Crònica de sis hores a urgències

Resulta irrellevant si l’autor d’aquest article és el protagonista principal d’aquesta història, com si ho és el seu acompanyant. Fos quin fos el paper de cadascú dels protagonistes, el relat seria exactament el mateix, ja que les dues persones van viure la mateixa experiència (ara els hospitals permeten l'entrada d'un acompanyant). Així, i prescindint de la perspectiva de gènere, en aquestes notes parlarem del pacient i l’acompanyant, sense entrar en més detalls. Centrem-nos, doncs, en el tema que ens ocupa. En vista de la persistència de determinats símptomes que no presagiaven precisament optimisme, dissabte a les sis de la tarda, després d'un dinar familiar, els nostres protagonistes decideixen apropar-se a les urgències d’un gran hospital. Breu explicació dels símptomes a l’entrada, i atenció immediata. Més ràpid, impossible. Asseuen el pacient en una cadira de rodes (“és el protocol”, aquesta frase l’escoltarem més vegades durant les més de sis hores que ens vam estar allà), i el porten al box d’aturades cardíaques. Allà l’ajeuen en una llitera i el sotmeten a un monitoratge continu, preparen unes vies al braç per si fos necessari introduir-hi algun medicament sense perdre el temps, i la Doctora Clàudia Codina també demana que li tinguin preparat allà mateix un determinat producte (no ens va quedar el nom) “per si fos necessari”, és a dir, entenem nosaltres, per si es produís la temuda aturada cardíaca; sortosament, no acaba sent necessari. Les pantalles d’aquells aparells van mostrant el funcionament del cor i altres constants vitals. Allà mateix li treuen la roba (“és el protocol”), i tot el que porta a sobre, fins i tot el rellotge, i li posen una bata d’aquelles tan ridícules que queden obertes per darrere. A partir d’aquí i fins que li donen l’alta, el pacient perd una mica la noció del temps, i ja és perfectament conscient que no es podria escapar sense ensenyar el pandero pels passadissos d’urgències. Com que el box no té cap finestra, si això s’allargués massa el pacient ja no sabria si és de dia o de nit. Al pacient, però, això de deixar-lo sense rellotge li sembla un pèl exagerat, i ho comenta educadament a la infermera; resposta igualment educada: ”és el protocol”. Allà mateix, sense baixar del llit, li fan una placa de tòrax amb un aparell portàtil, però la radiografia sembla que surt una mica borrosa i, per assegurar-se’n, la doctora n’ordena una altra de les de sempre, és a dir, a peu dret; aquesta la fan en un altre despatx de la mateixa planta. Més esperes, moltes més esperes (l’atenció dels professionals a les urgències que van arribant a l'hospital sempre és prioritària, i així ha de ser). Finalment, la doctora somrient apareix al box, ens explica la situació i diu que ja podem marxar cap a casa. Ens demana que durant la pròxima setmana controlem la pressió tres cops al dia per si fos necessari modificar les pautes del tractament. A partir d’aquí, el pacient recupera la seva roba i la seva dignitat, es vesteix de pressa i corrents sense perdre el temps —no fos cas que s’ho repensessin— i a quarts d’una de la nit sortim al carrer a la cerca d’un taxi, que tarda menys d’un quart en arribar. Com que des del box, amb la porta oberta, se senten totes les converses, ara podria comentar moltes més coses, com, per exemple, les peculiaritats idiomàtiques del canvi de torn de les vuit del vespre (el torn de dia és més catalanoparlant que el torn de nit), però n’hi ha una que no me la vull descuidar: l’atenció professional i humana ha sigut de “10”, i quan et trobes en una situació de vulnerabilitat com aquesta, això és molt però que molt d’agrair. Gràcies, @claudiacodina7, i a tot l’equip d’urgències!