Per aquells que com jo observem la política des de fora dels partits i no tenim cap aspiració d’accedir a un càrrec públic de confiança, resulta curiós observar com als militants més d’esquerres amb aspiracions a la pedrea de càrrecs —potser a la dreta també passa, però d’un temps ençà ho estic observant especialment a l’esquerra— sembla que els faci mandra, o potser és que tenen por, de criticar els dirigents de les seves organitzacions polítiques quan aquests es mereixen clarament un retret. Sense anar més lluny, gairebé no ha generat cap crítica per part de l’obedient militància comunista (pels comuns) la decisió d’Ada Colau de repetir en el càrrec d’alcaldessa al preu que sigui. El preu han estat els vots imprescindibles d’un personatge i un partit tan nefastos pels interessos de la majoria de catalans com ho són Manuel Valls i Ciudadanos. El fet és que hi ha molts càrrecs i sous públics en joc, i a ningú li agrada perdre determinats privilegis que depenen de la voluntat personal de qui mana. Em vénen al cap els molts càrrecs digitals que pengen directament de l’ajuntament i d’un munt d’organismes, entitats i empreses públiques, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, etc. Ja ho va recordar fa anys aquell personatge socialista tan absolutament negatiu pels interessos de Catalunya, Alfonso Guerra, àlies mienmano: el que se mueva no sale en la foto. Aquests dies a cal comuns no es belluga ni una fulla, i és que tots els ciutadans pel càrrec estan ara a l'aguait de la pedrea.
divendres, 28 de juny del 2019
dimecres, 26 de juny del 2019
A tall d’inventari
Políticament parlant, a Catalunya, en els últims anys, han passat moltes coses, moltíssimes més coses que en els països que ens envolten. N’han passat tantes, de coses, i han passat tan de pressa, que tot sovint no hem tingut temps de digerir i reflexionar amb una mica de calma sobre els esdeveniments polítics i judicials que s’anaven produint. Es fa difícil concretar quan va començar aquesta última etapa del llarg contenciós Catalunya vs. Espanya, però podem intentar posar una data triant entre alguns moments cabdals de la nostra història més recent.
1/ La passada de ribot de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Congreso de los Diputados, una operació d’estat magistralment dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, davant la mirada d’assentiment còmplice dels dirigents de la franquícia catalana del PSOE els quals, poc abans, havien aprovat el text al Parlament de Catalunya.
2/ La presentació del recurs al Tribunal Constitucional en el qual hi van participar els dos partits hegemònics espanyols; el PP donant directament la cara, i el PSOE mig d’amagat per persona interposada, fent signar el recurs al Defensor del Pueblo, socialista de reconeguda trajectòria.
3/ La sentència del TC carregant-se de ple l’esperit de la llei que havia estat votada pel poble català en referèndum, amb tot el rerefons que comportava aquella decisió cent per cent política i cent per cent anticatalana, utilitzant jutges caducats i tota mena d’irregularitats.
4/ Les impressionants mobilitzacions populars que s’han produït a Catalunya a partir del 2010 i, molt especialment, a partir de la de l’11 de setembre del 2012.
5/ Els resultats electorals de les dues vegades que els catalans hem estat convocats a expressar-nos via urnes sobre la independència de Catalunya, òbviament sense el consentiment de la metròpoli.
6/ La reacció violentíssima de les forces policials estatals l’1 d’octubre del 2017, amb l’aquiescència del govern i el cap d’estat espanyols, i amb el resultat de més d’un miler de catalans ferits gratuïtament per les forces de seguretat estatals. D’aquells fets, juntament amb l’empresonament dels membres del Parlament i del Govern, l’exili dels que van optar per marxar, el judici-farsa al que han estat sotmesos els que van optar per quedar-se, i la dura sentència condemnatòria que encara no s’ha fet pública però que està perfectament dissenyada des d’abans de començar el judici, se’n parlarà durant anys i s’estudiaran a les facultats de ciències polítiques de tot el món.
7/ L’aplicació il·legal de l’article 155 de la CE que va comportar, de facto, l’anul·lació il·legal de l’autonomia de Catalunya.
8/ El cessament il·legal del Parlament de Catalunya així com el del Govern de la Generalitat, a partir d’una interpretació il·legal de l’article 155; algun dia, algun jutge, en algun país, n’haurà de dir alguna cosa.
9/ L’última convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya signada, per cert, per qui no tenia facultats per fer-ho, amb el resultat de la renovació, una vegada més, de la victòria electoral dels independentistes.
1/ La passada de ribot de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Congreso de los Diputados, una operació d’estat magistralment dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, davant la mirada d’assentiment còmplice dels dirigents de la franquícia catalana del PSOE els quals, poc abans, havien aprovat el text al Parlament de Catalunya.
2/ La presentació del recurs al Tribunal Constitucional en el qual hi van participar els dos partits hegemònics espanyols; el PP donant directament la cara, i el PSOE mig d’amagat per persona interposada, fent signar el recurs al Defensor del Pueblo, socialista de reconeguda trajectòria.
3/ La sentència del TC carregant-se de ple l’esperit de la llei que havia estat votada pel poble català en referèndum, amb tot el rerefons que comportava aquella decisió cent per cent política i cent per cent anticatalana, utilitzant jutges caducats i tota mena d’irregularitats.
4/ Les impressionants mobilitzacions populars que s’han produït a Catalunya a partir del 2010 i, molt especialment, a partir de la de l’11 de setembre del 2012.
5/ Els resultats electorals de les dues vegades que els catalans hem estat convocats a expressar-nos via urnes sobre la independència de Catalunya, òbviament sense el consentiment de la metròpoli.
6/ La reacció violentíssima de les forces policials estatals l’1 d’octubre del 2017, amb l’aquiescència del govern i el cap d’estat espanyols, i amb el resultat de més d’un miler de catalans ferits gratuïtament per les forces de seguretat estatals. D’aquells fets, juntament amb l’empresonament dels membres del Parlament i del Govern, l’exili dels que van optar per marxar, el judici-farsa al que han estat sotmesos els que van optar per quedar-se, i la dura sentència condemnatòria que encara no s’ha fet pública però que està perfectament dissenyada des d’abans de començar el judici, se’n parlarà durant anys i s’estudiaran a les facultats de ciències polítiques de tot el món.
7/ L’aplicació il·legal de l’article 155 de la CE que va comportar, de facto, l’anul·lació il·legal de l’autonomia de Catalunya.
8/ El cessament il·legal del Parlament de Catalunya així com el del Govern de la Generalitat, a partir d’una interpretació il·legal de l’article 155; algun dia, algun jutge, en algun país, n’haurà de dir alguna cosa.
9/ L’última convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya signada, per cert, per qui no tenia facultats per fer-ho, amb el resultat de la renovació, una vegada més, de la victòria electoral dels independentistes.
dilluns, 24 de juny del 2019
Els petards van a menys
Ahir al vespre va ser la revetlla de Sant Joan. Com s’ha pogut anar constatant en els últims anys, resulta difícilment qüestionable que de petards cada any se’n tiren menys. Abans, no fa pas massa temps, una setmana abans de Sant Joan ja es començaven a sentir petards, i pels que aquest soroll no ens acaba de fer el pes resultava força molest. No parlo de les poques hores que dura oficialment la revetlla, que un dia és un dia, i si hem de marxar unes hores a la recerca de la tranquil·litat que Sarrià no ens ofereix tampoc passa res. Parlo dels molts dies que fins fa poc durava la festa dels petards. Però ahir, com deia abans, se’n van sentir molt pocs. Desconec els motius que justifiquen que la festa dels petards vagi evolucionant inexorablement a la baixa. Alguns diuen que aquests artefactes, en una bona part fabricats a la Xina, són massa cars, i la festa surt per un ull de la cara. Altres, però, van una mica més lluny, i asseguren que la societat ha canviat, i que la majoria té altres interessos al marge de tirar uns quants petards. Cada dia hi ha més gent que té la fal·lera de marxar de la ciutat a la mínima que pot, i les cues de cotxes a les carreteres durant els caps de setmana en són la prova més evident. Acostumo a comparar l’evolució a la baixa dels petards amb el desinterès creixent dels catalans per les curses de braus. Avui en dia ja no hi ha gairebé demanda, si més no a Catalunya, i això diu molt a favor de la nostra societat. Són signes evidents d’una societat cada dia més madura i civilitzada. Com deia aquella pintada que fa molts anys vaig veure en una paret de Terrassa, si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia. La vaig trobar molt encertada. Els petards estan fent una evolució similar.
divendres, 21 de juny del 2019
Tiananmen i Catalunya
(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de juny de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.917 de La Veu de l'Anoia)
Fa trenta anys dels fets de Tiananmen. Feia setmanes que en aquella plaça de Pequín es concentraven milers de persones per protestar contra el govern. La Xina era llavors i encara és ara una dictadura, i les dictadures sempre pretenen resoldre els problemes interns aplicant la violència contra els ciutadans. Això és inacceptable en democràcia. Així, per resoldre un problema polític el qual, segons el govern xinés, només era un problema d’ordre públic, les autoritats van enviar-hi l’exèrcit amb instruccions d’esclafar literalment la protesta. El resultat d’aquella intervenció criminal va ser que la plaça de Tiananmen va quedar neta com una patena, sense ni una gota de sang. Tot i que el govern mai va fer públic el balanç de víctimes, els morts van superar el miler. El govern no va voler acceptar que allò era un problema polític que requeria una resposta política, i es van ignorar els motius que portava la gent a sortir al carrer a jugar-se literalment la vida. Fa trenta anys d’aquella massacre, i a la Xina encara és un tema tabú. No se’n pot parlar, i si algú gosa fer-ho en públic s’arrisca a passar-se una temporada a la presó.
Salvant totes les distàncies amb la Xina, que són moltes i de tota mena, a Catalunya hi ha una part molt important de la població que es declara independentista. És una part en creixement continu, i ja constitueix la meitat de la població. Espanya ha demostrat repetidament que no té voluntat de solucionar el conflicte, i els independentistes pensen que la constitució d’un nou estat europeu al marge d’Espanya seria la sortida definitiva al problema. L’1 d’octubre de 2017 es va celebrar a Catalunya un referèndum d’autodeterminació no consensuat amb Espanya, i la reacció visceral de les autoritats espanyoles va ser aplicar el model de Tiananmen adaptat a la nostra realitat. Això es va concretar amb l’enviament a Catalunya de forces policials espanyoles amb instruccions clares d’impedir el referèndum. Però com que Espanya és formalment una democràcia i pertany a la Unió Europea, aquí no hi va haver cap mort però sí més de mil ferits.
La sortida còmoda de les autoritats amb mentalitat dictatorial i/o colonial que enllaça Tiananmen i Catalunya consisteix a aplicar la mà dura i violenta contra la dissidència. Però a ningú se li escapa que aquesta opció només provoca un endarreriment de la solució. La Xina acabarà sent una democràcia i, si els catalans ho volen, Catalunya acabarà sent un país independent. Quan? Aquesta és la pregunta del milió.
Fa trenta anys dels fets de Tiananmen. Feia setmanes que en aquella plaça de Pequín es concentraven milers de persones per protestar contra el govern. La Xina era llavors i encara és ara una dictadura, i les dictadures sempre pretenen resoldre els problemes interns aplicant la violència contra els ciutadans. Això és inacceptable en democràcia. Així, per resoldre un problema polític el qual, segons el govern xinés, només era un problema d’ordre públic, les autoritats van enviar-hi l’exèrcit amb instruccions d’esclafar literalment la protesta. El resultat d’aquella intervenció criminal va ser que la plaça de Tiananmen va quedar neta com una patena, sense ni una gota de sang. Tot i que el govern mai va fer públic el balanç de víctimes, els morts van superar el miler. El govern no va voler acceptar que allò era un problema polític que requeria una resposta política, i es van ignorar els motius que portava la gent a sortir al carrer a jugar-se literalment la vida. Fa trenta anys d’aquella massacre, i a la Xina encara és un tema tabú. No se’n pot parlar, i si algú gosa fer-ho en públic s’arrisca a passar-se una temporada a la presó.
Salvant totes les distàncies amb la Xina, que són moltes i de tota mena, a Catalunya hi ha una part molt important de la població que es declara independentista. És una part en creixement continu, i ja constitueix la meitat de la població. Espanya ha demostrat repetidament que no té voluntat de solucionar el conflicte, i els independentistes pensen que la constitució d’un nou estat europeu al marge d’Espanya seria la sortida definitiva al problema. L’1 d’octubre de 2017 es va celebrar a Catalunya un referèndum d’autodeterminació no consensuat amb Espanya, i la reacció visceral de les autoritats espanyoles va ser aplicar el model de Tiananmen adaptat a la nostra realitat. Això es va concretar amb l’enviament a Catalunya de forces policials espanyoles amb instruccions clares d’impedir el referèndum. Però com que Espanya és formalment una democràcia i pertany a la Unió Europea, aquí no hi va haver cap mort però sí més de mil ferits.
La sortida còmoda de les autoritats amb mentalitat dictatorial i/o colonial que enllaça Tiananmen i Catalunya consisteix a aplicar la mà dura i violenta contra la dissidència. Però a ningú se li escapa que aquesta opció només provoca un endarreriment de la solució. La Xina acabarà sent una democràcia i, si els catalans ho volen, Catalunya acabarà sent un país independent. Quan? Aquesta és la pregunta del milió.
dimecres, 19 de juny del 2019
Comissionitis
Podríem definir la comissionitis com la fal·lera malaltissa de moltes empreses, institucions i entitats públiques i privades per promoure comissions de tota mena. A qualsevol problema que es presenta, per petit que sigui, sempre hi ha qui de seguida reacciona demanant la creació d’una comissió per tal d’estudiar-lo a fons i mirar de resoldre’l. Però tot sovint qui promou la creació d’una comissió només busca traspassar la responsabilitat de resoldre un problema a l’àmbit més col·lectiu; dit d’una altra manera, molta gent té una certa tendència a espolsar-se les puces de sobre.
Un polític del qual no recordo el nom va dir que la millor solució per eternitzar un problema era creant una comissió. Encara que no necessàriament ha de ser així, aquesta equació s’acaba complint molt més sovint del que seria desitjable. No estic negant la utilitat de determinades comissions sinó posant sobre la taula la frivolitat amb la qual moltes vegades es promouen i es gestionen les comissions.
Fa uns mesos vaig escriure unes reflexions sobre la reunionitis. Doncs bé, la comissionitis no és res més que una altra malaltia de la mateixa família. De vegades, però, i això ja seria per nota, és la decisió de crear una comissió la que precisament genera un problema que fins aquell moment era inexistent. Molts directius d’empresa, i en conec i n’he tractat un munt, admeten obertament que la comissionitis és un dels càncers de la productivitat en termes de temps, diners, costos personals, etc. No van gens desencaminats.
Un polític del qual no recordo el nom va dir que la millor solució per eternitzar un problema era creant una comissió. Encara que no necessàriament ha de ser així, aquesta equació s’acaba complint molt més sovint del que seria desitjable. No estic negant la utilitat de determinades comissions sinó posant sobre la taula la frivolitat amb la qual moltes vegades es promouen i es gestionen les comissions.
Fa uns mesos vaig escriure unes reflexions sobre la reunionitis. Doncs bé, la comissionitis no és res més que una altra malaltia de la mateixa família. De vegades, però, i això ja seria per nota, és la decisió de crear una comissió la que precisament genera un problema que fins aquell moment era inexistent. Molts directius d’empresa, i en conec i n’he tractat un munt, admeten obertament que la comissionitis és un dels càncers de la productivitat en termes de temps, diners, costos personals, etc. No van gens desencaminats.
dissabte, 15 de juny del 2019
Enhorabona, alcaldessa!
Dibuix de Ferreres, a l’Ara
Allò que fa tres setmanes semblava impossible resulta que no ho era. Ada Colau no va guanyar les eleccions del 26M —ara resulta irrellevant discutir sobre vots i percentatges— però els pactes post electorals l’han portat a repetir en el càrrec. Tot 100% legal, només faltaria! No entraré ara en les valoracions ètiques de la seva decisió, ja que no crec que l’alcaldessa se les plantegi. Si tingués remordiments de consciència que, insisteixo, no crec que en tingui cap, ja els gestionarà amb els seus electors. O amb el seu psicòleg. El fet és que, finalment, Colau se n’ha sortit prou bé i ha assolit el seu objectiu personal de resoldre laboralment els pròxims quatre anys, sense perdre de vista els 400.000 € d’ingressos que li corresponen com a alcaldessa.
Al capdavall, no ens enganyem, tots són humans, pujar els fills costa una pasta i, qui més qui menys, tothom té el costum d’esmorzar, dinar i sopar cada dia. I s’ha de pagar el lloguer del pis, o la quota hipotecària, i un munt de coses més. El cotxe no, això Colau s’ho pot estalviar, ja que forma part del pagament en espècies que porta aparellat el seu càrrec. I per més que els seus fidels ho vagin repetint dia sí i dia també, no és cert que Colau cobri menys. En cas de dubte, només cal consultar l’apartat de transparència de la web municipal. Una altra cosa és com es gasta els cent mil euros anuals que li paguem entre tots, però en això no ens hi hem de ficar. Diuen que fa donacions a organitzacions que pertanyen a la seva corda política. Res a dir, com si se’ls vol gastar al bingo o fent un donatiu a Càritas. Els diners se’ls guanya amb la seva feina, i són ben seus.
Si res no s’espatlla en el seu segon mandat, la patirem quatre anys més presidint el consistori barceloní, i utilitzo aquesta expressió sent plenament conscient del significat del verb patir. Això sí, a partir d’ara estarà sotmesa a una certa vigilància per part del PSOE i també de Ciudadanos, els dos partits del 155 que, encara que sembli inversemblant, l’han esperonat i ajudat a repetir en el càrrec. Tot per la unitat de la pàtria espanyola! No cal dir que allò de l’equidistància de la qual tant ha presumit Colau durant el seu primer mandat ha passat a millor vida. Des d’ara l’alcaldessa ja forma part de la casta unionista del 155. S’han tornat bojos els socis del Círculo Ecuestre? No ho crec pas, tot plegat és molt més senzill. Simplement han decidit que entre una mala alcaldessa populista i un candidat independentista, per defensar els interessos unionistes d’Espanya ho farà millor Colau. Enhorabona, alcaldessa!
divendres, 14 de juny del 2019
Canvi de cromos
L’objectiu d’un dirigent polític no és guanyar les eleccions sinó governar les institucions. Guanyar i no governar serveix de molt poc, i si no pregunteu-ho a Inés Arrimadas, que va guanyar les últimes eleccions al Parlament de Catalunya i això no li va servir per poder governar la Generalitat. O pregunteu-ho a Ernest Maragall, que tot i haver guanyat les municipals a Barcelona tot indica que no serà el futur alcalde de la ciutat.
L’objectiu dels partits és aconseguir el poder el preu que sigui, i com més càrrecs públics, millor. Després d’unes eleccions els toca pactar i decidir quines persones i quins partits governaran les institucions. Ara hi ha milers de càrrecs públics i milers de sous públics en joc. Molta gent que fins ara tenia resolta la seva vida laboral es quedarà sense feina, i molta gent que ara no té feina, o en té una de precària, té la possibilitat d’accedir a un millor lloc de treball, ni que només sigui pels quatre anys de la legislatura.
Als ajuntaments, i també a les comunitats autònomes que el mes passat van celebrar eleccions —aquest no és el cas de Catalunya—, aquests dies els dirigents dels partits polítics s’afanyen a tancar pactes d’investidura, pactes de suport parlamentari, pactes de govern i pactes foscos de tota mena per tal de fer-se amb les poltrones vacants. Res a dir, aquesta és la feina dels dirigents polítics.
Ara bé, són molt criticables els canvis de cromos que les cúpules dels partits estan fent al marge dels interessos dels ciutadans directament afectats. Jo et cedeixo l’alcaldia d’aquesta capital a canvi que tu m’ajudis a arribar a la presidència d’aquella comunitat autònoma. Jo m’abstinc en la votació de la teva investidura i tu em facilites a canvi que jo accedeixi a la presidència de la diputació. Aquesta és la part fosca dels pactes polítics tancats amb poca llum i cap taquígraf.
L’objectiu dels partits és aconseguir el poder el preu que sigui, i com més càrrecs públics, millor. Després d’unes eleccions els toca pactar i decidir quines persones i quins partits governaran les institucions. Ara hi ha milers de càrrecs públics i milers de sous públics en joc. Molta gent que fins ara tenia resolta la seva vida laboral es quedarà sense feina, i molta gent que ara no té feina, o en té una de precària, té la possibilitat d’accedir a un millor lloc de treball, ni que només sigui pels quatre anys de la legislatura.
Als ajuntaments, i també a les comunitats autònomes que el mes passat van celebrar eleccions —aquest no és el cas de Catalunya—, aquests dies els dirigents dels partits polítics s’afanyen a tancar pactes d’investidura, pactes de suport parlamentari, pactes de govern i pactes foscos de tota mena per tal de fer-se amb les poltrones vacants. Res a dir, aquesta és la feina dels dirigents polítics.
Ara bé, són molt criticables els canvis de cromos que les cúpules dels partits estan fent al marge dels interessos dels ciutadans directament afectats. Jo et cedeixo l’alcaldia d’aquesta capital a canvi que tu m’ajudis a arribar a la presidència d’aquella comunitat autònoma. Jo m’abstinc en la votació de la teva investidura i tu em facilites a canvi que jo accedeixi a la presidència de la diputació. Aquesta és la part fosca dels pactes polítics tancats amb poca llum i cap taquígraf.
dimecres, 12 de juny del 2019
Els advocats de la defensa
Ahir, com que em vaig quedar tot el dia treballant a casa, tenia posada com a música de fons de l’ordinador la sessió del judici en la que els advocats de la defensa van començar els seus al·legats finals. En vaig escoltar tres, per aquest ordre: Andreu Van den Eyinde, Xavier Melero i Jordi Pina. Cadascú en el seu estil, i remarco això perquè tenen estils molt diferents, em van impressionar per com les seves intervencions anaven desmuntant una a una totes les inconsistents acusacions de la fiscalia i de l'advocacia de l'estat. Dit en altres paraules, si s’hagués d’impartir justícia partint d’aquestes intervencions (fiscalia, advocacia de l’estat i les tres defenses citades abans), les sentències només podrien ser absolutòries.
Però intento ser realista, i no sóc capaç d’aventurar si la feina ingent i tan ben feta d’aquests advocats i els seus equips servirà de res a curt termini. Des d’abans de començar el judici tinc una idea al cap, i és que la sentència condemnatòria està perfectament dissenyada; ara només caldrà donar-li forma escrita. I és que això no és un judici com cal, sinó que des del primer dia sembla una venjança de la metròpoli en forma de judici-farsa. Així, cada dia veig més clar que l’objectiu dels jutges del Tribunal Supremo encapçalats per Manuel Marchena no sembla pas que sigui fer justícia, com caldria esperar, sinó donar un bon escarment al món independentista.
Aviat ho veurem. I sóc conscient que dir aviat és només una manera d’expressar-ho, perquè tot indica que els jutges del Supremo exhauriran els terminis fins al màxim possible, i el màxim són els dos anys de presó preventiva que es compliran a la tardor. La qüestió és anar allargant tant com puguin tot el procés judicial, per tal d’endarrerir que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg es faci càrrec d’aquest assumpte. Mentrestant, els acusats s’aniran podrint a la presó, i jutges i fiscals no tindran cap remordiment de consciència. Perquè, repeteixo, l’objectiu d’aquesta gent és la defensa de la unitat d’Espanya, al preu que sigui. El judici només és l’excusa.
Però intento ser realista, i no sóc capaç d’aventurar si la feina ingent i tan ben feta d’aquests advocats i els seus equips servirà de res a curt termini. Des d’abans de començar el judici tinc una idea al cap, i és que la sentència condemnatòria està perfectament dissenyada; ara només caldrà donar-li forma escrita. I és que això no és un judici com cal, sinó que des del primer dia sembla una venjança de la metròpoli en forma de judici-farsa. Així, cada dia veig més clar que l’objectiu dels jutges del Tribunal Supremo encapçalats per Manuel Marchena no sembla pas que sigui fer justícia, com caldria esperar, sinó donar un bon escarment al món independentista.
Aviat ho veurem. I sóc conscient que dir aviat és només una manera d’expressar-ho, perquè tot indica que els jutges del Supremo exhauriran els terminis fins al màxim possible, i el màxim són els dos anys de presó preventiva que es compliran a la tardor. La qüestió és anar allargant tant com puguin tot el procés judicial, per tal d’endarrerir que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg es faci càrrec d’aquest assumpte. Mentrestant, els acusats s’aniran podrint a la presó, i jutges i fiscals no tindran cap remordiment de consciència. Perquè, repeteixo, l’objectiu d’aquesta gent és la defensa de la unitat d’Espanya, al preu que sigui. El judici només és l’excusa.
dilluns, 10 de juny del 2019
Mentre la paguem, Espanya també és nostra
Els catalans som el 16% dels espanyols però, per circumstàncies desgraciades prou conegudes, ens toca pagar bastant més del 16% del total de les despeses espanyoles. Per motius semblants, Catalunya rep bastant menys del 16% del total de les inversions estatals. Després hi ha el menyspreu de les institucions espanyoles cap a la llengua pròpia de Catalunya, i molts altres menyspreus típics de les mentalitats colonials. Però, tot i això, encara hi ha alguns catalans, pocs, cada dia són menys, que troben que totes aquestes anomalies s’han d’acceptar submisament, com si fóssim xaiets que van a l’escorxador. Això sí, els col·laboracionistes amb la metròpoli que ens ofega de tant en tant fan veure que s’enfaden i, sense cap convenciment, simulen que reclamen, i diuen que algun dia tot això nostre s’hauria de resoldre. Però ho fan amb la boca tan petita que no tenen cap credibilitat. I així han anat passant els anys i les eleccions, i s’ha anat constatant que el problema, lluny de resoldre’s, segueix enquistat, mentre els resultats electorals cada vegada són més favorables a les opcions independentistes.
Dintre del grup unionista, molt heterogeni, hi trobaríem les franquícies catalanes dels partits espanyols defensors de tornar a aplicar el càstig 155 als catalans (PSOE, Cs, PP i Vox), els directius de la Caixa i el Banc Sabadell que van decidir tocar el dos de Catalunya sense consultar accionistes ni clients, el grupo Godó, les elits dels círculos i la majoria dels directius de les empreses de l’IBEX35. Hi trobaríem també personatges socialment influents de l’establishment com l’advocat convergent Miquel Roca Junyent, el notari socialista Juan José López Burniol, expolítics comunistes reciclats al capitalisme de l’empresa privada, i altres per l’estil. El resum del seu estrany full de ruta, si més no és estrany per mi, és que la sacrosanta unidad de la patria, la seva pàtria espanyola, s’ha de posar sempre per davant de tot, també per davant del benestar i de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans. Ep, tenen tot el dret a voler seguir sent espanyols al preu que sigui, el mateix dret que tinc jo a explicar-ho i criticar-ho sempre que ho consideri convenient.
De solució per a Catalunya només n’hi ha una —referèndum d’autodeterminació—, i arribarà més aviat que tard. Mentrestant, però, els polítics catalans han de gestionar el mentrestant. Sempre he defensat que mentre els catalans siguem espanyols —tot i que no me’n sento, d’espanyol, a la portada del meu passaport encara hi diu España— i, per tant, mentre entre una quarta part i una cinquena part dels costos que comporta ser espanyol vagi a càrrec nostre, s’han d’aprofitar tots els recursos espanyols que estiguin al nostre abast i que en cada moment ens convingui utilitzar. Així, els parlamentaris catalans del Congreso de los Diputados i del Senado han de tenir molt clar que, mentre Catalunya no sigui un país independent d’Espanya, no són a Madrid com a convidats estrangers sinó com a copropietaris amb tots els drets d’aquelles institucions, i han d’actuar com a tals, sense cap remordiment, per donar veu a les legítimes reivindicacions catalanes. I si no són capaços de portar a terme aquesta tasca, un mínim sentit de la dignitat els hauria de portar a la dimissió immediata dels seus càrrecs.
Dintre del grup unionista, molt heterogeni, hi trobaríem les franquícies catalanes dels partits espanyols defensors de tornar a aplicar el càstig 155 als catalans (PSOE, Cs, PP i Vox), els directius de la Caixa i el Banc Sabadell que van decidir tocar el dos de Catalunya sense consultar accionistes ni clients, el grupo Godó, les elits dels círculos i la majoria dels directius de les empreses de l’IBEX35. Hi trobaríem també personatges socialment influents de l’establishment com l’advocat convergent Miquel Roca Junyent, el notari socialista Juan José López Burniol, expolítics comunistes reciclats al capitalisme de l’empresa privada, i altres per l’estil. El resum del seu estrany full de ruta, si més no és estrany per mi, és que la sacrosanta unidad de la patria, la seva pàtria espanyola, s’ha de posar sempre per davant de tot, també per davant del benestar i de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans. Ep, tenen tot el dret a voler seguir sent espanyols al preu que sigui, el mateix dret que tinc jo a explicar-ho i criticar-ho sempre que ho consideri convenient.
De solució per a Catalunya només n’hi ha una —referèndum d’autodeterminació—, i arribarà més aviat que tard. Mentrestant, però, els polítics catalans han de gestionar el mentrestant. Sempre he defensat que mentre els catalans siguem espanyols —tot i que no me’n sento, d’espanyol, a la portada del meu passaport encara hi diu España— i, per tant, mentre entre una quarta part i una cinquena part dels costos que comporta ser espanyol vagi a càrrec nostre, s’han d’aprofitar tots els recursos espanyols que estiguin al nostre abast i que en cada moment ens convingui utilitzar. Així, els parlamentaris catalans del Congreso de los Diputados i del Senado han de tenir molt clar que, mentre Catalunya no sigui un país independent d’Espanya, no són a Madrid com a convidats estrangers sinó com a copropietaris amb tots els drets d’aquelles institucions, i han d’actuar com a tals, sense cap remordiment, per donar veu a les legítimes reivindicacions catalanes. I si no són capaços de portar a terme aquesta tasca, un mínim sentit de la dignitat els hauria de portar a la dimissió immediata dels seus càrrecs.
divendres, 7 de juny del 2019
Una iniciativa igualadina molt engrescadora
(L’article original en versió paper es va publicar el 31 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.915 de La Veu de l'Anoia)
El Rec és una zona emblemàtica d’Igualada però, alhora, poc coneguda. Un grup d’igualadins de perfils professionals diversos, considerant el terme igualadí en un sentit ampli —jo mateix, que no sóc igualadí, col·laboro amb aquest grup—, va iniciar fa cinc anys un projecte molt ambiciós. L’objectiu era deixar constància documental d’una part molt important de la història d’Igualada, la que ha tingut el Rec com a protagonista. Aquesta és una tasca que no es podia anar deixant pendent, ja que, mentrestant, es corria el risc que desaparegués de manera irreversible la memòria col·lectiva dels protagonistes directes d’aquesta història.
Abans que vagi desapareixent la gent directament involucrada en la història d’aquesta infraestructura tan emblemàtica, i es perdi definitivament la memòria col·lectiva, calia recollir els records dels seus protagonistes. El projecte s’ha articulat a través de l’entitat CERCA, i consisteix a documentar tota mena d’activitats relacionades amb el Rec. Així, l’objectiu del grup promotor ha consistit a recopilar els testimonis particulars dels pagesos, transportistes, blanquers, comerciants, industrials tèxtils i, en definitiva, de qualsevol persona que hagi tingut alguna relació amb el Rec. Aquesta primera fase del projecte ja es va completar, mitjançant l’enregistrament d’una trentena llarga d’entrevistes amb els protagonistes d’aquesta història.
Aquesta recopilació de testimonis, però, només és el principi d’un programa més ambiciós. A partir d’ara, partint d’aquestes entrevistes filmades que sumen moltes hores d’enregistrament, caldrà fer un muntatge audiovisual d’una durada raonable. Caldrà, també, seguir recollint documentació de les institucions, i també dels arxius particulars. Un cop enllestides aquestes tasques, s’haurà de donar a conèixer el treball final, en format llibre, vídeo i/o altres suports analògics i/o digitals. L’objectiu final d’aquest projecte és posar a l’abast de qui tingui interès en la història del Rec un material suficientment interessant, i distribuir-lo a les entitats interessades de cara al coneixement de les futures generacions.
Però per poder completar el projecte es necessita més finançament, ja que els ajuts rebuts fins ara són molt d’agrair però insuficients. Seria d’esperar que les institucions públiques —Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i Ajuntament— es conscienciessin de la importància d’un projecte molt engrescador que va més enllà del seu vessant estrictament igualadí, i ajudessin a completar-lo.
El Rec és una zona emblemàtica d’Igualada però, alhora, poc coneguda. Un grup d’igualadins de perfils professionals diversos, considerant el terme igualadí en un sentit ampli —jo mateix, que no sóc igualadí, col·laboro amb aquest grup—, va iniciar fa cinc anys un projecte molt ambiciós. L’objectiu era deixar constància documental d’una part molt important de la història d’Igualada, la que ha tingut el Rec com a protagonista. Aquesta és una tasca que no es podia anar deixant pendent, ja que, mentrestant, es corria el risc que desaparegués de manera irreversible la memòria col·lectiva dels protagonistes directes d’aquesta història.
Abans que vagi desapareixent la gent directament involucrada en la història d’aquesta infraestructura tan emblemàtica, i es perdi definitivament la memòria col·lectiva, calia recollir els records dels seus protagonistes. El projecte s’ha articulat a través de l’entitat CERCA, i consisteix a documentar tota mena d’activitats relacionades amb el Rec. Així, l’objectiu del grup promotor ha consistit a recopilar els testimonis particulars dels pagesos, transportistes, blanquers, comerciants, industrials tèxtils i, en definitiva, de qualsevol persona que hagi tingut alguna relació amb el Rec. Aquesta primera fase del projecte ja es va completar, mitjançant l’enregistrament d’una trentena llarga d’entrevistes amb els protagonistes d’aquesta història.
Aquesta recopilació de testimonis, però, només és el principi d’un programa més ambiciós. A partir d’ara, partint d’aquestes entrevistes filmades que sumen moltes hores d’enregistrament, caldrà fer un muntatge audiovisual d’una durada raonable. Caldrà, també, seguir recollint documentació de les institucions, i també dels arxius particulars. Un cop enllestides aquestes tasques, s’haurà de donar a conèixer el treball final, en format llibre, vídeo i/o altres suports analògics i/o digitals. L’objectiu final d’aquest projecte és posar a l’abast de qui tingui interès en la història del Rec un material suficientment interessant, i distribuir-lo a les entitats interessades de cara al coneixement de les futures generacions.
Però per poder completar el projecte es necessita més finançament, ja que els ajuts rebuts fins ara són molt d’agrair però insuficients. Seria d’esperar que les institucions públiques —Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i Ajuntament— es conscienciessin de la importància d’un projecte molt engrescador que va més enllà del seu vessant estrictament igualadí, i ajudessin a completar-lo.
dimarts, 4 de juny del 2019
Trenta anys de Tiananmen
Foto: USAtoday
Avui es commemoren els trenta anys dels fets de Tiananmen. En aquelles dates jo em trobava a Hong Kong, i vaig poder seguir aquella protesta ciutadana per la televisió local, cosa que no hagués pogut fer des de l’interior de la Xina per culpa de la censura fèrria que hi havia i encara hi ha en aquell país. Salvant totes les distàncies entre un país i l’altre, que són moltes i molt variades, veig algunes semblances entre els fets de Tiananmen de l’any 1989 i els fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Avui no disposo de temps per desenvolupar-ho però, quan tingui una estona, n’escriuré un article, sent ben conscient, com sempre, que la meva visió no serà compartida per tothom.
dilluns, 3 de juny del 2019
La poltrona i els principis
Fa com qui diu quatre dies els comuns de l’ajuntament de Barcelona liderats per Ada Colau van fer fora els socialistes del seu equip de govern. Va ser una reacció lògica per l’aplicació de l’article 155 de la CE als catalans, fossin independentistes o no ho fossin. Considerant la generalitzada manca de principis del món de la política que hem d’aguantar els ciutadans, vaig trobar coherent i plena de sentit comú aquella mesura colauista.
Fa encara menys dies, quan s’especulava que l’encarregat de la franquícia catalana del PSOE, Miquel Iceta, podia esdevenir no només senador a Madrid sinó president del Senado, aquest personatge, amb ganes de fer mèrits davant del seu cap de files Pedro Sánchez, va assegurar que, si fos el cas, no li tremolaria la mà per tornar a aplicar el mateix article als catalans, siguin unionistes o independentistes.
Aquests dies s’està discutint qui governarà Barcelona en els pròxims quatre anys. Tot i haver perdut les eleccions, els comuns liderats per Ada Colau intenten alguna mena de pacte per tal de governar quatre anys més. Amb la llei a la mà, hi tenen tot el dret. Busquen seguir ocupant les poltrones de la plaça de Sant Jaume pagant el preu polític que calgui i, amb aquest objectiu, es mostren disposats a deixar-se estimar pels partits unionistes per tal d’aconseguir-ho. Això inclou els socialistes del 155 i, per què no?, els ciudadanos del 155.
Acabi com acabi aquest sainet i sigui quina sigui la persona que acabi ocupant aquella poltrona, cada dia hi ha més ciutadans, emprenyats i decebuts, que opten per la desconnexió política amb uns personatges que no semblen capaços de mantenir uns mínims principis bàsics. Així, constatem que per defensar uns legítims interessos personals, determinats polítics semblen disposats a actuar amb un total menyspreu a la ciutadania barcelonina la qual, per cert, els paga un sou força generós; en el cas de Colau, 100.000 euros/any.
Fa encara menys dies, quan s’especulava que l’encarregat de la franquícia catalana del PSOE, Miquel Iceta, podia esdevenir no només senador a Madrid sinó president del Senado, aquest personatge, amb ganes de fer mèrits davant del seu cap de files Pedro Sánchez, va assegurar que, si fos el cas, no li tremolaria la mà per tornar a aplicar el mateix article als catalans, siguin unionistes o independentistes.
Aquests dies s’està discutint qui governarà Barcelona en els pròxims quatre anys. Tot i haver perdut les eleccions, els comuns liderats per Ada Colau intenten alguna mena de pacte per tal de governar quatre anys més. Amb la llei a la mà, hi tenen tot el dret. Busquen seguir ocupant les poltrones de la plaça de Sant Jaume pagant el preu polític que calgui i, amb aquest objectiu, es mostren disposats a deixar-se estimar pels partits unionistes per tal d’aconseguir-ho. Això inclou els socialistes del 155 i, per què no?, els ciudadanos del 155.
Acabi com acabi aquest sainet i sigui quina sigui la persona que acabi ocupant aquella poltrona, cada dia hi ha més ciutadans, emprenyats i decebuts, que opten per la desconnexió política amb uns personatges que no semblen capaços de mantenir uns mínims principis bàsics. Així, constatem que per defensar uns legítims interessos personals, determinats polítics semblen disposats a actuar amb un total menyspreu a la ciutadania barcelonina la qual, per cert, els paga un sou força generós; en el cas de Colau, 100.000 euros/any.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)