conclusió és que, com a mínim a nivell global, cap partit polític es pot atribuir en exclusiva el monopoli de la victòria. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho millor: l’alcalde comunista Antoni Farrés (e.p.d.) sempre guanyava les eleccions municipals de Sabadell, i és que a les municipals a Farrés el votaven fins i tot els empresaris i la gent d’ordre que a la resta d’eleccions optaven, òbviament, pels partits de la dreta.
Resultats de Barcelona: Ada Colau ha guanyat les eleccions, per la mínima però les ha guanyat. Tot i que estic decebut amb aquesta victòria del populisme més tronat a la meva ciutat, els barcelonins han decidit lliurement emprendre una perillosa aventura i, òbviament, la voluntat popular s'ha de respectar. Ara ens esperen quatre anys molt complicats, però així és la democràcia. Espanya en general i l'unionisme dependentista en particular segur que també estaran encantats. Felicitats i molta sort, alcaldessa Colau!
Però el fet és que el dia després sempre apareixen els dirigents polítics disposats a explicar les mentides piadoses que la seva parròquia política està disposada a empassar-se, i alguns fins i tot simulen que se les creuen. El dia després de les eleccions el podríem perfectament anomenar el dia de la matemàtica creativa, que vol dir que partint de determinades dades reals es poden forçar tota mena de lectures tan interessades com políticament allunyades de la realitat.
Hi haurà qui partint dels càlculs globals proclamarà guanyador un partit en funció del total de vots obtinguts a l’estat. Hi haurà també qui comptarà el número de municipis on ha guanyat el seu partit, passant per la variant dels que sumaran els habitants d’aquests municipis on han guanyat els seus. No cal dir que els partits sempre s’agafen a les dades que més els beneficiïn, o que menys els perjudiquin. La matemàtica creativa dóna molt joc.
I és que a ningú se li escapa que el dia després l’objectiu dels dirigents polítics és trobar ràtios que siguin positives pels seus interessos. I per més malament que t’hagin anat les coses sempre acabes trobant aquesta ràtio: calculant-ho per províncies, per comarques, per ajuntaments de més de 20.000 habitants, o de més de 150.000, per capitals (de província o de comarca), comparant-t’ho amb els resultats obtinguts fa quatre anys, etc. La casuística de l’autoengany postelectoral és molt rica.
Però en unes eleccions municipals es vota molt més la persona que el partit, un fenomen que s’accentua a mesura que el municipi és més petit. Per tant, la meva conclusió és que, com a mínim a nivell global, cap partit polític es pot atribuir en exclusiva el monopoli de la victòria. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho millor: l’alcalde comunista Antoni Farrés (e.p.d.) sempre guanyava les eleccions municipals de Sabadell, i és que a les municipals a Farrés el votaven fins i tot els empresaris i la gent d’ordre que a la resta d’eleccions optaven, òbviament, pels partits de la dreta.
***
Resultats de Barcelona: Ada Colau ha guanyat les eleccions, per la mínima però les ha guanyat. Tot i que estic decebut amb aquesta victòria del populisme més tronat a la meva ciutat, els barcelonins han decidit lliurement emprendre una perillosa aventura i, òbviament, la voluntat popular s'ha de respectar. Ara ens esperen quatre anys molt complicats, però així és la democràcia. Espanya en general i l'unionisme dependentista en particular segur que també estaran encantats. Felicitats i molta sort, alcaldessa Colau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada