Periodistes al dictat

Observant la tasca que fan determinats periodistes policials com, per exemple, Maika Navarro i Carles Quílez, de presència habitual als mitjans de comunicació d'aquí, i també als d'Espanya, constates que hi ha una mena de periodistes que segurament tenen una bona audiència als mitjans que els hi paguen el sou, però que de confiança en el lector en generen més aviat poca. Acostumen a escriure al dictat de l'amo de torn, i això queda tan en evidència que diria que de vegades ni ells mateixos es creuen els seus relats. Un dels recents escàndols més comentats va ser que molt pocs dies després de la salvatge agressió, Quílez va assegurar a TV3, molt seriosament, que els autors de la violació que va patir una noia a Igualada ja estaven identificats pels Mossos i que serien detinguts d’un moment a l’altre. Quílez escrivia al dictat dels Mossos. La realitat és, però, que durant molt temps el més calent continuava estant a l'aigüera, i es van tardar molts mesos fins que es va detenir el presumpte agressor. No recordo que Quílez s'hagi disculpat.

Podríem parlar també dels periodistes que toquen el tema casa real, i escriuen sobre els royals en general. Tot plegat forma part de l'anomenada premsa del cor, on no s'acostuma a anar massa més enllà de comentar el vestit i les joies que portava aquella senyora, o que tal personatge ha fet el salt a la seva parella, i ben poca cosa més. Salvant totes les distàncies amb el periodisme policial que comentàvem abans, els periodistes acreditats per casa real acostumen a escriure al dictat del funcionari de torn de La Zarzuela. Així, tot sovint fan passar vergonya aliena les cròniques ensucrades de La Vanguardia, l'ABC i altres mitjans sobre la monarquia borbònica espanyola. El Grupo Godó té en Mariángel Alcázar la seva gran especialista en el tema i, llegint-la, queda clar que casa real li ha donat abans el seu vistiplau. Aquella institució aprofita els mitjans que sempre li han fet la gara-gara —ves a saber a canvi de què— per intentar transmetre un missatge interessat i, massa sovint, totalment allunyat de la realitat.

Podríem parlar també d'altres àmbits —política, economia, patronals, sindicats, esports, cultura, etc.— on també hi ha tendència a caure en pràctiques similars. En fi, de tot en diuen periodisme. Però, sortosament, ens trobem també amb periodistes que van per lliure i no es deixen comprar per les seves fonts, professionals que no admeten segons quines pressions i interferències en la seva feina. Sort en tenim.