Hi ha gent per tot

Foto: El Periódico

Tant el ministro espanyol Fernández com la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaria han assegurat a la premsa, posant cara seriosa i sense que se’ls escapés el riure per sota el nas, que la coincidència en el temps de la multitudinària presentació pública de la llista Junts pel Sí i els escorcolls efectuats divendres per la Guardia Civil a diverses institucions convergents (a la foto) va ser només deguda a la casualitat. És el que els tocava dir, és clar, no podien pas dir una altra cosa, i algú s’ho va creure i tot. El nostre país és molt divers, hi ha gent per tot, fins i tot per creure’s els sopars de duro que massa sovint ens expliquen els nostres governants.

Top manta

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 d'agost de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.718 de La Veu de l'Anoia)

El top manta és una forma, no regulada per la llei, de vendre productes falsificats o que infringeixen els drets d’autor. Les persones que intenten guanyar-se la vida amb aquesta activitat il·legal —no cal dir que el top manta no paga impostos de cap mena— acostumen a ser estrangers que no tenen el permís de treball, i com que no poden accedir a un lloc de treball normal s’han de buscar la vida com poden. Però, dit això, de persones il·legals no n’hi ha. Al marge de la seva situació administrativa, nacionalitat, color de pell, etc., les persones només són persones, aquí i a qualsevol lloc.

És ben sabut que situacions administratives anòmales com la manca de papers afecten determinats col·lectius de persones. Però per més anòmala que sigui una situació administrativa, la persona que hi està involucrada no es converteix en una persona il·legal. Tot això són obvietats, sí, però de tant en tant convé recordar-les perquè hi ha qui té una certa tendència a confondre les coses, és a dir, a confondre el comerç il·legal amb una inexistent il·legalitat de les persones.

El fet inqüestionable és que els estrangers que temporalment no disposen d’un permís de treball també han de guanyar-se la vida, i alguns no veuen altra opció que dedicar-se al top manta. Ningú dubta que es tracta d’una activitat il·legal però les persones, també aquest col·lectiu, tenen el costum de menjar cada dia i, per fer-ho, necessiten guanyar diners. No defenso l’activitat il·legal del top manta, només intento explicar-ne els motius.

No cal dir que aquesta activitat provoca una competència deslleial i causa greus perjudicis al comerç legal, que paga lloguer, impostos, Seguretat Social, etc. Per tant, la solució als problemes causats pel top manta només passa per prohibir aquesta activitat i, alhora, oferir altres solucions a aquells que s’hi dediquen. La solució no passa per organitzar una mena de gueto dels manters traslladant-los a determinats indrets allunyats de les botigues, com es va fer l’estiu passat en alguna població de la costa.

Però quan veus que alguns governs municipals com, per exemple, el de Barcelona, justifiquen i a la pràctica sembla que protegeixin més els venedors top manta que els botiguers que paguen els seus impostos és quan t’adones que algú està perdent el nord. Les administracions públiques han d’oferir solucions alternatives als manters (netejar boscos?). Els efectes de la immigració il·legal mai poden passar per fer els ulls grossos a una nova il·legalitat en forma de top manta.

Vergonya de ser europeu

Dibuix: El País

Veient les lamentables reaccions que les autoritats de la UE i les dels països que en formen part tenen amb els refugiats africans i asiàtics que després de jugar-se la vida i de patir tota mena de vicissituds arriben a una Europa que ells creien endreçada i els fets cada dia demostren que no ho és, sento vergonya de ser europeu i de pertànyer a una UE incapaç de resoldre un greu problema humanitari que hauria de tenir prioritat absoluta i dissortadament no la té.

Països Catalans? Ara no toca

Com que sembla que encara no hi ha prou gent disposada —conscientment o no— a enterbolir el debat independentista a base d’introduir-hi qüestions col·laterals que al meu entendre són del tot innecessàries, ara ha sortit un conseller de la Generalitat de Catalunya parlant dels Països Catalans com la “nació completa” i reivindicant la relació que s’hauria d’establir en el futur entre València, Balears i Catalunya, com si en ple segle XXI aquests territoris encara formessin part d’una única realitat política.

A banda de la nostra història, a dia d’avui l’únic lligam que hi ha entre els territoris que formen els Països Catalans és la llengua catalana. I encara, perquè no és cap secret que en molts indrets el català està desapareixent a marxes forçades, gràcies en bona mesura a una política d’immigració mal gestionada agreujada darrerament per les polítiques de genocidi lingüístic anticatalà introduïdes pel PP allà on ha pogut governar.

Trobo fora de lloc que tot un conseller de la Generalitat hagi obert ara, precisament ara, aquest nou debat, com si no tinguéssim prou feina en gestionar el difícil procés que tenim obert a Catalunya: ens quedem a Espanya o ens independitzem? Quan sigui el moment que, repeteixo, no és precisament ara, ja tindrem temps d’obrir, si cal, aquest nou debat i d’altres que es puguin presentar. Mentrestant seria bo no entrar en debats que ara no toquen.

Franco Rabell i l’independentisme

Foto: eldiario.es

És molt recomanable llegir l’entrevista amb Franco Rabell que surt publicada avui a Vilaweb. Si encara en teniu, sortireu immediatament de dubtes. Franco Rabell ni és independentista ni ho ha sigut mai, i té tot el sentit que un personatge amb un perfil polític com el seu encapçali una llista unionista d’esquerres. Els seus tutors, els d’Iniciativa que paguen la festa —mitjançant uns crèdits que ja veurem si poden tornar— i els Podemos que hi posen el màrqueting i quatre idees, sempre miren en primer lloc cap a Espanya i els interessos espanyols; per a ells, les reivindicacions polítiques de Catalunya són poca cosa més que una nosa amb la que Espanya ha de conviure. És la conllevancia, que deia Ortega y Gasset fa vuit dècades. Els tutors de Franco Rabell no haurien permès mai que un independentista encapçalés la seva llista. Tenen tot el dret a ser unionistes, faltaria més, però és deshonest que membres d’aquesta candidatura electoral segueixin marejant la perdiu amb aquest tema, mirant d’enredar persones que no estan massa al cas. El 27S hi ha dues clares opcions independentistes. Una és políticament transversal i l’altra és clarament d’esquerres, però cap d’aquestes llistes és la de Franco Rabell, tot i que algun independentista despistat potser l’acabarà votant. Tothom té dret a equivocar-se.

L’independentisme, estaria preparat per perdre?

Els defensors de la continuïtat colonial ho han dit ben clar: la independència de Catalunya no tirarà endavant ni amb el 51 ni amb el 80 per cent dels vots. Els unionistes no estan democràticament preparats per perdre, i això vol dir que si guanya la independència també s’haurà de superar aquesta eventualitat. Si guanya l’opció independentista es necessitarà molta mà esquerra i altíssimes dosis de diplomàcia, tant a Barcelona i Madrid com a Brussel·les (UE) i Nova York (UN). Però també tenim a favor nostre que una Catalunya independent seria un contribuent net de la Unió Europea. I veient com van les coses a Europa aquest no és un tema menor.

Tot i que molts donen per fet que el 27S guanyarà l’opció independentista, des de la racionalitat més estricta ens hauríem de fer aquesta pregunta: l’independentisme, estaria preparat per perdre? Siguem realistes, la possibilitat que el sí a la independència de Catalunya no esdevingui majoritària no s’ha de descartar, i llavors la pregunta que ens hauríem de fer els catalans que haguéssim triat aquesta opció és si acceptaríem democràticament la derrota. Jo sí, però deixo la pregunta a l’aire perquè cadascú se la respongui.

S’hauria de fer entre els indecisos molta pedagogia dels avantatges de marxar i dels inconvenients de quedar-se a Espanya. L’oferta que ens arriba de Madrid és la de continuar com fins ara, potser amb algun lleuger maquillatge constitucional com la reforma del Senado i poca cosa més, o introduint-hi un concepte que s’ha posat de moda: el federalisme. Però seria una enganyifa. No cal haver viatjat gaire per concloure que a Espanya no hi ha federalistes. Els grans partits d’àmbit estatal són tan federalistes com el PP: una, grande y libre, i si no hi estàs d’acord en tornem a parlar d’aquí a tres segles.

Queda poc més d’un mes pel 27S, i hem de tenir clar que si perdés l’opció independentista la culpa només seria nostra. Voldria dir que els partidaris d’aquesta opció política no hauríem treballat prou bé per convèncer els molts indecisos que a dia d’avui encara dubten a qui votar. Però si en les poques setmanes que falten per la jornada electoral cada partidari de l’independentisme fos capaç de convèncer dos indecisos, estic convençut que no ens hauríem de fer la pregunta del títol d’aquest article.

Dóna la cara però no convenç

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 d'agost de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.716 de La Veu de l'Anoia)

Durant el seu mandat el president Rajoy s’ha caracteritzat pel poc contacte que ha tingut amb la premsa, però ara que s’acosten les eleccions, previstes per finals d’any, els seus assessors li han fet veure que calia canviar de tàctica. I Rajoy, per fi, ha donat la cara davant la premsa. Així, divendres de la setmana passada va ser notícia que el president del govern espanyol convoqués una roda de premsa i contestés algunes preguntes dels periodistes. La notícia, però, no va ser el contingut de les seves intervencions, que no van aportar novetats, sinó la celebració de la roda de premsa en si mateixa. Tot i això s’ha de celebrar que, com passa en la majoria de països democràtics, el president donés la cara, encara que no convencés.

La intervenció de Rajoy es va centrar en el creixement econòmic d’Espanya. S’acosten eleccions i, naturalment, ara toca transmetre un missatge positiu. El missatge és que la crisi econòmica ja és història, i no negaré que podria ser així en termes macroeconòmics. Però la crisi que ens hauria de preocupar a tots, també als nostres governants, és la crisi que afecta les persones. I aquesta crisi, la de les persones, és evident que segueix amb tanta o més virulència que abans. Només cal sortir al carrer, observar, preguntar i treure conclusions. Mentre les grans empreses anuncien substancials increments dels beneficis els seus treballadors les passen cada dia més magres. D’això, Rajoy en diu superar la crisi.

Segons les estadístiques, ara tenim menys aturats i més treballadors actius. Però observant els ingressos de la Seguretat Social resulta que actualment aquest organisme recapta menys que abans. Com pot ser que havent-hi més treballadors cotitzant i menys treballadors a l’atur la recaptació de la Seguretat Social sigui menor? La resposta és una perversa combinació de precarietat laboral, contractació temporal i uns salaris de misèria. Quan l’empresa acomiada un treballador de dos mil euros al mes i en contracta tres de sis-cents euros, l’estadística ens parla d’un creixement net de dos llocs de treball, però la realitat és que la caixa de la Seguretat Social recapta un deu per cent menys. D’això, Rajoy en diu superar la crisi.

Rajoy va passar de puntetes sobre els casos de corrupció que afecten dirigents i càrrecs polítics del seu partit, com si aquest tema no anés amb ell. I sobre el procés independentista que es viu a Catalunya, objecte de la majoria de les preguntes dels periodistes, no va dir res de nou. Rajoy va suspendre l’examen.

A Valls se li veu el llautó

Miquel Valls és el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, una entitat que, actualment i a parer de molts empresaris, serveix per a ben poca cosa. Encara que oficialment la Cambra defensa els empresaris, és ben sabut que aquests ja tenen les seves pròpies organitzacions patronals per defensar-se. La Cambra té la història que té, i ve a ser com un annex en clau política i, òbviament, també econòmica, del govern espanyol. La Cambra és un dels seus altaveus.

Fa pocs dies Valls va demanar amb insistència que els partits independentistes haurien de fer una valoració econòmica de les seves propostes electorals, és a dir, haurien d’explicar els costos de tirar endavant la independència de Catalunya. A Valls, en canvi, no semblen preocupar-li els efectes altament nocius de seguir lligats a Espanya, almenys no en parla mai, i amb això ja deixa clar quins són els seus interessos particulars i els de l’entitat que presideix.

Si Valls pretén representar tot l’espectre empresarial de Catalunya i no només una part hauria de ser valent i, amb els mateixos altaveus mediàtics que va utilitzar l’altre dia, exigir també als partits unionistes que expliquin els altíssims costos de seguir depenent d’Espanya. Mentrestant, mentre Valls només defensi la continuïtat colonial de Catalunya, es pot estalviar aquest discurs, que amb els directius de Freixenet, Planeta, Grupo Godó i companyia ja fem el fet.

Catalunya i les televisions espanyoles

Hi ha persones, i diria que a Espanya són majoria, que sobre el procés independentista que es viu a Catalunya s’informen exclusivament mitjançant les diverses cadenes generalistes de televisió de l’estat, és a dir, les privades A3, T5, la Sexta i Cuatro, i la pública TVE. Per comentar el tema de Catalunya aquestes cadenes acostumen a convidar a quatre polítics catalans: Rivera i Arrimadas per part de Ciudadanos, i Albiol i Levi per part del Partido Popular. Per valorar en la seva justa mesura la representativitat política que aquests dos partits tenen a Catalunya, cal recordar que entre tots dos només disposen d’un alcalde, i a Catalunya d’alcaldes en tenim gairebé un miler. Això sí, de tant en tant aquestes cadenes també deixen treure el cap al pobre Iceta, que encara no sembla ser conscient de la delicadíssima situació de la seva franquícia política. Aquest és el limitat catàleg de polítics que les cadenes de l’estat ofereixen als espanyols per il·lustrar-los sobre Catalunya. No ens ha d’estranyar, doncs, que amb una informació tan esbiaixada com la que poden donar aquests personatges molts espanyols tinguin les idees equivocades que tenen sobre la situació real que es viu a Catalunya, però és el resultat lògic de la desinformació a la que estan sotmesos dia sí i dia també per part de les empreses de comunicació.

Decebedora enquesta del CIS

Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) sobre les perspectives electorals per a les properes eleccions generals espanyoles previstes per finals d’any. El resum molt resumit és que els partits que tenen acreditats més casos de corrupció, PP i PSOE, pugen, i ho fan en detriment dels nouvinguts a la política espanyola que aspiren a substituir-los, Podemos i Ciudadanos, que baixen en les seves perspectives electorals. Resulta sorprenent constatar que l’elector no sembla gens disposat a castigar políticament el robatori i la corrupció política, i això ens dóna la mesura del seu baix perfil moral. Hi ha qui sembla molt predisposat a castigar els polítics que volen posar urnes per resoldre democràticament els problemes que només es poden resoldre mitjançant les urnes. Són els mateixos que no semblen gens predisposats a castigar electoralment a aquells que pensant només en les seves butxaques particulars decideixen tirar pel dret mitjançant el robatori generalitzat de diner públic. El sistema està podrit, però el més greu és que sovint l’elector actua de còmplice d'un sistema podrit. Decebedor.

En defensa de la propietat privada

A Sarrià tornem a tenir okupes, ara al carrer Canet. Dels okupes de Sarrià fa cinc anys ja n’havia parlat, així que avui segurament no aportaré res de nou. Començaré deixant les coses ben clares des d’un bon principi: sóc totalment contrari al moviment okupa. La raó del meu posicionament és ben senzilla: l’okupació és incompatible amb la propietat privada, de la que en sóc ferm partidari. L’okupació és una forma més de robatori, com si et roben el cotxe o la cartera. No és excusa que l’habitatge okupat estigués buit; no hi ha cap llei que prohibeixi que un habitatge pugui estar temporalment buit.

Els okupes diuen que el dret a l’habitatge és un dret constitucional, i tenen tota la raó. Però no deixa de ser curiós que reivindiquin aquest dret i no altres drets que també estan contemplats a la constitució. Com el dret a la propietat privada, per exemple. Per altra banda, enlloc diu que el dret constitucional a l’habitatge te l’hagi de garantir el teu veí o el propietari de la torre del carrer de sobre, sinó que se suposa que te l’ha de garantir l’estat. En conseqüència, encara podria entendre que com a reivindicació d’aquest dret anessin a okupar el Palacio de la Moncloa, però no em cap al cap que okupin habitatges privats.

L’altre excusa que posen sovint els okupes és que l’edifici okupat no tenia amo, com aquella ministra socialista de trista memòria que deia que el diner públic no és de ningú. És una altra falsedat, tots els edificis tenen amo, també els que estan buits. I no cal dir que el diner públic també en té d’amo: tu i jo.