Divendres tornava a Barcelona des de l’aeroport i vaig experimentar per primera vegada l’estranya sensació de conduir entre un bosc de senyals contradictòries de limitació de velocitat, unes d’estàtiques amb un límit fix de 80 i unes altres de dinàmiques amb uns límits capritxosament variables, sempre a la baixa. I tot plegat combinat amb una sèrie de radars que anaven fotografiant els incauts que encara tenen la precaució de fixar-se només en el cotxe del davant en comptes d’oblidar-se una mica del trànsit i alçar la vista cap als panells que indiquen unes velocitats quasi de tartana.
S’ha d’estar molt alerta amb el trànsit, d’acord. Però ningú negarà que també s’ha de pensar en la butxaca, i més en temps de crisi com ara. Uns pocs conductors tenen ja l’habilitat d’utilitzar un ull per mirar endavant i l’altre per vigilar els capritxosos panells lluminosos, cobrint així totes les expectatives de perill, el perill de patir un accident i el perill de que en Saura t’alleugeri la cartera i de passada t’esgarrapi uns quants punts del carnet. Jo encara no sóc capaç de fer-ho però segur que també n’aprendré.
Parlo concretament del tram que hi ha entre la sortida de l’aeroport i la plaça Cerdà. Parlo evidentment de la primera imatge que rep un visitant quan arriba a Barcelona. Fins fa poc tot aquell tram estava limitat a 80. Divendres començava amb els 80 de sempre i aviat va aparèixer un 70, i després va anar baixant fins a quedar-se en els ridículs 40 per hora. No és cap broma, velocitat màxima de 40 per hora entre un trànsit fluid i sense embussos ni retencions. Feia temps que no experimentava aquesta sensació d’estar fent el ridícul circulant a pas de tortuga per una via d’entre tres i quatre carrils.
I tot això pel capritx d’uns polítics que se’ls hauria d’haver enviat cap a casa fa temps, com a mínim per la seva manifesta incompetència, i sense cap agraïment pels serveis prestats. Als insostenibles arbres de Nadal a pedal i al caríssim hotel per a gossos que volen fer a Pedralbes ara s’hi afegeix el retorn a la velocitat de les tartanes dels nostres avis. I això que només estem parlant dels seus invents més recents. El dia que es faci el balanç global de la seva gestió n’hi haurà per llogar-hi cadires.
I després alguns polítics encara es queixen que les empreses estrangeres no només han deixat d’invertir a Catalunya sinó que van tancant i marxant, la majoria sense fer massa soroll, cap a altres indrets més acollidors. No tot el que ens passa aquí és culpa de la famosa crisi.
S’ha d’estar molt alerta amb el trànsit, d’acord. Però ningú negarà que també s’ha de pensar en la butxaca, i més en temps de crisi com ara. Uns pocs conductors tenen ja l’habilitat d’utilitzar un ull per mirar endavant i l’altre per vigilar els capritxosos panells lluminosos, cobrint així totes les expectatives de perill, el perill de patir un accident i el perill de que en Saura t’alleugeri la cartera i de passada t’esgarrapi uns quants punts del carnet. Jo encara no sóc capaç de fer-ho però segur que també n’aprendré.
Parlo concretament del tram que hi ha entre la sortida de l’aeroport i la plaça Cerdà. Parlo evidentment de la primera imatge que rep un visitant quan arriba a Barcelona. Fins fa poc tot aquell tram estava limitat a 80. Divendres començava amb els 80 de sempre i aviat va aparèixer un 70, i després va anar baixant fins a quedar-se en els ridículs 40 per hora. No és cap broma, velocitat màxima de 40 per hora entre un trànsit fluid i sense embussos ni retencions. Feia temps que no experimentava aquesta sensació d’estar fent el ridícul circulant a pas de tortuga per una via d’entre tres i quatre carrils.
I tot això pel capritx d’uns polítics que se’ls hauria d’haver enviat cap a casa fa temps, com a mínim per la seva manifesta incompetència, i sense cap agraïment pels serveis prestats. Als insostenibles arbres de Nadal a pedal i al caríssim hotel per a gossos que volen fer a Pedralbes ara s’hi afegeix el retorn a la velocitat de les tartanes dels nostres avis. I això que només estem parlant dels seus invents més recents. El dia que es faci el balanç global de la seva gestió n’hi haurà per llogar-hi cadires.
I després alguns polítics encara es queixen que les empreses estrangeres no només han deixat d’invertir a Catalunya sinó que van tancant i marxant, la majoria sense fer massa soroll, cap a altres indrets més acollidors. No tot el que ens passa aquí és culpa de la famosa crisi.
7 comentaris:
Ja ho deuen fer expressament això, que les empreses marxin de catalunya i intentar que s'estableixin a espanya. Ja ho va fer el "noste" ministre de treball amb la Nissan, no veig perquè el "nostre" conseller d'interior no ho ha de fer amb la resta. Ho han intentat des de sempre, ja en època de Gonzalez en veure que nacionalment no podien amb nosaltres, van decidir ofegar-nos econòmicament. I vet aqui el resultat.
En un pais normal no deixarien que passes el que passa aqui, perquè virtualment no tenim ni trens, ni aeroport i ara ni tan sols carreteres per on es pugui anar, i sort que a madrid no tenen mar, que sino ja ens haurien fotut el port també.
Mentre tothom els vegi com incompetents ja estan contents, així amaguen el que realment son, uns miserables traidors que mereixerien ser linxats publicament a la plaça de sant jaume.
Però bé, els catalans son els que els voten, i tenim el que ens mereixem
el que no podem fer és fer discursos liberals de cara a la galeria (mercat, mercat, mercat) i acabar fent proteccionisme a la catalana. Des d'un punt de vista econòmic, si volem empreses que siguin de futur, no podem pensar en competir amb la resta d'Espanya. Si no podem ser atractius per la qualitat del nostre teixit productiu,petit en tamany però consolidat, per la productivitat, pel sector financer o per la proximitat amb Europa, potser que anem pensant què passaria quan hipotèticament ens "desprenguèssim" d'Espanya.
Tota la vida he sentit allò que a Catalunya els treballadors eren productius i a Andalusia es tocaven els nassos. I que aquí erem excel·lents comerciants, gairebé fenicis.
I abans hi hagi alguna resposta al respecte... aquest comentari és una reflexió, no pas una opinió.
Marc,
Ja entendràs que no faré un judici d’intencions però veient el que ens passa no resulta gens agosarat arribar a la teva mateixa conclusió.
Però que a Catalunya gent tan lamentable com en Saura i altres hagin arribat a consellers no ho podem atribuir als nostres veïns de l’oest. La culpa només és nostra. No teva ni meva però sí del conjunt dels catalans. En democràcia mana la voluntat de la majoria i com tu molt bé dius mal que ens pesi tenim el que ens mereixem.
Andreu,
Començaré dient que no veig massa clara la frontera entre reflexió i opinió, uns termes que sovint es complementen. És a dir, el fet de reflexionar no necessàriament exclou que a la vegada que es reflexiona no s’estigui també emetent una opinió. Potser una discussió semàntica que ens allunya del tema.
Jo estic totalment en contra del que tu defineixes com a proteccionisme a la catalana. Tal com jo ho veig, l’empresa ha de competir amb el mercat, sigui aquest el petit mercat sarrianenc (una pizzeria de barri, per exemple), o el gran mercat mundial (una empresa tipus google), passant per tots els estadis geogràfics intermitjos segons l’àmbit d’actuació de cada empresa. Amb o sense crosses espanyoles les empreses han de competir en l’àmbit territorial on intentin treballar, crec que una cosa no té res a veure amb l’altre.
Sempre he cregut que a Andalusia hi ha grans treballadors (n’he conegut algun) i a Catalunya molta gent es toca els nassos (tots en coneixem més dels que ens agradaria) però allò que no es pot negar és que com més subsidiat està un territori més tendència hi ha a la vagància dels seus habitants. Això forma part de la condició humana.
Miquel, estem d'acord amb la concepció de l'empresa i el seu encaix a l'economia, vet aquí el liberalisme. El que no entendria és l'argument que es sol fer sobre l'economia i el teixit productiu català (especialment quan va a guanyar-se la vida fora de Catalunya) i el rol de l'Estat quan es tracta de mantenir empreses de fora. La meva reflexió, i dic que no és una opinió perquè no la tinc del tot clara, és que no es pot defensar un mercat ben obert per les empreses catalanes que estan a l'exterior i alhora plantejar un proteccionisme que anomeno "a la catalana" perquè sembla que si ho practica el govern espanyol és dolent però si ho fes el govern català de torn podria ser bo.
Perdoneu però el problema no és del catalans perquè la majoria de catalans no han escollit el saura. EL problema es del sistema que els perdedors de les eleccions es junten i aquí tenim aquest inútil com a President.No dic el nom perquè acabo de dinar i no vull vomitar... I això sense contar que aquí vota qualsevol que porti uns anyets i cada cop farán votar més gent que no saben ni que és catalunya i que en un pais serio no votarien.
Andreu,
Al final, a la que rasquem una mica, d’una manera o d’una altra tots acabem considerant que el liberalisme econòmic “dentro de un orden” i amb els controls que calguin no és cap gran disbarat, no perquè sigui un bon sistema, que segurament no ho és, sinó perquè fins ara no se n’ha trobat cap de millor. Almenys jo no n’he conegut cap, i mira que he viatjat per tot el món.
David,
D’acord, sí, però donar la culpa a un sistema pervers que permet que els perdedors i els incompetents governin és donar la culpa als que van posar en marxa aquest sistema pervers, i si no ho recordo malament a aquests també els vàrem votar nosaltres. O sigui que ens ho mirem com ens ho mirem penso que és millor ser realista i acceptar que la culpa dels nostres mals sempre acaba sent nostra.
No he acabat d'entendre bé què volia dir en A.Orte, però el problema no és que Catalunya no sigui productiva, és que precisament Catalunya està deixant de ser-ho degut al boicot que fa espanya a la productivitat catalana. Només cal comparar el que catalunya produeix i el que necessita per seguir produint amb el que l'estat espanyol hi inverteix i veuràs que és una situació del tot insostenible.
Produim molt i tindriem de sobres per mantenir aquest nivell de competitivitat si no fos per el dèficit fiscal que patim, que fa que al final disposem de menys diners dels que necessitem per mantenir-lo i, per tant, la competitivitat del territori baixa i les empreses marxen.
Si a Espanya realment li interessés una Catalunya productiva això no passaria. I en una Catalunya independent, tampoc.
A part que gràcies al boicot dels productes catalans que es va fer a espanya, les empreses catalanes van decidir començar a obrir-se al mercat internacional "per si de cas" i resulta que ara és on ven la majoria dels productes, aixi que tampoc depenem d'espanya en aquest sentit.
I, evidentment, en una Catalunya independent, amb un ministre de treball propi que defensés els interessos dels catalans i no pas els de la resta d'espanyols com fa el d'ara, s'evitarien situacions com les que estem vivint, on s'accepta que acomiadin a 500 treballadors a catalunya si a canvi en contracten 50 a valladolid.
Publica un comentari a l'entrada