Això meu d'avui serà un popurri de comentaris desordenats al voltant de la música, sense ordre ni concert; si teniu un mínim de sensibilitat musical —no és el meu cas— us el podeu perfectament estalviar. La meva cultura musical és molt limitada. Escolto una música, una cançó o una òpera, i només puc dir si m'agrada o si no m'agrada, però sóc incapaç d'anar més enllà en la meva valoració.
Fa poc he descobert una artista catalana polifacètica, Paula Ribó, que artísticament es fa dir Rigoberta Mandini; canta en anglès, català i espanyol. D'una cançó que últimament ha fet fortuna, "Ay mamá", he tret la frase que dóna títol a aquest article. Per cert, dels dos nois que surten al vídeo, el barbut, que és la parella de la cantant, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià. Deixem-ne constància. Potser recordareu una altra de les cançons més conegudes de la Rigoberta, "In Spain We Call It Soledad".
De vegades també m'agrada escoltar la música gregoriana cantada pels monjos del Monasterio de Silos (Espanya), sobretot quan em trobo en un embús de trànsit. Aquesta música té un efecte balsàmic.
Òpera. No m'agrada l'òpera. N'he vist unes quantes i en sortir del teatre sempre n'he tret la mateixa conclusió: una història que es pot resumir en pocs minuts l'han convertit en una sessió de dues hores que no s'acaben mai. Trobo interessants les àries més conegudes i populars de les òperes, però aquestes no van més enllà d'un parell de minuts, i la resta de l'espectacle sempre se'm fa molt pesada. Tot el mèrit pels cantants, només faltaria, però a mi no em compensa.
Una gran cantant d'òpera, la soprano Victòria dels Àngels (EPD), vivia a l'avinguda Pedralbes de Barcelona, allà on hi ha la Creu de Terme. La vèiem alguna vegada comprant al Carrefour del barri. Tenint en compte que Pedralbes pertany a Sarrià, una pertinença que està perfectament documentada des de fa segles, però repetidament ignorada pels ajuntaments democràtics —la perfecció no existeix—, Victòria dels Àngels també era sarrianenca.
Bruce Springsteen. Conec gent capaç de fer hores de cua per escoltar-lo en directe, i pagar el que sigui per una entrada. Jo diria que en aquest cas, més que agradar-te les seves cançons i el seu espectacle, que òbviament ho dono per suposat, hi ha una mena de devoció laica pel personatge, per The Boss. Per cert, l'any que ve tornarà a actuar a Barcelona, i diuen que les entrades, que ahir es van posar a la venda, es van esgotar en minuts.
The Beatles. Pel meu gust i sense cap mena de dubte, és el millor grup dels que he escoltat des que tinc ús de raó.
Fa poc he descobert una artista catalana polifacètica, Paula Ribó, que artísticament es fa dir Rigoberta Mandini; canta en anglès, català i espanyol. D'una cançó que últimament ha fet fortuna, "Ay mamá", he tret la frase que dóna títol a aquest article. Per cert, dels dos nois que surten al vídeo, el barbut, que és la parella de la cantant, va estudiar als Jesuïtes de Sarrià. Deixem-ne constància. Potser recordareu una altra de les cançons més conegudes de la Rigoberta, "In Spain We Call It Soledad".
De vegades també m'agrada escoltar la música gregoriana cantada pels monjos del Monasterio de Silos (Espanya), sobretot quan em trobo en un embús de trànsit. Aquesta música té un efecte balsàmic.
Òpera. No m'agrada l'òpera. N'he vist unes quantes i en sortir del teatre sempre n'he tret la mateixa conclusió: una història que es pot resumir en pocs minuts l'han convertit en una sessió de dues hores que no s'acaben mai. Trobo interessants les àries més conegudes i populars de les òperes, però aquestes no van més enllà d'un parell de minuts, i la resta de l'espectacle sempre se'm fa molt pesada. Tot el mèrit pels cantants, només faltaria, però a mi no em compensa.
Una gran cantant d'òpera, la soprano Victòria dels Àngels (EPD), vivia a l'avinguda Pedralbes de Barcelona, allà on hi ha la Creu de Terme. La vèiem alguna vegada comprant al Carrefour del barri. Tenint en compte que Pedralbes pertany a Sarrià, una pertinença que està perfectament documentada des de fa segles, però repetidament ignorada pels ajuntaments democràtics —la perfecció no existeix—, Victòria dels Àngels també era sarrianenca.
Bruce Springsteen. Conec gent capaç de fer hores de cua per escoltar-lo en directe, i pagar el que sigui per una entrada. Jo diria que en aquest cas, més que agradar-te les seves cançons i el seu espectacle, que òbviament ho dono per suposat, hi ha una mena de devoció laica pel personatge, per The Boss. Per cert, l'any que ve tornarà a actuar a Barcelona, i diuen que les entrades, que ahir es van posar a la venda, es van esgotar en minuts.
The Beatles. Pel meu gust i sense cap mena de dubte, és el millor grup dels que he escoltat des que tinc ús de raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada