Un personatge bastant conegut de Sarrià, d’aquells que des de fa anys surten regularment als mitjans d’informació, referint-se a un càrrec que ell mateix ocupava des de feia set anys, un dia em va dir que “més de vuit anys és corrupció”; de fet, estava preparant la seva sortida d’aquell càrrec, que un any després es va confirmar. Evidentment, amb aquella frase no tenia al cap els dictadors que monopolitzen el govern durant dècades sense haver guanyat mai unes eleccions democràtiques —el cas de Franco en seria un bon exemple—, sinó que estàvem parlant de persones elegides democràticament que van enllaçant un munt de mandats sense descansar mai. Són personatges que tot sovint es creuen imprescindibles, i no troben mai el moment de deixar pas. Un exemple més nostrat? El MHP Jordi Pujol, el qual es va estar vint-i-tres anys al capdavant del Govern de la Generalitat. Ep!, de manera democràtica, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar. Però, són molts vint-i-tres anys continuats governant el mateix país? Al meu entendre, sí, però la llei —manifestament millorable en aquest aspecte— encara ho permet. Als Estats Units, per exemple, un president només s’hi pot estar dos mandats seguits de quatre anys, i després ha de marxar cap a casa. Em sembla una bona mesura.
Aquesta llarga introducció em serveix per presentar el nostre peculiar personatge: Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde comunista de Marinaleda (Sevilla, Espanya) des de l’any 1979. Incloc el terme comunista perquè a ell li agrada que es recordi que és comunista, i no serè pas jo qui li porti la contrària. Sánchez fa 43 anys que és alcalde; s’ha presentat a onze eleccions municipals i les ha guanyat totes. És amb personatges com ell que em ve al cap aquella frase reproduïda abans, “més de vuit anys és corrupció”. Estic insinuant que Sánchez és un corrupte? No, no en el sentit d’enriquir-se personalment, però la corrupció no només consisteix a augmentar el saldo del compte corrent. Hi ha moltes variants de corrupció. Per altra banda, Sánchez és d’aquelles persones que es creuen imprescindibles i que, com a tals, són al·lèrgics a qualsevol crítica. I com tots els dictadors, tot i que, repeteixo, ell no és un dictador, disposa d’un equip de gent que intenta silenciar qualsevol mena de dissidència.
Sánchez està malalt i va poc a l’ajuntament, i el dia a dia de la gestió municipal el porten altres. A Marinaleda sempre es parla de la utopia comunista, i els dirigents municipals encapçalats per Sánchez són perfectament conscients que el comunisme és una utopia. A tot arreu on s’ha intentat aplicar el comunisme ha acabat en fracassos estrepitosos, i el segle XX n’és ple d’exemples. Un es pot preguntar, doncs, com és que a Marinaleda encara no han llençat la tovallola. L’explicació és ben senzilla: aquest poble només té 2.500 habitats, dels quals poc més de mil serien treballadors actius, la majoria dels quals es troben a l’atur i viuen del PER, cosa molt habitual a Andalusia. Marinaleda viu, en definitiva, de les transferències provinents del Gobierno Español, la Junta de Andalucía i la Diputación de Sevilla. Altrament, la utopia comunista de Marinaleda no seria pas viable, ja que a l’única empresa privada que hi havia al poble la van fer marxar de males maneres. Allà, d'iniciatives privades només en pot tenir el compañero Sánchez.
Aquesta llarga introducció em serveix per presentar el nostre peculiar personatge: Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde comunista de Marinaleda (Sevilla, Espanya) des de l’any 1979. Incloc el terme comunista perquè a ell li agrada que es recordi que és comunista, i no serè pas jo qui li porti la contrària. Sánchez fa 43 anys que és alcalde; s’ha presentat a onze eleccions municipals i les ha guanyat totes. És amb personatges com ell que em ve al cap aquella frase reproduïda abans, “més de vuit anys és corrupció”. Estic insinuant que Sánchez és un corrupte? No, no en el sentit d’enriquir-se personalment, però la corrupció no només consisteix a augmentar el saldo del compte corrent. Hi ha moltes variants de corrupció. Per altra banda, Sánchez és d’aquelles persones que es creuen imprescindibles i que, com a tals, són al·lèrgics a qualsevol crítica. I com tots els dictadors, tot i que, repeteixo, ell no és un dictador, disposa d’un equip de gent que intenta silenciar qualsevol mena de dissidència.
Sánchez està malalt i va poc a l’ajuntament, i el dia a dia de la gestió municipal el porten altres. A Marinaleda sempre es parla de la utopia comunista, i els dirigents municipals encapçalats per Sánchez són perfectament conscients que el comunisme és una utopia. A tot arreu on s’ha intentat aplicar el comunisme ha acabat en fracassos estrepitosos, i el segle XX n’és ple d’exemples. Un es pot preguntar, doncs, com és que a Marinaleda encara no han llençat la tovallola. L’explicació és ben senzilla: aquest poble només té 2.500 habitats, dels quals poc més de mil serien treballadors actius, la majoria dels quals es troben a l’atur i viuen del PER, cosa molt habitual a Andalusia. Marinaleda viu, en definitiva, de les transferències provinents del Gobierno Español, la Junta de Andalucía i la Diputación de Sevilla. Altrament, la utopia comunista de Marinaleda no seria pas viable, ja que a l’única empresa privada que hi havia al poble la van fer marxar de males maneres. Allà, d'iniciatives privades només en pot tenir el compañero Sánchez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada