Ser de dretes i votar al PSUC (o a ICV)

Feia temps que estava molt malalt i finalment, divendres passat, va morir Antoni Farrés, que havia estat alcalde de Sabadell durant vint anys, del 1979 al 1999. Farrés era un bon alcalde i molts sabadellencs van tenir un disgust quan fa deu anys va deixar la política municipal per dedicar-se a altres activitats. L’excel·lent valoració de Farrés com alcalde i com a persona era una opinió compartida per gent d’esquerres, gent de dretes i també per aquells que normalment es declaren apolítics però que són, per entendre’ns, gent d’ordre.

Farrés era d’un partit polític d’esquerres, però el seu és un exemple clar de que no sempre es vota el partit sinó que de vegades es vota la persona al marge del partit. No és cap secret que la relació de Farrés amb el seu partit sovint grinyolava fins al punt que va acabar abandonant discretament la seva militància. Farrés anava per lliure i tothom sap que la gent que va massa per lliure resulta incòmoda, i especialment no agrada gens als politburós dels partits.

Durant l’època que Farrés feia d’alcalde jo anava bastant sovint a Sabadell per temes de feina. Allà tractava amb gent de dretes de tota la vida que et reconeixien amb orgull el seu vot al senyor Farrés. La majoria de sabadellencs estaven encantats de tenir una persona tan valuosa com alcalde. Llavors no era gens difícil trobar-te, per exemple, amb votants convençuts del PP que votaven sempre PP... menys a les municipals. A les municipals votaven al senyor Farrés. Estic segur que si Farrés s’hagués presentat en una altra llista política hagués tret uns resultats similars, és a dir majoria absoluta.

La idea de viure en un lloc on es vota a la persona i no al partit sempre m’ha seduït. Ho veig com un acostament de la política al ciutadà, una certa humanització de la cosa pública. A Sabadell, dissortadament, això ara ja no passa. És una circumstància que només es dóna molt de tant en tant, normalment en llocs petits. En aquest sentit Sabadell va ser durant vint anys una excepció.

Però posats a fer-li un retret i des de la meva postura favorable a la limitació de mandats, a mi m’hagués agradat que després dels seus primers vuit anys com alcalde se n’hagués agafat quatre de descans, abans de tornar-hi. Vull pensar que algun dia s’imposarà la sensatesa de fer una llei que prohibeixi estar-se més de dos mandats seguits en un càrrec públic, sense excepcions. A la cada dia menys democràtica Veneçuela de Chávez ara volen fer justament el contrari, eliminar aquesta prohibició, i això em reforça la idea que la meva postura no està gens desencaminada.

Veient el que ens envolta som molts els que trobarem a faltar l’Antoni Farrés, un bon alcalde i, pel que diu tothom, un home d’una honestedat més que provada. Una rara avis de la política catalana dels darrers trenta anys. Que n’aprenguin!