Carril bici de la Via Augusta (2/2)

(Ve d’aquí) 

Les persones que decideixen per on ha de passar un carril bici (CB) semblen oblidar que tant els ciclistes com els vianants volen respirar aire net. Però així com els experts en aquests temes ens recomanen, i fan bé, que evitem anar a córrer per la Diagonal a causa de la contaminació que hi ha en aquella altra via d’entrada i sortida de la ciutat, s’ha trobat a faltar una recomanació similar adreçada als ciclistes que circulen per la Via Augusta (VA).

Intueixo que no es tracta d’un oblit involuntari, sinó que, en aquest cas, el lobby ciclista i les esquerres que governen i han governat la ciutat des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) callen per ideologia, ja que consideren que ara toca donar preferència absoluta a la bici, al preu que sigui.

L’Ajuntament de Barcelona i els amics del lobby ciclista farien bé de reconsiderar aquesta obsessió pro CB a tot arreu. CB sí; a tot arreu, no. El CB que s’ha posat a la VA, i més concretament en el tram que va de Ganduxer a Sarrià, on hi ha l’entrada del túnel de Vallvidrera, incompleix els dos factors mencionats al principi.

Ningú ignora que modificar ara el recorregut del CB a partir de Ganduxer tindria un alt cost polític, però el malbaratament de recursos públics no vindria per aquesta rectificació sinó per haver posat el CB allà on no tocava. Uns pocs, però, potser pensen que els polítics d’esquerres no s’equivoquen mai, i, per tant, tampoc han de rectificar res.

Per tal d’evitar el cost polític que representaria revertir una decisió errònia com aquesta, tampoc s’ha d’excloure la possibilitat que es deixi la VA tal com està ara. Passi el que passi els ciutadans pagarem, això sí, les conseqüències negatives derivades de decisions poc rumiades.

Carril bici de la Via Augusta (1/2)

Per Barcelona no vaig mai en bici. De dia vaig a peu o en transport públic, i de nit em sento més segur anant en cotxe. Dit això, sóc un ferm defensor dels carrils bici (CB), però sempre he condicionat la meva defensa dels CB a dos factors: que estiguin ben dissenyats, i que estiguin en els carrers més adients.

Des que se'n va començar a parlar, vaig comentar a qui em volia escoltar que no era raonable posar un CB a la part alta de la Via Augusta (VA), és a dir, de Ganduxer fins a Sarrià. Ho argumentava així: 1/ sent un indret força contaminat, no és recomanable fer-hi exercici físic (pedalar); 2/ per tractar-se de la via natural de connexió de vehicles entre la ciutat i el Vallès, i més enllà del Vallès, tampoc és raonable reduir els carrils reservats als vehicles que, necessàriament, continuaran entrant i sortint de la ciutat pel túnel de Vallvidrera.

No porta enlloc pretendre que per evitar utilitzar el túnel i entrar en cotxe per la VA la gent de Sant Cugat agafi els Ferrocarrils de la Generalitat; no tothom ho pot fer, ni tothom ve de Sant Cugat. No és tampoc un argument sòlid que el CB de la VA fos votat en un procés participatiu; la gent inexperta de vegades s'equivoca, i els tècnics cobren per evitar-ho. Si no volem vehicles per la VA, només hi ha una solució: tapiar el túnel de Vallvidrera. Llavors tindríem la VA convertida en la Via Amish que uns quants, molt pocs, desitgen.

(Segueix aquí)

Quota catalana

Després de les eleccions al parlament espanyol és tot un clàssic que quan a Madrid es forma un nou govern sempre es parli de la quota catalana. Ara els ministres catalans són dos de vint-i-dos, l’exalcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu i el diplomàtic de l'òrbita comunista Ernest Urtasun. El primer milita a la franquícia catalana del PSOE, i el segon a la franquícia catalana de Sumar. Són molts dos ministres catalans? Són pocs? És del tot irrellevant, tot i que si s'apliqués la matemàtica proporcional d’acord amb el pes del nostre territori —tant en termes de població com de l'economia catalana—, de ministres catalans n'hi hauria d'haver quatre com a mínim.

Dit això, els ministres catalans representen els interessos que representen, que no són altres que els dels partits espanyols. Els ministres catalans, com la resta de ministres, representen i defensen els interessos d'Espanya. Catalunya no té ministres a Madrid, i estaria bé que els catalans no ens féssim trampes al solitari parlant de quotes. Que dos polítics catalans siguin ministres a Madrid no és cap garantia d’una millor defensa dels interessos catalans, ja que no necessàriament els interessos espanyols coincideixen amb els interessos de Catalunya. Encara més, tot sovint els interessos d'Espanya són oposats als de Catalunya. I d'exemples en podríem posar tants que no cabrien en aquesta pàgina. Però, per acabar, en posarem un: el corredor ferroviari mediterrani. Espanya no el vol de cap manera, i per això va donant llargues des de fa tants anys.

L’IBI d’Igualada

(Article original publicat el 17/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2148, pàg. 2)

Caldria que els polítics governessin pensant només en els interessos generals de la ciutadania, però resulta inevitable que no perdin de vista, també, el seu futur particular. Encara que el ciutadà sap que no hauria de ser així, el polític acostuma a governar pensant més en les pròximes eleccions que en les pròximes generacions. I tot i que no la justifico, és una actitud humanament comprensible. Partint d'aquesta realitat, les decisions menys agradables sempre es prenen al principi, deixant per al final del mandat municipal, ja amb les següents eleccions a la vista, les bones notícies pel ciutadà. Igualada no és una excepció.

Encara que a Igualada no hi he viscut mai i en aquesta columna no acostumo a parlar-ne, és també la meva ciutat. Tant per motius familiars com professionals, no exagero si dic que he anat a Igualada més de mil vegades. Els esdeveniments ocorreguts l'últim dia d'octubre a la plaça de l'ajuntament —una institució, per cert, on tant el meu avi com el meu besavi n'havien sigut alcaldes—, em porten a parlar avui de la capital de l'Anoia o, més concretament, de la seva fiscalitat.

Vaig ser a Igualada pocs dies abans de les sorolloses protestes populars que van tenir lloc a la plaça de l'ajuntament l'últim dia d'octubre, i de les quals els mitjans de comunicació se'n van fer força ressò. El dia que hi vaig anar, el projecte de l'augment de l'IBI era vox populi a tot arreu, i em van ensenyar un retall de diari sobre els municipis espanyols on més es paga d'IBI. Tot i que no he pogut verificar la veracitat d'aquell article, em va sorprendre que Igualada ocupés el desè lloc de la llista estatal i, si ho limitem als municipis catalans, figura en el segon lloc del podi, només superada per Sant Cugat del Vallès.

En termes de comunicació política municipal es van cometre algunes relliscades, i algunes explicacions de l'alcaldia intentant justificar l'augment de l'IBI només van servir per embolicar més la troca. Per exemple, va ser un error vendre com a baixada de l'impost en un quatre per cent el que en realitat era un augment del set per cent. És cert que la proposta inicial de l'alcaldia parlava d'un augment de l'11%, així com també ho és que aquest percentatge és inferior a l'augment de l'IPC dels últims quatre anys. Però de baixada de l'IBI com es va intentar vendre, res de res i, finalment, es va aprovar un augment del set per cent. No valoraré ara la seva oportunitat, però afegiré, això sí, que els igualadins es mereixen que se'ls tracti com a persones adultes.

Una assignatura pendent: Via Laietana 43

Via Laietana 43 és l'adreça de l'edifici que, encara ara —abans-d'ahir es van commemorar els quaranta-vuit anys de la mort del dictador—, la policia colonial espanyola utilitza a Barcelona amb ves a saber quins objectius. Via Laietana 43 és el lloc sinistre on durant el franquisme es torturava amb total impunitat a qui no combregava amb el franquisme... i ho expressava en veu alta. No calia ser sindicalista o polític, activitats diguem-ne de més risc; a qualsevol persona la podien fer passar per allà, i tot el que allò representava.

Tinc familiars, amics i coneguts que hi van passar, i encara ara, si caminen per la vorera dels senars, quan arriben a l'altura de Via Laietana 43 canvien de vorera. Ara, però, diuen que ja no s’hi tortura. Tot un detall. Jo només hi vaig entrar una vegada per un tema burocràtic amb el meu passaport (ja no en recordo els detalls), però com que anava ben recomanat sabia que no corria cap risc; tot i això, entrar en aquell edifici i passejar-me per aquells despatxos em va fer molta impressió.

En aquest mig segle han governat Espanya i Catalunya les dretes i les esquerres, però cap governant ha tingut la delicadesa de tancar aquelles instal·lacions. En aquest sentit estem en males mans, tant a Barcelona com a Madrid. Quants anys més haurem d’esperar per perdre definitivament de vista la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana 43?

Intel·ligència artificial vs. estupidesa humana

 

Té tot el sentit que ens comencem a preocupar pels efectes perversos de la intel·ligència artificial, i estic convençut que, amb les mateixes eines tecnològiques, més aviat que tard els experts trobaran un antídot efectiu per evitar els excessos que es comencen a veure.

En canvi, els efectes perversos produïts per l'estupidesa humana els patim cada dia a tot arreu, i no sembla fàcil que es pugui trobar un antídot efectiu per corregir-la. Si més no, fins ara no ens n’hem sortit.

Hi ha qui diu, i al meu entendre l'encerta de ple —lamento no recordar el nom de l'autor de la frase—, que no ens hauria de fer tanta por la intel·ligència artificial com l'estupidesa humana.

D’efectes perversos causats per l'estupidesa humana en veiem i en patim contínuament, i el carril bici que es va instal·lar per anar a l'aeroport de Maó en seria un bon exemple.

Encara n'hi sobren tres

Si tot surt tal com està previst, el supervivent Sánchez tornarà a ser investit president del govern d’Espanya. Ho farà amb facilitat, en primera volta. A alguns espanyols això no els acaba de fer el pes, i aquests dies han protestat al carrer. Res a dir, manifestar-se és un dret democràtic; sempre que no hi hagi violència, és clar. Però la matemàtica parlamentària és la que és: el parlament d’Espanya té 350 diputats, i, per tant, la majoria absoluta són 176. A Sánchez el votaran 179, és a dir, encara n'hi sobraran tres. Són les regles de la democràcia. I tota la resta és fum. Els manifestants que cada vespre surten a protestar al carrer Ferraz de Madrid, fum.

(Obro parèntesi per incloure una nota personal. Tinc una certa simpatia per la ciutat de Madrid, i en especial pel carrer Ferraz, on hi ha la seu central del PSOE. És un carrer, per cert, que d'obrero en té entre poc i gens, però si els socialistes van decidir posar-hi la seva seu, ells sabran per què. L'anècdota personal és que al carrer Ferraz hi vivia la meva dona, i és que els catalans neixen allà on volen. Tanco parèntesi).

A manca de poder comptar vots, les dictadures tenen una certa tendència a comptar manifestants. A Espanya, també. Com que no li agradava que els espanyols votessin, Franco també comptava manifestants, exactament igual que fan ara els dirigents polítics que mouen els fils de les manifestacions de Madrid, un tal Abascal i un tal Feijóo. Fum.

Alguns recordem amb una barreja estranya de sentiments aquells aplecs patriòtics d'un milió de persones a la plaça d'Oriente de Madrid, mentre cridaven ¡Franco Franco Franco!. El dictador s'ho mirava des d'un balcó, acompanyat per qui uns anys després seria el seu successor, tots dos amb cara de satisfacció. És evident que en aquella plaça tanta gent no hi cabia ni de lluny, però la dictadura ho assegurava i els diaris no tenien més remei que publicar la mentida. Eren altres temps, uns temps que alguns nostàlgics encara enyoren.

Ventres de lloguer

Algunes dones no volen acceptar que ser mare no és un dret, i a partir d'aquesta realitat ha sorgit un important mercat de nadons. A banda del mètode natural de tota la vida, avui en dia la tecnologia ofereix moltes altres maneres de ser mare. Ara bé, al marge del que digui la llei, al meu entendre no tots els mètodes són èticament acceptables. Posaré només un exemple molt cridaner, com són els ventres de lloguer que posen a disposició del mercat dones que tenen dificultats econòmiques, unes dones que, a canvi d'unes compensacions, es presten a tenir un embaràs per compte d'una altra dona, la qual es farà càrrec del nadó quan l'embaràs arriba a termini. Es miri com es miri, això no deixa de ser una variant més d'explotació sexual, sense matisos, tot i que socialment potser és més acceptada. Repetim-ho per si no ha quedat prou clar: la necessitat fa que dones en dificultats econòmiques es prestin a ser mares només durant els nou mesos d'embaràs; un cop s'ha produït el part, aquell nadó passa a mans d'una altra dona que se'l queda en propietat. Algunes dones no volen acceptar que ser mare no és un dret, i a partir d'aquesta realitat ha sorgit una activitat èticament reprovable.

+ + + + 

Afegitó de les 16.15h: em fan veure que el meu comentari és incomplet, ja que el desig de la paternitat, que no dret, el poden tenir igualment els homes, i que també poden optar per la via igualment reprovable del ventre de lloguer. Ben cert, em ve al cap el cas de Miguel Bosé i els seus bessons. Queda dit, doncs, junt amb les meves disculpes per l'oblit.

Dretes, esquerres i liberals

(Article original publicat el XX/11/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 100/11-2023, pàg.10)

No em considero una persona de dretes, tot i que alguns que no em coneixen gaire de vegades em diuen que sóc de dretes. Però no sóc una persona de dretes, amb tots els meus respectes per a les persones que es defineixen de dretes. En un país amb tan poca cultura política com el nostre, tot sovint es confon ser de dretes amb ser liberal. I una cosa té poc a veure amb l'altra.

D'esquerres, però, tampoc m'hi considero. Si contraposo les definicions clàssiques de l'esquerra i de la dreta amb les meves opinions i actuacions, observo que en determinats temes sóc més d'esquerres que molts que diuen ser-ne. Em venen al cap aquelles persones que podríem definir com de l'esquerra paperera, és a dir, aquella esquerra que només ho és sobre el paper. I ja sabem que el paper ho aguanta tot, però no necessàriament reflecteix la realitat.

Veient com tantes persones que s'autoproclamen d'esquerres —o de dretes, tant se val— pretenen viure de la rifeta pública, és a dir, de les subvencions públiques i, si pot ser, amb un lloc de treball garantit de per vida per una administració pública (funcionaris i assimilats), estic als antípodes d'aquest enfocament vital. Sempre he sigut partidari de guanyar-me la vida pel meu compte, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Però, per sobre de tot, sóc partidari de no tenir amo.

Defenso l'economia productiva, la que crea riquesa, ja que amb els impostos recaptats es poden finançar les nostres mancances socials. Sóc partidari de pagar uns impostos raonables, però no confiscadors. I sense ser contrari a l'existència dels funcionaris públics, alguns són necessaris, estic convençut que si n'hi hagués menys, la societat funcionaria molt millor. Les administracions públiques s'haurien de limitar estrictament a fer allò que els privats no poden fer, sense anar més enllà. És un error considerar que tot el que és públic, només pel fet de ser-ho, funciona millor que si fos privat.

Podríem traslladar aquest debat al món de la premsa i, més concretament, al diari El Jardí. Sóc conscient que la premsa imparcial no existeix, ni aquí ni enlloc. Ningú és imparcial. Als periodistes només se'ls ha de demanar que siguin honestos fent la seva feina. El Jardí tot sovint defensa situacions que no comparteixo. Però, alhora, té una mirada prou oberta cap a la societat per acceptar la publicació d'articles com els meus. El Jardí que esteu llegint és el número 100, i un centenari com aquest només pot ser motiu d'una felicitació més que merescuda adreçada als que tiren endavant una publicació que és un regal pel veïnat del nostre districte.

Al·lèrgia telefònica

(Article original publicat el 3/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2146, pàg. 2)

Estava a punt de tancar una venda important. Vaig viatjar a l’empresa del client i vam acordar amb el seu director tots els detalls de l'operació, i només quedava pendent que el propietari de l'empresa, que es trobava de viatge, donés el seu vistiplau final. L'endemà em va trucar el director en nom del propietari per donar-me la conformitat definitiva a l'operació, i llavors vaig confirmar el negoci als venedors. Però al cap de tres dies em van tornar a trucar per dir-me que aquella operació que havíem acordat quedava anul·lada, i van afegir que com que no hi havia res escrit ni signat no es podrien demostrar mai el contingut de les nostres converses. L'operació, òbviament, no va tirar endavant i, per pèrdua de confiança, vaig decidir no tornar a tractar mai més amb aquell industrial tan poc seriós. Aquest episodi em va fer aprendre que quan tractes amb segons qui els contactes s'han de fer sempre per escrit.

Aquell fiasco em va reafirmar en la meva postura anti telèfon. La gent que em coneix sap que fora de les meves comunicacions en l'àmbit privat (família i amics) pateixo d'una malaltia que jo mateix anomeno al·lèrgia telefònica. Tot i que m'agrada molt parlar amb la gent de tu a tu, presencialment, i si hi ha un cafè o un dinar pel mig encara millor, reconec que el fet de parlar per telèfon està lluny de les meves preferències. Quan m'haig de comunicar amb algú o en el cas que m'hagin de dir alguna cosa, opto sempre per escriure i demano que m'escriguin. Estic més tranquil tenint un suport documental, i el format que s'utilitzi m'és del tot indiferent: correu electrònic, missatges de WhatsApp o Telegram, etc.

Amb aquestes particularitats —de manies tots en tenim, però alguns no les reconeixen—, els meus nous interlocutors de vegades s'estranyen que insisteixi en la comunicació escrita, però al final valoren els avantatges de fer-ho així, perquè saben que sempre rebran la meva resposta. Tot i que no sempre puc contestar de manera immediata, els meus interlocutors saben que els respondré. El que no faig durant el dia (de nit el tinc tancat) és estar sempre pendent de si sona el mòbil, ja que moltes estones el tinc silenciat.

Com que em molesta que una trucada a un mòbil interrompi una conversa, una trucada al meu mòbil no interromp mai una trobada presencial en la qual participi jo, perquè tinc el costum de silenciar-lo just abans de començar-la. Si parlem en termes d'educació social i admetent que, dissortadament, no ho fa gairebé ningú, això és el que hauríem de fer tots.

La successora d’una família gens exemplar

Per intentar defensar amb ungles i dents la continuïtat d’una institució obsoleta, a la monarquia del país veí només li queda jugar a fons la carta de la successora, una senyora que encara és massa jove per estar contaminada com ho estan alguns dels seus familiars. La majoria dels membres de les generacions anteriors, i també la contemporània a la seva, estan del tot desprestigiats. Sense entrar en detalls, el seu avi ha fet de tot a la vida, i això l’ha portat a ser una de les grans fortunes d’Europa; però diuen els entesos en aquestes coses que les seves més que presumptes malifetes no es poden jutjar. Les dues ties paternes, amb famílies desestructurades i poc exemplars, però que viuen del què viuen. Uns cosins que ja es veu que faran poques coses de profit. Per altra banda, els seus pares, titulars actuals de la cosa, ni tan sols són capaços de veure que no poden continuar provocant mitjançant la utilització del mateix Rolls que feia servir un dictador de trista memòria, un personatge que va decidir reintroduir la monarquia amb el nomenament de l'avi de la successora actual com a cap d'estat. Sense oblidar tampoc que, si més no a casa nostra, el pare de la successora va quedar totalment desautoritzat en perpetrar aquell discurs impresentable i amenaçador del 3 d'octubre de 2017. Encara no s’ha disculpat, ni ho farà. En definitiva, una família que no és exemple de res, però que es van passant el càrrec de pares a fills, i tots els beneficis que comporta el càrrec i la institució, com si fos part del seu patrimoni privat. Semblen ignorar que són allà només perquè així ho va decidir un dictador que pretenia perpetuar sine die la seva dictadura, un dictador que després de quatre dècades d’ocupar el poder va deixar una herència de milers de morts i una monarquia i unes institucions franquistes que encara perviuen. Una monarquia, per cert, que mai ha estat sotmesa democràticament a la ratificació popular de la ciutadania, i que alguns encara tenen la barra d’anomenar-ho democràcia. Aquest és el panorama que heretarà la successora, una pobra noia —és una manera amable de dir-ho— que fa pocs dies va celebrar la majoria d’edat.

La batalla del relat de la guerra contra Israel

Un dels calls jueus més ben conservats d'Europa és el de Girona, un barri que he visitat unes quantes vegades. Allà m'hi he trobat visitants jueus de tot el món que no es perden la visita al call i al molt recomanable museu de la història dels jueus, que gairebé sempre l’he trobat buit de visitants. Un dels motius que potser justifica una certa simpatia meva per Israel i pels jueus en general, visquin allà on visquin —n'he trobat per tot el món, i per motius professionals he tingut tractes comercials amb molts jueus—, potser el podem trobar en el fet que per part de la meva àvia materna sóc descendent d'una família coneguda a Igualada com els de can judiu. Judiu és una paraula occitana que en català traduïm per jueu.

Feta aquesta llarga introducció en clau personal, convé puntualitzar algunes coses: 1/ això és una guerra contra Israel, i la va començar l'organització terrorista Hamàs. Hamàs va començar atacant; Israel es defensa. I si ens hem de remetre als orígens del conflicte, hauríem d'anar milers d'anys endarrere, però aquest blog no té vocació d’historiador. 2/ Intentar confondre la gent associant el grup terrorista Hamàs amb Palestina o amb el poble palestí és fer trampa. Palestina no és Hamàs, ni Hamàs és Palestina. Aquesta confusió interessada és tan rebutjable com la que es feia, i per part d'alguns encara es fa, entre el terrorisme d'ETA i Euskadi. 3/ Israel és un país envoltat de països àrabs que tenen entre els seus màxims objectius la destrucció d'aquell estat; alguns fins i tot ho especifiquen en la seva constitució. 4/ Israel és l'únic país democràtic d'aquella regió; els països que envolten Israel estan molt lluny d'assolir la consideració de democràcies, i alguns ni tan sols ho pretenen. 5/ La visió de la guerra que ens traslladen la majoria dels periodistes que ens informen sobre aquell conflicte és molt esbiaixada. El primer lloc del podi de la desinformació pro palestina i anti jueva el podrien ocupar perfectament els mitjans de comunicació públics de Catalunya (TV3 i Catràdio), que amb molt poques excepcions donen una visió falsa i ideològicament interessada, mentre els màxims responsables de la Generalitat callen i deixen fer. Molt lleig.

Acabem tornant al títol d'aquest article, la batalla del relat de la guerra contra Israel. No tinc el més petit dubte que aquesta guerra la guanyarà Israel, però, de moment, s'ha de reconèixer que la batalla del relat l'està guanyant Hamàs i els països i institucions que d'una manera directa o indirecta donen suport als terroristes de Hamàs. Si busquéssim una informació més veraç del conflicte, entre tots hauríem de fer un esforç per revertir aquesta situació.

Votar i organitzar una votació no pot ser mai delicte

El títol d'aquest article hauria de ser democràticament irrebatible, però a Catalunya tenim la trista experiència de les conseqüències penals i físiques que va comportar la celebració del referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

Conseqüències penals que es van concretar, poca broma!, en un segle de presó per a nou persones condemnades per participar d'alguna manera en l'organització d'aquella votació.

I conseqüències físiques en forma de càstigs corporals a càrrec de la policia colonial espanyola que, al crit de ¡a por ellos!, va infligir a milers de ciutadans que només pretenien votar.

L'observació freda dels fets del 2017 em porta a afirmar que un país que criminalitza i castiga les pràctiques democràtiques dels seus ciutadans no pot ser considerat una democràcia comme il faut.

Organitzar una votació i participar-hi són activitats polítiques totalment democràtiques. La conclusió és que Espanya no pot ser considerada una democràcia plena i homologable amb la d'altres països del nostre entorn geopolític. Marxem?

Els homes que porten camisa negra

No me n'he posat mai cap, de camisa negra. Havent-hi al mercat un catàleg tan ampli de colors, ratlles i estampats per triar i remenar, sempre m'han cridat l'atenció els homes que porten una camisa negra. I encara em criden més l'atenció aquells que, com a complement del seu vestuari, es posen una americana de tall clàssic, i porten la camisa —negra o no— per fora dels pantalons. Seria un bon exemple de la pèrdua d'elegància que s'ha anat imposant en determinats ambients. Hi ha persones que encara no saben que vestint d’una determinada manera es perden oportunitats de negoci, laborals i de tota mena.

Digueu-me tiquismiquis, però les camises negres que porten alguns polítics, gairebé tots d'esquerres, em remeten a episodis molt foscos de la història. Veig una camisa negra i no puc evitar que em vinguin a la memòria els alemanys de la Gestapo i el dictador italià Mussolini, tots ells grans amics del dictador Franco. Se'm podrà dir que això de les camises negres és com qualsevol altra moda, com la dels texans estripats, per exemple, que també es van posar de moda. Alguns dels seus defensors diuen que “contra gustos...”, però no és pas veritat. I després alguns encara es queixen que no troben feina.