(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de novembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.732 de La Veu de l'Anoia)
Tinc una certa tendència a associar el comunisme amb la foscor i la tristesa. Es comenta sovint que una de les coses que més et cridava l’atenció quan anaves a un país comunista era la foscor dels carrers sense botigues i la tristesa que reflectien les cares de la gent. La gent corrent, és clar, ja que els dirigents —en vaig haver de tractar alguns— formaven part d’una casta privilegiada que vivia la mar de bé i podia viatjar a l’estranger sense limitacions. Però, en general, les societats comunistes de l’Europa oriental eren societats tristes. Segurament el clima dur de l’hivern també hi tenia alguna cosa a veure, però darrere d’aquella tristesa generalitzada s’hi intuïa alguna cosa més que una meteorologia poc amable. Les cares d’aquella gent que, segons els seus dirigents polítics, tenien la sort de viure amb els mínims vitals garantits, no transmetien felicitat. Allò era un anar fent rutinari sense alegria.
Per als desmemoriats cal recordar que d’aquells paradisos era molt difícil sortir-ne, i les extremes precaucions que prenien les autoritats quan algú havia de viatjar a l’estranger eren sempre per assegurar-se que tornaria o que, si decidia no tornar, com a mínim el cost de quedar separat de la família estava assegurat, així com altres conseqüències encara més greus. Allò era com un segrest oficial, i si tu havies d’anar a l’estranger la teva família es quedava com a penyora. I un es pot preguntar que si tan bé estaven en aquells paradisos, com és que molta gent volia marxar i ningú hi volia anar a viure? Aquesta és una pregunta que faig sovint i mai he rebut una resposta coherent que justifiqui aquella gran contradicció.
És ben cert que en el món comunista l’estat et garantia un mínim benestar, però qui jutjava en què consistia el teu benestar eren uns governants que ningú havia votat, i que t’impedien tocar el dos si no t’agradava aquell sistema. La cúpula governant considerava que els seus conciutadans no eren prou madurs per jutjar per si mateixos. Normalment els governants, siguin de dretes o d’esquerres, ja tenen una certa tendència a considerar que el ciutadà no té prou criteri per raonar i que, per tant, se li ha de donar tot mastegat. Doncs bé, en el món comunista, amb molta menys llibertat individual que en el món diguem-ne lliure, era això mateix però elevat a l’enèsima potència. Molts polítics comunistes que governen o aspiren a governar en el nostre entorn geogràfic més proper tenen la mateixa fixació que aquells dirigents. No han aprés la lliçó.
Tinc una certa tendència a associar el comunisme amb la foscor i la tristesa. Es comenta sovint que una de les coses que més et cridava l’atenció quan anaves a un país comunista era la foscor dels carrers sense botigues i la tristesa que reflectien les cares de la gent. La gent corrent, és clar, ja que els dirigents —en vaig haver de tractar alguns— formaven part d’una casta privilegiada que vivia la mar de bé i podia viatjar a l’estranger sense limitacions. Però, en general, les societats comunistes de l’Europa oriental eren societats tristes. Segurament el clima dur de l’hivern també hi tenia alguna cosa a veure, però darrere d’aquella tristesa generalitzada s’hi intuïa alguna cosa més que una meteorologia poc amable. Les cares d’aquella gent que, segons els seus dirigents polítics, tenien la sort de viure amb els mínims vitals garantits, no transmetien felicitat. Allò era un anar fent rutinari sense alegria.
Per als desmemoriats cal recordar que d’aquells paradisos era molt difícil sortir-ne, i les extremes precaucions que prenien les autoritats quan algú havia de viatjar a l’estranger eren sempre per assegurar-se que tornaria o que, si decidia no tornar, com a mínim el cost de quedar separat de la família estava assegurat, així com altres conseqüències encara més greus. Allò era com un segrest oficial, i si tu havies d’anar a l’estranger la teva família es quedava com a penyora. I un es pot preguntar que si tan bé estaven en aquells paradisos, com és que molta gent volia marxar i ningú hi volia anar a viure? Aquesta és una pregunta que faig sovint i mai he rebut una resposta coherent que justifiqui aquella gran contradicció.
És ben cert que en el món comunista l’estat et garantia un mínim benestar, però qui jutjava en què consistia el teu benestar eren uns governants que ningú havia votat, i que t’impedien tocar el dos si no t’agradava aquell sistema. La cúpula governant considerava que els seus conciutadans no eren prou madurs per jutjar per si mateixos. Normalment els governants, siguin de dretes o d’esquerres, ja tenen una certa tendència a considerar que el ciutadà no té prou criteri per raonar i que, per tant, se li ha de donar tot mastegat. Doncs bé, en el món comunista, amb molta menys llibertat individual que en el món diguem-ne lliure, era això mateix però elevat a l’enèsima potència. Molts polítics comunistes que governen o aspiren a governar en el nostre entorn geogràfic més proper tenen la mateixa fixació que aquells dirigents. No han aprés la lliçó.
3 comentaris:
El comunisme resultava atractiu per qui no l'havia de viure en directa. Així gent tan intel·ligent com Sartre, Camus o Aragon per citar-ne només alguns del país del costat, portaven una vida totalment burgesa mentre elucubraven sobre Lenin i Stalin.
A l'Estat Espanyol el comunisme era un clar rebuig contra una fèrria dictadura d'ultradreta fins el dia que ens queia la vena dels ulls i veiem que la doctrina admirada era pràcticament el mateix però, d'esquerra.
Que diferent el comunisme hispano soterrat a causa de la dictadura, quina meravella el comunisme francès lliurement expressat en tertúlies de cafè. I quina llàstima el comunisme que practicava Russia i els països anomenats satèl·lits !
Jo no hi vaig viatjar, però un familiar meu si hi va ser-hi i un amic també, i tots dos en anys i països diferents em van descriure el mateix, gent sense il·lusió ni riure a les cares, hi n'hi han aprés la lliçó ni la volen aprendre, sempre defenso, que si en lloc de dedicar-se a explicar al mon sencer, que ell tenen la raó ( però que mai poden demostrar), es dediquessin a fer la seva societat ideal en paral·lel a l'actual ( doncs el sistema actual, a diferència dels règims comunistes si els ho permet) seria l'única manera de, primer demostrar que potser si tenen raó i segons si més no, els qui creguin amb la seva ideologia, podrien viure lo més semblant a la seva ideologia sense la necessitat d'esperar-se a ser governats pels seus.
Però no ho fan perquè és trobarien amb la crua realitat, que la condició humana, no s'adiu amb els seus ideals, i la prova està que amb algunes excepcions, les cooperatives no acaben mai de durar en el temps, i lo més a prop que conec del seu sistema socialista de conviure, son el Kibutzs israelians i estan en decadència,car les generacions nascudes dins els Kibutzs, no els hi compren d'ideologia als seus pares, i no és pot dir, que hagin existit sense llibertat, tot el contrari.
Però no, no aprenen, i és què segurament primer haurien d'aprendre a aprendre.
Eliseu
Glòria, Eliseu,
Moltes gràcies, comparteixo fil per randa la vostra visió del tema.
Publica un comentari a l'entrada