.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 14 d’octubre de 2016

Política i esport

L’exhibició de banderes als podis esportius em treu de polleguera. La política intervé massa en l’esport, sovint amb interessos inconfessables. Els governants, tots, siguin dictadors o democràtics, sempre intenten aprofitar-se políticament dels èxits esportius dels seus ciutadans. Aquesta barreja entre política i esport té efectes negatius, tant per l’esport com per la política. Per l’esport, perquè és una clara intromissió sense cap justificació. Per la política perquè, quan descobreixen un esportista que s’ha drogat o ha fet alguna malifeta, la imatge del país queda igualment malmesa. Els països estan representats pels seus governants i no pels seus esportistes o cantants, per més bons que siguin.

El mèrit d’un esportista no és del país al qual pertany sinó propi (un tenista, per exemple), o de l’equip al qual pertany si es tracta d’un esport d’equip (un equip de futbol, per exemple). Per quins set sous l’èxit internacional d’un tenista o d’un equip de futbol s’ha de relacionar amb la bandera del país al qual pertanyen? De qui és el mèrit que un català de Cervera, Marc Márquez, assoleixi campionats del món de motociclisme? D’Espanya, o de Catalunya, segur que no. El mèrit és compartit entre ell mateix, el seu equip humà i, last but not least, els seus patrocinadors, que són els que posen la pasta i paguen la festa.

Fa anys vaig plantejar que tindria molt més sentit que als podis se substituïssin les banderes i els himnes dels països per, posem per cas, les banderes de Repsol o del Santander, és a dir, els logos dels patrocinadors. Aquesta reflexió està relacionada, d’alguna manera, amb la proposta que ha fet Esquerra per modificar la llei espanyola de l’esport, en el sentit de suspendre l’obligació que ara tenen els esportistes d’anar a les convocatòries de les seleccions espanyoles. S’ha de dir que els esportistes catalans, quan són convocats per les seves seleccions, ja gaudeixen d’aquesta llibertat. Però, dit això, l’aprofitament polític dels esportistes d’elit es dóna tant a Espanya com a Catalunya. Dissortadament.