Les escorrialles del comunisme

Actualment els comunistes governen a l'estat espanyol, cosa que no havia passat mai des de la guerra incivil espanyola. Em baso en la descripció política que d'ells mateixos, declarant-se obertament comunistes, han fet alguns membres del Consejo de Ministros: Yolanda Díaz, vicepresidenta i ministra; Alberto Garzón, ministre, etc. A l'Europa endreçada aquesta ideologia tronada ja no la compra gairebé ningú però, com deia aquell, Spain is different. Doncs bé, aquí i ara tenim els comunistes governant Espanya, i també els tenim governant la ciutat de Barcelona, ara disfressats de colauers per amortització de la marca que utilitzaven anteriorment. Ep, que no se’m mal interpreti: a aquestes situacions s’hi ha arribat per vies democràtiques, no estic pas insinuant cap irregularitat en aquest sentit. Però, en el context europeu, aquestes coses criden l’atenció.

El secretari general del Partido Comunista de España és ara un alt càrrec del govern Sánchez, i com a Secretario de Estado de la Agenda 2030 gaudeix d'un salari públic que està al voltant dels cent mil euros/any. Però no resulta fàcil donar una xifra exacta que inclogui tots els seus ingressos públics, ja que si una cosa té el portal de la transparència del gobierno és un excés d'opacitat. L'Agenda 2030 és un catàleg de bones intencions de les Nacions Unides. Són disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que en grau considerable comparteixo, però que se suposava, i així ens ho van assegurar en el seu moment, que la seva gestió havia de ser políticament transversal, no partidista. En política les formes també són importants, i convindran amb mi que posar el no.1 dels comunistes espanyols al capdavant de l'Agenda 2030 no només sembla una decisió poc rumiada sinó fruit d'una gran frivolitat, una més de les moltes frivolitats a les quals ens té acostumats Don Pedro Sánchez Pérez-Castejón.

Els últims espeternecs de Ciudadanos

Fa setmanes que vaig escriure aquest article i ara, després del molt previsible cataclisme ciudadano a Castella i Lleó i Andalusia (Espanya), penso que és un bon moment per publicar-lo. Si m'esperés més, potser ja només podria publicar la crònica del funeral, i jo vull explicar més coses.

Els dirigents de Ciudadanos consideren que per assolir el seu somni d'assimilar la “desafecta” nació catalana a una regió obedient més de l'estat espanyol —des del naixement del partit, aquest ha estat el principal objectiu de Ciudadanos—, la primera tasca implica minimitzar al màxim l'ús social del català que, recordem-ho, és la llengua pròpia de Catalunya, per deixar-lo reduït a l'àmbit familiar i poca cosa més. Són malaltissament obsessius contra el català, tot i que, per dissimular-ho, asseguren ser uns grans defensors del bilingüisme. Però no cal esforçar-se gaire per constatar que no van més enllà de reivindicar un enganyós bilingüisme monolingüe. Els dirigents de Ciudadanos intuïen que un cop eliminat l'ús social de la llengua, la resta ja seria bufar i fer ampolles. És el mateix que intuïen els guanyadors de la guerra incivil espanyola. Ciudadanos defensa aquella teoria tan tronada i antidemocràtica que diu que per sobre de tot, i de tot vol dir de tot, també de la llengua pròpia d'un país i de la democràcia, i de la voluntat majoritària de la ciutadania catalana, hi ha d'haver la unitat d'Espanya. Recordeu el lema que es pot llegir a la porta de les casernes de la GC, Todo por la patria? Doncs això. Todo.

De vegades em retreuen que quan parlo o escric sobre Ciudadanos mostro un excés d'agressivitat. No és pas així. El que molts catalans sentim —catalans nascuts aquí i nascuts fora de Catalunya— és un emprenyament creixent i justificadíssim. Amb els anys, Ciudadanos, el partit que fa la feina més bruta de l'unionisme espanyol, s'ha convertit en un club d'acusetes dedicat al setge judicial de l'acció política de l'adversari. Aquesta descripció en cursiva no és meva, la trobareu a la pàgina 523 d'un llibre excel·lent de Jordi Panyella, "Causa General", d'Angle Editorial. El mal que Ciudadanos està fent a la societat catalana mereix tots els retrets.

Catalunya era una societat que abans estava raonablement cohesionada, i aquesta cohesió s'està trencant, en bona part gràcies a la feina fastigosa de Ciudadanos. El fet innegable és que, amb l'excusa de la llengua, estan transformant Catalunya en una societat cada dia més crispada i dividida. Ciudadanos sembla haver oblidat que els promotors de la immersió lingüística a l'escola catalana no van ser els catalans de la ceba que viuen a Sarrià, o a la Garrotxa, sinó els pares castellanoparlants provinents de la immigració que vivien a Santa Coloma de Gramenet, els quals aspiraven a una situació millor per als seus fills.

Alguns dirigents i militants de Ciudadanos van abandonant el partit discretament, sense fer gaire soroll; alguns s'han incorporat a altres colles polítiques unionistes que han anat sorgint com els bolets a la tardor. Unionistes, sí, és convenient definir-los amb el terme correcte, com es fa al Quebec, a Escòcia, a Irlanda..., perquè de constitucionalistes ho som tots. La diferència és que els unionistes ja tenen la seva constitució, i els independentistes —el 52% dels catalans segons les últimes eleccions— encara no tenim la nostra. Però la tindrem aviat. La part més abrandada de la militància ciudadana s'ha quedat per tancar el llum, i des dels faristols diversos que pengen dels càrrecs institucionals que encara conserven, continuen predicant el discurs de l'odi en forma de clara animadversió contra la llengua pròpia de Catalunya i, de retruc, contra Catalunya. Somien a veure una Catalunya com La Rioja o Múrcia, però tot i els seus esforços no se’n sortiran.

Carrizosa, Arrimadas, Rivera i tota aquesta gent són individus políticament tòxics que passaran a la història fosca de la política catalana per haver inoculat en la nostra societat el verí de la crispació, lingüística i política. A Espanya tenen actors secundaris que van aprendre de pressa la lliçó anticatalana. Ara estan sortint a la llum actuacions professionals recents del seu portaveu al Congreso, un tal Val, que no són com per sentir-se’n orgullós. Més al nord, al Parlament Europeu, tenen aquest pobre noi que cobra d'eurodiputat i es fa dir Adrián Vázquez, i cada dos per tres ens demostra com a partir d'un gran currículum acadèmic pot sortir un polític que sembla de cal justet. No sempre un gran currículum és garantia d'actuar amb intel·ligència. I tot i els seus repetits fracassos a Europa, el tal Vázquez destaca per no haver après què és el sentit del ridícul.

Actuen amb tanta intensitat contra Catalunya que ni els grans partits espanyols de l'estat, no precisament procatalans, gosarien defensar les seves tesis lingüístiques excloents amb tanta agressivitat i mala llet. Excloents, sí, excloents amb la llengua pròpia de Catalunya. I no en tenen prou de veure'ns lingüísticament humiliats, ens volen destruïts com a nació, i per això es passen tantes hores als jutjats presentant denúncies a tort i a dret contra tot el que es bellugui. Sortosament, però, tot i que el seu virus lingüístic segueix ben viu, el partit Ciudadanos ja es troba en coma irreversible. El seu relleu polític l'agafaran les franquícies catalanes de Bocs, del PP —aquests ho aprofiten tot; dels tres diputats que són al Parlament, dos són provinents del transfuguisme ciudadano—, i també d'una part del PSOE. Això no obstant, sortosament, tot sumat no arriba al cinquanta per cent del vot català, és a dir, no disposen del suport suficient que els permetria acabar de destruir el país per la via lingüística.

Conec persones intel·ligents que encara militen a Ciudadanos, i alguns, des dels càrrecs públics que ocupen representant aquest partit a districtes, ajuntaments i altres entitats, fan una tasca política força positiva al servei del ciutadà, i uns pocs actuen bastant al marge de les destructores directrius lingüístiques del politburó ciudadano. Coneixent-los, sorprèn força que encara no hagin tocat el dos.

Policies mentiders i espietes

(Article original publicat el 17/6/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2074, pàg. 2)

Sortosament, encara ens queda premsa lliure. La setmana passada es va fer públic el cas d'un policia espanyol de Menorca, l'I.J., tot i que a les persones que espiava des de feia gairebé dos anys els assegurava que es deia Marc i que era de Mallorca. Des que els seus caps policials li van facilitar els documents d'una identitat falsa, el nostre personatge, fent-se passar per un mallorquí, s'havia infiltrat en col·lectius independentistes i socials. El seu accent menorquí, però, el delatava i generava sospites, i es va iniciar una investigació periodística que, finalment, l'ha posat al descobert. A partir de fer-se pública la seva identitat real, l'home ha deixat de freqüentar els seus llocs habituals, i les seves xarxes socials de sobte també han desaparegut. Ves a saber on el deuen haver destinat.

Que els estats tenen policies infiltrats en grups criminals no és pas cap novetat. Quan s'intervé una partida de droga, per exemple, no acostuma a ser fruit de la casualitat com de vegades ens volen fer creure. I tampoc és per xamba quan cau una xarxa de tràfic il·legal de persones. La tasca de la policia és, també, aquesta, prevenir el delicte, i no em sembla malament. Ara bé, quan es parla de prevenir delictes no s'hi haurien d'incloure mai inexistents delictes d'opinió ni de discrepància política. En una democràcia sense adjectius, aquestes dues figures no poden ser mai delictives ni, per tant, perseguibles. En una democràcia no aigualida ser independentista i treballar a favor de la independència del teu país són drets ciutadans, i aquí és on la cúpula de l'estat espanyol sempre té una certa tendència a travessar la línia vermella.

Per entrar a qualsevol cos policial un ha d'estar disposat a fer feines clarament il·legals i, un cop fetes, no ha de tenir remordiments de cap mena. T'ho han ordenat i punt, no t'has de qüestionar res més. Conceptes com moralitat i ètica queden totalment al marge de determinades actuacions policials, tot i que segurament no tothom compartirà el meu punt de vista. Podríem posar molts exemples. Anar a atonyinar catalans al crit de "A por ellos" en podria ser un. Espiar ciutadans independentistes, un altre. Els personatges de dalt de tot que no només toleren aquestes pràctiques il·legals sinó que tenen la gosadia d'ordenar-les, argumenten que per preservar les essències pàtries —todo por la patria?— val la pena córrer el risc d'anar a la presó si un jutge et declara culpable. A ulls d'aquesta genteta, el policia Villarejo és un patriota exemplar.

Treballadors de Ryanair

Per a segons quins perfils professionals l'oferta laboral és molt limitada. Sigui com sigui, ningú t'obliga a treballar a Ryanair. La meva experiència d'anys combinada amb el fet de tenir familiars que professionalment es dediquen a volar i de tant en tant m'expliquen coses de la seva feina, em permet dir que de les companyies aèries més conegudes que volen per Europa, Ryanair és la que menys bé tracta als seus pilots i tripulants de cabina, i no parlo del personal de terra perquè ho desconec. I sense perdre de vista una altra realitat: el tracte que l'empresa dóna als seus treballadors acostuma a ser similar al tracte que dóna als seus clients.

Un es pot preguntar com és que si aquesta empresa és com és, de tant en tant jo mateix també l'he utilitzat com a client. La resposta és ben senzilla: des de Barcelona i Girona, Ryanair ofereix destinacions que altres companyies no cobreixen. Si has d'anar a, posem per cas, un determinat aeroport del nord d'Itàlia al qual, des de Barcelona, només hi vola Ryanair, les alternatives són dues: o fas un vol directe amb aquesta companyia, o voles fent escala amb una altra companyia, i això et farà allargar molt el temps de viatge. Cal, doncs, triar què et convé més, i en el meu cas em convé més la rapidesa.

Els treballadors de Ryanair tenen poca tendència a sindicar-se, i es veuen obligats a acceptar els abusos als quals són sotmesos per part de l'empresa. El motiu de la deixadesa sindical d'aquests treballadors l'hem de buscar en la mateixa empresa, ja que l'activitat sindical està mal vista pels seus dirigents. És per això que aquests treballadors gairebé mai van a la vaga. Ara, però, n'han convocat una per a finals de juny i primers de juliol, amb tot el que això pot comportar per a la seva clientela, turistes en bona part.

Posaré tres exemples dels molts que podria posar. Els uniformes dels pilots van a càrrec del treballador, i això vol dir que si se t'estripen els pantalons, te n'has de comprar uns altres. Una ampolleta d'aigua pel tripulant de cabina? El treballador l'ha de pagar, com si fos un viatger més. Si a causa d'unes condicions meteorològiques adverses l'avió queda atrapat tres dies en un aeroport, els pilots s'han de pagar de la seva butxaca l'hotel i la manutenció.

Els sous, tant del copilot com dels tripulants de cabina, estan per sota del nivell de misèria. Els pilots cobren una mica més, però no gaire. I les altres companyies low cost ho saben, i de mica en mica també intenten copiar aquestes situacions d'esclavatge. Així que encara que potser no en som prou conscients, quan comprem vols barats de Ryanair estem col·laborant a perpetuar aquestes misèries.

Marinaleda, el comunisme utòpic

 

Un personatge bastant conegut de Sarrià, d’aquells que des de fa anys surten regularment als mitjans d’informació, referint-se a un càrrec que ell mateix ocupava des de feia set anys, un dia em va dir que “més de vuit anys és corrupció”; de fet, estava preparant la seva sortida d’aquell càrrec, que un any després es va confirmar. Evidentment, amb aquella frase no tenia al cap els dictadors que monopolitzen el govern durant dècades sense haver guanyat mai unes eleccions democràtiques —el cas de Franco en seria un bon exemple—, sinó que estàvem parlant de persones elegides democràticament que van enllaçant un munt de mandats sense descansar mai. Són personatges que tot sovint es creuen imprescindibles, i no troben mai el moment de deixar pas. Un exemple més nostrat? El MHP Jordi Pujol, el qual es va estar vint-i-tres anys al capdavant del Govern de la Generalitat. Ep!, de manera democràtica, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar. Però, són molts vint-i-tres anys continuats governant el mateix país? Al meu entendre, sí, però la llei —manifestament millorable en aquest aspecte— encara ho permet. Als Estats Units, per exemple, un president només s’hi pot estar dos mandats seguits de quatre anys, i després ha de marxar cap a casa. Em sembla una bona mesura.

Aquesta llarga introducció em serveix per presentar el nostre peculiar personatge: Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde comunista de Marinaleda (Sevilla, Espanya) des de l’any 1979. Incloc el terme comunista perquè a ell li agrada que es recordi que és comunista, i no serè pas jo qui li porti la contrària. Sánchez fa 43 anys que és alcalde; s’ha presentat a onze eleccions municipals i les ha guanyat totes. És amb personatges com ell que em ve al cap aquella frase reproduïda abans, “més de vuit anys és corrupció”. Estic insinuant que Sánchez és un corrupte? No, no en el sentit d’enriquir-se personalment, però la corrupció no només consisteix a augmentar el saldo del compte corrent. Hi ha moltes variants de corrupció. Per altra banda, Sánchez és d’aquelles persones que es creuen imprescindibles i que, com a tals, són al·lèrgics a qualsevol crítica. I com tots els dictadors, tot i que, repeteixo, ell no és un dictador, disposa d’un equip de gent que intenta silenciar qualsevol mena de dissidència.

Sánchez està malalt i va poc a l’ajuntament, i el dia a dia de la gestió municipal el porten altres. A Marinaleda sempre es parla de la utopia comunista, i els dirigents municipals encapçalats per Sánchez són perfectament conscients que el comunisme és una utopia. A tot arreu on s’ha intentat aplicar el comunisme ha acabat en fracassos estrepitosos, i el segle XX n’és ple d’exemples. Un es pot preguntar, doncs, com és que a Marinaleda encara no han llençat la tovallola. L’explicació és ben senzilla: aquest poble només té 2.500 habitats, dels quals poc més de mil serien treballadors actius, la majoria dels quals es troben a l’atur i viuen del PER, cosa molt habitual a Andalusia. Marinaleda viu, en definitiva, de les transferències provinents del Gobierno Español, la Junta de Andalucía i la Diputación de Sevilla. Altrament, la utopia comunista de Marinaleda no seria pas viable, ja que a l’única empresa privada que hi havia al poble la van fer marxar de males maneres. Allà, d'iniciatives privades només en pot tenir el compañero Sánchez.

La regidora Martín visita Sarrià

Em va arribar la convocatòria d'un acte sobre les dificultats de trobar habitatge a Sarrià, i les diverses fórmules que l'ajuntament i altres entitats poden oferir per pal·liar el problema. Com que aquest tema sempre m'ha interessat hi vaig anar disposat, com sempre, a aprendre. No tinc gens clar si allò era un acte institucional de l'ajuntament o era un acte de partit. Segons el pòster reproduït al costat, allò era un acte institucional, però observant els assistents allò semblava un acte de partit, concretament del partit de la senyora alcaldessa. Coneixia a la majoria dels assistents, i allà hi havia la militància dels Comuns al nostre districte gairebé en ple. Ep, res a dir, però sorprèn que ho disfressin com un acte institucional.

Sigui com sigui i tal com estava anunciat, finalment es va presentar a la sala, amb vint-i-cinc minuts de retard, la regidora de l'ajuntament que té a càrrec seu els temes d'habitatge. Es va disculpar amb una excusa graciosa. Segons ens va explicar, "la meva agenda diu que aquest acte s'havia de celebrar en un altre lloc", i aquí va quedar la cosa. No sabem si la persona que s'ocupa de portar l'agenda oficial de la regidora encara treballa al mateix lloc o ja l'han enviat a tallar canya voluntària, com fan a Cuba amb els compañeros que no fan la farina plana.

La regidora ens va fer una explicació clara i molt didàctica sobre les ofertes de l'ajuntament. Segons ella, i en això coincidim, per anar fent un parc públic d'habitatges es necessiten anys, i se n'han perdut molts sense fer res de profit. Segons ella, només s'ha posat fil a l'agulla a partir de l'any 2015, quan els comuns es van fer càrrec del govern de la ciutat. Segons ella, des del 1979 fins al 2015 no s'havia fet gairebé res, tot i que des del 1979 fins ara —exceptuant els quatre anys del mandat Trias— els correligionaris polítics de la regidora, amb un nom o amb un altre, sempre han cogovernat la ciutat. És a dir, que els que no han fet res són, també, els seus, i hagués estat bé que l'enginyera química i regidora d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona Lucía Martín González hagués fet una mica d'autocrítica.

Tenir amo no surt de franc

Si tens pensament propi i t'agrada expressar les teves idees en públic, tenir amo no surt de franc, és un mal negoci. Tots els diputats del Parlament tenen amo, és a dir, no poden expressar-se lliurement, ni poden protestar o aplaudir quan els ve de gust fer-ho. Tot està pautat, tot està regulat, i sempre cal obeir les indicacions de l'amo. Ara hi ha hagut el cas de la diputada igualadina Judit Guàrdia, de Junts, que fa uns dies va debutar com a parlamentària en substitució d'Elsa Artadi. Era la primera vegada que Guàrdia ocupava un escó a l'hemicicle, i hem de suposar que encara no estava massa al cas de la normativa interna del seu partit. El fet és que va sortir al faristol un diputat de la CUP i sembla que el seu discurs va agradar força a la nova diputada (a mi també em va agradar el discurs, tot i que als cupaires no els he votat mai ni tinc previst fer-ho en el futur), i en acabar la seva intervenció es va posar a aplaudir afegint-se als diputats de la CUP que també expressaven la seva satisfacció. De seguida, però, el seu company d'escó li va donar discretament uns copets per fer-li veure que amb aquell aplaudiment inesperat estava trencant la normativa interna del partit. En adonar-se'n, Guàrdia va deixar d'aplaudir i va demanar disculpes amb una mirada i uns gestos que ho deien tot (si el busqueu a la xarxa, trobareu el vídeo). Estic segur que la nova diputada va aprendre la primera lliçó que aprèn un diputat quan entra al Parlament: no s'aplaudeix quan vols sinó només quan pots, quan l'amo t'ho autoritza.

D’infermeres no en falten, i de cambrers tampoc

(Article original publicat el 3/6/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2072, pàg. 2)

I qui diu infermeres diu infermers, i qui diu cambrers diu cambreres. I podem parlar també dels metges i altres professionals que decideixen emigrar un cop han acabat els seus estudis. No és normal que aquí formem els millors professionals de la sanitat, i que un cop obtingut el títol de l’especialitat —els metges després d’un mínim d’onze anys d’estudis i pràctiques— aquests decideixin anar a treballar a l’estranger. És evident que hi ha de tot, i que hi ha algunes persones que prefereixen marxar a l’estranger per motius que no tenen res a veure amb les condicions laborals. Però quan el motiu per marxar és que en temes de salaris i altres condicions laborals aquí no se’ls tracta com es mereixen, els governants haurien de ser humils i admetre que no es fan les coses bé. I si no són capaços de posar-hi remei, haurien de plegar.

Pagar salaris de misèria i oferir als professionals de la salut condicions laborals de quasi esclavatge no té justificació. Imposar contractes no ja de mesos o dies de durada sinó d’hores, és a dir, arribar a l’hospital al matí, signar el contracte, treballar tota la jornada laboral i, quan s’acaba, recollir el finiquito, i “quan hi hagi feina ja t’avisarem, estigues amb el mòbil sempre obert, que si et truquem i no contestes et passarà el torn”, això no és manera de tractar als professionals que s’han passat anys preparant-se per exercir la seva professió.

És una pobra excusa que la manca de pressupost impedeix millorar les condicions salarials d’aquests treballadors. Es llencen milers de milions en submarins que no floten, armament que no necessitarem mai, viatges oficials i altres actes caríssims per a lluïment dels polítics, manteniment d’estructures administratives del tot prescindibles com són les diputacions, cotxes oficials a dojo per tothom, pagament de pensions màximes —immerescudes— a polítics que només s’han passat cinc anys fent de diputats, i moltes altres despeses escandaloses que tots tenim al cap.

Amb els cambrers i altres treballadores menys qualificats del món de l’hostaleria passa més o menys el mateix. Si molts deixen la feina perquè consideren que aquí estan mal tractats, se’ls ha de pagar més i suprimir, per posar només un exemple d’abús molt habitual en aquest sector, les hores extres que no es declaren, i de vegades ni tan sols es cobren. Si de resultes d’això, el preu de la cervesa que et prens en una terrassa o el menú del dia s’han d’augmentar una mica, s’augmenten. I si la teva empresa no es pot posar al dia, abaixa la persiana.

A ti que tienes siempre caldo en la nevera

 

Això meu d'avui serà un popurri de comentaris desordenats al voltant de la música, sense ordre ni concert; si teniu un mínim de sensibilitat musical —no és el meu cas— us el podeu perfectament estalviar. La meva cultura musical és molt limitada. Escolto una música, una cançó o una òpera, i només puc dir si m'agrada o si no m'agrada, però sóc incapaç d'anar més enllà en la meva valoració.

Fa poc he descobert una artista catalana polifacètica, Paula Ribó, que artísticament es fa dir Rigoberta Mandini; canta en anglès, català i espanyol. D'una cançó que últimament ha fet fortuna, "Ay mamá", he tret la frase que dóna títol a aquest article. Per cert, dels dos nois que surten al vídeo, el barbut, que és la parella de la cantant, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià. Deixem-ne constància. Potser recordareu una altra de les cançons més conegudes de la Rigoberta, "In Spain We Call It Soledad".

De vegades també m'agrada escoltar la música gregoriana cantada pels monjos del Monasterio de Silos (Espanya), sobretot quan em trobo en un embús de trànsit. Aquesta música té un efecte balsàmic.

Òpera. No m'agrada l'òpera. N'he vist unes quantes i en sortir del teatre sempre n'he tret la mateixa conclusió: una història que es pot resumir en pocs minuts l'han convertit en una sessió de dues hores que no s'acaben mai. Trobo interessants les àries més conegudes i populars de les òperes, però aquestes no van més enllà d'un parell de minuts, i la resta de l'espectacle sempre se'm fa molt pesada. Tot el mèrit pels cantants, només faltaria, però a mi no em compensa.

Una gran cantant d'òpera, la soprano Victòria dels Àngels (EPD), vivia a l'avinguda Pedralbes de Barcelona, allà on hi ha la Creu de Terme. La vèiem alguna vegada comprant al Carrefour del barri. Tenint en compte que Pedralbes pertany a Sarrià, una pertinença que està perfectament documentada des de fa segles, però repetidament ignorada pels ajuntaments democràtics —la perfecció no existeix—, Victòria dels Àngels també era sarrianenca.

Bruce Springsteen. Conec gent capaç de fer hores de cua per escoltar-lo en directe, i pagar el que sigui per una entrada. Jo diria que en aquest cas, més que agradar-te les seves cançons i el seu espectacle, que òbviament ho dono per suposat, hi ha una mena de devoció laica pel personatge, per The Boss. Per cert, l'any que ve tornarà a actuar a Barcelona, i diuen que les entrades, que ahir es van posar a la venda, es van esgotar en minuts.

The Beatles. Pel meu gust i sense cap mena de dubte, és el millor grup dels que he escoltat des que tinc ús de raó.

Senyalètica per a totis

 

No hi perdeu el temps, ni senyalètica ni totis figuren als diccionaris, però aquests mots ja formen part del vocabulari estrany d'alguns col·lectius que pretenen estirar com un xiclet allò que anomenem la perspectiva de gènere. La consellera Tània Verge des de la Generalitat, regidores dels comuns des de l'Ajuntament de Barcelona, els amics cupaires i altres persones del món de l’esquerra més esquerranosa —una oferta política, per cert, amb poca clientela electoral a Sarrià—, són algunes de les ideòlogues d'aquesta nova manera d'expressar-se les quals, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", ens entretenen amb una nova terminologia que alguns podrien titllar de ridícula. I si em pregunteu quin seria el efecto, ara mateix se m'escapa.

Fa uns mesos algunes senyores d'un centre cívic de Sarrià van debatre i van aprovar una proposta sobre la nova senyalètica dels lavabos de la casa, buscant fer-los més inclusius per a tothom. Amb la mesura sembla que es pretén que aquestes instal·lacions no recaiguin en el binarisme separant homes i dones. Les mateixes senyores que van fer la proposta admetien obertament que es tracta d'un assumpte polític i d'un posicionament ideològic. S'agraeix l'aclariment, per altra banda, innecessari. Altres persones ho consideren una broma divertida. Així, es parla també d'evitar mirades patriarcals i cisheteronormatives (ni idea de què vol dir, aquest mot tampoc surt al diccionari), i avall que fa baixada.

El text de la proposta és bastant més llarg i, fins i tot, com dèiem abans, divertit. Ara bé, si retorcem tant el llenguatge, si prescindim amb tanta lleugeresa del sentit del ridícul, al final potser prendrem mal. Quedem, doncs, totes, tots i totis avisades, avisats i avisadis. Mentrestant, i enfocant aquest tema en positiu, un es pot preguntar quina podria ser una proposta innovadora per resoldre amb perspectiva de gènere la senyalètica dels lavabos de la Casa Orlandai. Quin cartell es podria posar a la porta? Després de molt rumiar-hi, jo optaria per "Lavabos" a seques, o "Toilets", si volem que sembli més internacionalment inclusiu. Qui es podria sentir exclòs amb aquestes  indicacions? Al meu entendre, ningú.

Una reflexió final. Tenint en compte que hi ha molts homes que quan pixen drets no tenen prou punteria, i que les dones acostumen a fer-ho assegudes, no cal ser molt imaginatiu per concloure que les principals perjudicades per aquesta mesura seran, òbviament, les dones.

Periodistes al dictat

Observant la tasca que fan determinats periodistes policials com, per exemple, Maika Navarro i Carles Quílez, de presència habitual als mitjans de comunicació d'aquí, i també als d'Espanya, constates que hi ha una mena de periodistes que segurament tenen una bona audiència als mitjans que els hi paguen el sou, però que de confiança en el lector en generen més aviat poca. Acostumen a escriure al dictat de l'amo de torn, i això queda tan en evidència que diria que de vegades ni ells mateixos es creuen els seus relats. Un dels recents escàndols més comentats va ser que molt pocs dies després de la salvatge agressió, Quílez va assegurar a TV3, molt seriosament, que els autors de la violació que va patir una noia a Igualada ja estaven identificats pels Mossos i que serien detinguts d’un moment a l’altre. Quílez escrivia al dictat dels Mossos. La realitat és, però, que durant molt temps el més calent continuava estant a l'aigüera, i es van tardar molts mesos fins que es va detenir el presumpte agressor. No recordo que Quílez s'hagi disculpat.

Podríem parlar també dels periodistes que toquen el tema casa real, i escriuen sobre els royals en general. Tot plegat forma part de l'anomenada premsa del cor, on no s'acostuma a anar massa més enllà de comentar el vestit i les joies que portava aquella senyora, o que tal personatge ha fet el salt a la seva parella, i ben poca cosa més. Salvant totes les distàncies amb el periodisme policial que comentàvem abans, els periodistes acreditats per casa real acostumen a escriure al dictat del funcionari de torn de La Zarzuela. Així, tot sovint fan passar vergonya aliena les cròniques ensucrades de La Vanguardia, l'ABC i altres mitjans sobre la monarquia borbònica espanyola. El Grupo Godó té en Mariángel Alcázar la seva gran especialista en el tema i, llegint-la, queda clar que casa real li ha donat abans el seu vistiplau. Aquella institució aprofita els mitjans que sempre li han fet la gara-gara —ves a saber a canvi de què— per intentar transmetre un missatge interessat i, massa sovint, totalment allunyat de la realitat.

Podríem parlar també d'altres àmbits —política, economia, patronals, sindicats, esports, cultura, etc.— on també hi ha tendència a caure en pràctiques similars. En fi, de tot en diuen periodisme. Però, sortosament, ens trobem també amb periodistes que van per lliure i no es deixen comprar per les seves fonts, professionals que no admeten segons quines pressions i interferències en la seva feina. Sort en tenim.

La comèdia del peatge urbà

Alguns polítics barcelonins han descobert la sopa d’all, i aquesta vegada l’han batejat amb el nom de peatge urbà. Quatre euros al dia per poder moure’s amb cotxe per la ciutat, per sortir de la ciutat si has d’anar, posem per cas, a Igualada, o per entrar a la ciutat si vens de fora i no vols dependre de la tortura maquiavèl·lica diària anomenada Rodalies. Sembla ser que aquest peatge només se’ns cobraria els dies feiners que agaféssim el cotxe. Així, de moment, els caps de setmana podríem anar tranquil·lament a la Cerdanya o a l’Empordanet.

Londres, Milà, Nova York, Singapur i algunes ciutats escandinaves ja tenen implantat et peatge urbà, i diuen que amb aquesta mesura la gent agafa menys el cotxe i, en conseqüència, es redueix la contaminació. Tot el que sigui reduir la contaminació no em sembla mala idea, però hi ha un petit detall que em grinyola. Si aquest peatge és per poder circular en cotxe, quin és l’objectiu de l'IVTM (Impost sobre vehicles de tracció mecànica) que ja paguem fa anys?

L'Ajuntament de Barcelona diu que l'IVTM serveix per circular per les vies públiques, i llavors us es pregunta si les nostres estimades autoritats poden gravar per duplicat la mateixa activitat. Jo diria que no.