En defensa de la propietat privada

A Sarrià tornem a tenir okupes, ara al carrer Canet. Dels okupes de Sarrià fa cinc anys ja n’havia parlat, així que avui segurament no aportaré res de nou. Començaré deixant les coses ben clares des d’un bon principi: sóc totalment contrari al moviment okupa. La raó del meu posicionament és ben senzilla: l’okupació és incompatible amb la propietat privada, de la que en sóc ferm partidari. L’okupació és una forma més de robatori, com si et roben el cotxe o la cartera. No és excusa que l’habitatge okupat estigués buit; no hi ha cap llei que prohibeixi que un habitatge pugui estar temporalment buit.

Els okupes diuen que el dret a l’habitatge és un dret constitucional, i tenen tota la raó. Però no deixa de ser curiós que reivindiquin aquest dret i no altres drets que també estan contemplats a la constitució. Com el dret a la propietat privada, per exemple. Per altra banda, enlloc diu que el dret constitucional a l’habitatge te l’hagi de garantir el teu veí o el propietari de la torre del carrer de sobre, sinó que se suposa que te l’ha de garantir l’estat. En conseqüència, encara podria entendre que com a reivindicació d’aquest dret anessin a okupar el Palacio de la Moncloa, però no em cap al cap que okupin habitatges privats.

L’altre excusa que posen sovint els okupes és que l’edifici okupat no tenia amo, com aquella ministra socialista de trista memòria que deia que el diner públic no és de ningú. És una altra falsedat, tots els edificis tenen amo, també els que estan buits. I no cal dir que el diner públic també en té d’amo: tu i jo.