.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 17 d’agost de 2015

L’independentisme, estaria preparat per perdre?

Els defensors de la continuïtat colonial ho han dit ben clar: la independència de Catalunya no tirarà endavant ni amb el 51 ni amb el 80 per cent dels vots. Els unionistes no estan democràticament preparats per perdre, i això vol dir que si guanya la independència també s’haurà de superar aquesta eventualitat. Si guanya l’opció independentista es necessitarà molta mà esquerra i altíssimes dosis de diplomàcia, tant a Barcelona i Madrid com a Brussel·les (UE) i Nova York (UN). Però també tenim a favor nostre que una Catalunya independent seria un contribuent net de la Unió Europea. I veient com van les coses a Europa aquest no és un tema menor.

Tot i que molts donen per fet que el 27S guanyarà l’opció independentista, des de la racionalitat més estricta ens hauríem de fer aquesta pregunta: l’independentisme, estaria preparat per perdre? Siguem realistes, la possibilitat que el sí a la independència de Catalunya no esdevingui majoritària no s’ha de descartar, i llavors la pregunta que ens hauríem de fer els catalans que haguéssim triat aquesta opció és si acceptaríem democràticament la derrota. Jo sí, però deixo la pregunta a l’aire perquè cadascú se la respongui.

S’hauria de fer entre els indecisos molta pedagogia dels avantatges de marxar i dels inconvenients de quedar-se a Espanya. L’oferta que ens arriba de Madrid és la de continuar com fins ara, potser amb algun lleuger maquillatge constitucional com la reforma del Senado i poca cosa més, o introduint-hi un concepte que s’ha posat de moda: el federalisme. Però seria una enganyifa. No cal haver viatjat gaire per concloure que a Espanya no hi ha federalistes. Els grans partits d’àmbit estatal són tan federalistes com el PP: una, grande y libre, i si no hi estàs d’acord en tornem a parlar d’aquí a tres segles.

Queda poc més d’un mes pel 27S, i hem de tenir clar que si perdés l’opció independentista la culpa només seria nostra. Voldria dir que els partidaris d’aquesta opció política no hauríem treballat prou bé per convèncer els molts indecisos que a dia d’avui encara dubten a qui votar. Però si en les poques setmanes que falten per la jornada electoral cada partidari de l’independentisme fos capaç de convèncer dos indecisos, estic convençut que no ens hauríem de fer la pregunta del títol d’aquest article.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Miquel, m´encanta el teu blog. Ara una cosa la pots tenir clara, la independència es una utopia. Ni Espanya ni Europa permetran la separació de Catalunya i Espanya.
El señor Artur Mas l´únic que vol es seguir a la poltrona. I ara s´ha fet independentista pk sap que es l´única manera de guanyar les eleccions i ell seguint sent el president. Així son els polítics.

Clidice ha dit...

No sé veure la relació Independència exclusiva de Mas de l'Anònim. Justament, tot i que crec també que el seu interès ha estat "no perdre", en la qüestió independentista ha estat un actor menor, engrandit, això sí, per l'interès del govern central a qui li és molt més útil tenir un personatge a qui dibuixar banyes i cua.

Perdre? Evidentment que si perdem ens ho haurem de menjar amb patates, però em serà molt difícil continuar treballant per un país que no considero el meu. I aquest ànim no és pas menor, que només per qüestions d'ànim es guanyen i perden guerres.

Salut i independència, la que sigui, després ja ho arreglarem.

Anònim ha dit...

Soc el anonim i em dic Lluís. Más s'ha fet independentista per guanyar vots, res mes. Si el temps perdut al proces de independencia per part de Mas i altres politics l'haguessim ocupat a solucionar a Cataluña la sanitat, educació... Potser no tindriem ara tanta crisi no? Politics fills de puta!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Jo, en canvi, sense ser "massiste" penso que qui més ha arriscat i qui personalment i políticament més s'hi juga és Mas. D'acord que es va afegir a l'independentisme fa només tres anys, però sort en tenim d'ell i dels molts indepes convertits en els darrers anys. En aquest aspecte concret estic orgullós de la seva tasca, cosa que no podria dir d'altres que o van a remolc, o són uns oportunistes o posen pals a les rodes massa sovint. El debat d'aquests dies sobre qui serà el president em sembla vergonyós i descoratjador, i pocs semblen veure que la realitat és que amb aquestes discussions ens estem perjudicant nosaltres mateixos. De vegades penso que en algunes llistes del "sí" s'hi ha colat algú que pretén perjudicar el procés des de dins.

Lluis,
No et pensava respondre perquè no ho acostumo a fer amb els missatges anònims, però un cop em puc adreçar a tu pel nom ho faig:
1/ La història ens diu que gairebé totes les metròpolis han dit que la independència d'una colònia era una utopia... fins que se l'han trobat feta. Jo sostinc que als efectes pràctics Catalunya és una colònia d'Espanya.
2/ Europa de moment estarà callada, i no es definirà fins que Catalunya no hagi decidit ser independent, suposant que disposi del necessari suport popular. Espanya no permetrà MAI DELS MAIS que votem sobre la independència de Catalunya, en això coincidim, però aquest és un tema que sortosament ni depèn d'Espanya ni decidirà Espanya. La negociació posterior que sense dubte hi haurà d'haver només serà per discutir i acordar els termes de la separació així com el futur estatus d'una Catalunya independent, i òbviament serà un diàleg a tres bandes (UE, ESP i CAT).
3/ Sobre Mas em remeto al comentari anterior, i sobre els polítics en general (les teves últimes quatre paraules) lamento que tallis a tothom pel mateix patró. Si suprimíssim els polítics aviat sorgiria un dictador disposat a salvar la pàtria, com ha passat tantes vegades a tants llocs.
M'encanta que tot i les nostres evidents discrepàncies t'encanti el meu blog.