Tele sí, tele no

Quan jo era petit i gairebé tothom ja en tenia, a casa no hi havia tele. Llavors la tele privada no existia. A Espanya només teníem dos canals, el “normal”, que vindria a ser la TV1 d’ara, i un altre anomenat “UHF”, el que ara en diuen TV2. Però el fet és que durant anys els meus pares es van resistir a comprar-la, i la tele va tardar molt a entrar a casa, quan a la majoria de les cases ja era habitual que n’hi hagués una. Una com a mínim.

Els motius que ens donaven per justificar el seu rebuig no els recordo, però segur que no eren econòmics. Potser pensaven —i segurament no anaven tan desencaminats— que, si a casa hi entrava la tele, es produirien interferències negatives en els nostres estudis. Em sembla recordar que, veient les reticències dels meus pares, la tele va acabar entrant a casa com a regal imprevist d’un familiar, i llavors els pares no van saber dir que no. Per cert, aquí teniu una altra versió de la mateixa història.

Ara les coses han canviat molt. Disposem de dotzenes de canals públics i privats de televisió, però segueixen havent-hi persones —en conec unes quantes— que prescindeixen d’aquest electrodomèstic. Això sí, tenen ordinador, i si els interessa un programa concret el veuen per internet, no quan s’emet en directe sinó quan a ells els convé. Això té molt més sentit que mirar “a veure què fan per la tele”, i tot indica que més aviat que tard el sistema a la carta s’acabarà imposant.