Els senglars són un problema?

Vaig anar a una xerrada sobre els senglars que es va convocar recentment a Sarrià. Em va semblar que aprendria coses sobre un tema del qual, excepte els efectes negatius més visibles, ho desconec gairebé tot. Hi anava amb la ment oberta per aprendre, sense cap predisposició intel·lectual prèvia. L’auditori estava format, en bona mesura, per persones d’una alta sensibilitat ecologista, i la persona que portava la veu cantant de la trobada també tenia aquest tarannà.

Val a dir que, pels problemes evidents que generen, jo preferiria que de porcs senglars a la ciutat no n’hi hagués cap. Però el fet és que a la part alta de la ciutat de Barcelona, i especialment a Sarrià, de senglars se’n veuen cada dia més. La seva proliferació ciutadana és un problema innegable que preocupa molta gent, tant per les destrosses que fan quan busquen menjar com pel risc de provocar accidents i transmetre malalties.

Se’ns van donar dades molt interessants sobre els senglars que ara no detallaré, però en destacaré una: quan va aparèixer l’home a la terra el senglar ja hi era des de molt abans. A partir d’aquesta dada, una persona fàcilment influenciable podria treure la conclusió fàcil —i, al meu entendre, totalment equivocada— que si ara hi ha un conflicte d’interessos entre persones i senglars, que evidentment hi és, el problema són les persones, no els senglars.

Em tinc per una persona poc influenciable, m’agrada recollir informació i després treure les meves pròpies conclusions, i no que me les tregui un altre. En aquest sentit, em vaig sentir incòmode quan la persona a càrrec de la ponència va fer una associació d’idees perversa entre caçadors i assassins. Vaig pensar que era una provocació gratuïta i totalment fora de lloc.

La persona que tenia asseguda al meu costat, que portava una carpeta de la “Federació Catalana de Caça”, va intervenir amb molta educació per discrepar de la ponència, i va rebre de valent. És el que passa quan la majoria d’un auditori està formada per persones de pensament coincident, i n’hi ha una de pensament discrepant. A mi tampoc m’agrada el pensament únic.

No m’agrada la cacera, no he caçat mai res ni tinc previst fer-ho en el futur, però no vaig poder evitar sentir una certa complicitat amb aquella persona que simplement es limitava a exposar amb tota correcció el seu punt de vista discrepant amb la ponència. Com a conclusió del petit incident, gosaria dir que la intervenció del representant dels caçadors va enriquir molt una xerrada que, amb tanta coincidència de parers, sense la seva intervenció ni tan sols hagués estat un debat.