Com que no tinc cap resposta a aquesta pregunta el títol d’aquest article es pot considerar una pregunta retòrica. Podria començar donant una resposta fàcil i dir que el govern espanyol no sap què és dialogar, i segurament això ho compartiria molta gent. Però seria deshonest per part meva perquè estic convençut que sí que ho sap. Un altre plantejament ben diferent és si el govern espanyol vol dialogar, i aquí se’m presenten tots els dubtes. La meva sensació és que quan el govern espanyol assegura que vol dialogar en realitat el que intenta fer és una cosa molt allunyada del que la gent normal entenem per dialogar; alguns en dirien postureo.
Madrid utilitza una paraula positiva i atractiva, dialogar, ja que si més no, en el pla estrictament teòric, difícilment hi haurà algú que la pugui rebutjar. Però la paraula dialogar que posen sobre la taula té tota la pinta de ser un engany. El ministre espanyol Zoido va ser molt clar: “vamos a imponer el diálogo”, oblidant que només es pot dialogar si es vol dialogar. Lluny de voler dialogar, des de Madrid només es pretén imposar i consolidar les seves tesis sobre l’organització territorial d’Espanya i, alhora, desacreditar aquells que no comparteixen la seva visió neocolonial de l’estat, amb tots els adjectius que calguin per intentar dissimular-la (estat autonòmic, federal, descentralitzat, etc.).
La realitat és, però, que el govern espanyol no vol entendre que, a Catalunya, la recepta de Madrid per resoldre el problema catalán, consistent en canviar alguna coseta perquè tot segueixi més o menys igual, només té el suport d’una minoria de la societat catalana. La vicepresidenta espanyola pot anar venint cada setmana al seu despatx barceloní del palau Montaner, seu de l’oficina del virreinat, i dialogar amb els dirigents polítics més afins (populares, ciudadanos, socialistes i, fins i tot, els comuns), i també amb els capitosts dels foments i círculos varis que tenim instal·lats a Catalunya, però el seu problema és que amb tota aquesta gent no n’hi ha prou per configurar una majoria.
Madrid utilitza una paraula positiva i atractiva, dialogar, ja que si més no, en el pla estrictament teòric, difícilment hi haurà algú que la pugui rebutjar. Però la paraula dialogar que posen sobre la taula té tota la pinta de ser un engany. El ministre espanyol Zoido va ser molt clar: “vamos a imponer el diálogo”, oblidant que només es pot dialogar si es vol dialogar. Lluny de voler dialogar, des de Madrid només es pretén imposar i consolidar les seves tesis sobre l’organització territorial d’Espanya i, alhora, desacreditar aquells que no comparteixen la seva visió neocolonial de l’estat, amb tots els adjectius que calguin per intentar dissimular-la (estat autonòmic, federal, descentralitzat, etc.).
La realitat és, però, que el govern espanyol no vol entendre que, a Catalunya, la recepta de Madrid per resoldre el problema catalán, consistent en canviar alguna coseta perquè tot segueixi més o menys igual, només té el suport d’una minoria de la societat catalana. La vicepresidenta espanyola pot anar venint cada setmana al seu despatx barceloní del palau Montaner, seu de l’oficina del virreinat, i dialogar amb els dirigents polítics més afins (populares, ciudadanos, socialistes i, fins i tot, els comuns), i també amb els capitosts dels foments i círculos varis que tenim instal·lats a Catalunya, però el seu problema és que amb tota aquesta gent no n’hi ha prou per configurar una majoria.
4 comentaris:
Del poc que vaig seguint tot plegat, potser el que més em sobta són les constants apel·lacions a un diàleg... inexistent. Tot plegat voreja el ridícul.
Ferran,
Agree!
No sé si ells s'ho creuen que dialogarem. Ho dius molt bé quan fas notar que la vicepresidenta rebrà els seus afins. També podrà rebre els que no li són afins però, com diuen al meu poble, serà xerrar per no callar.
Salutacions, Miquel!
Glòria,
No coneixia això de "Xerrar per no callar". M'agrada.
Publica un comentari a l'entrada