Encara n'hi sobren tres

Si tot surt tal com està previst, el supervivent Sánchez tornarà a ser investit president del govern d’Espanya. Ho farà amb facilitat, en primera volta. A alguns espanyols això no els acaba de fer el pes, i aquests dies han protestat al carrer. Res a dir, manifestar-se és un dret democràtic; sempre que no hi hagi violència, és clar. Però la matemàtica parlamentària és la que és: el parlament d’Espanya té 350 diputats, i, per tant, la majoria absoluta són 176. A Sánchez el votaran 179, és a dir, encara n'hi sobraran tres. Són les regles de la democràcia. I tota la resta és fum. Els manifestants que cada vespre surten a protestar al carrer Ferraz de Madrid, fum.

(Obro parèntesi per incloure una nota personal. Tinc una certa simpatia per la ciutat de Madrid, i en especial pel carrer Ferraz, on hi ha la seu central del PSOE. És un carrer, per cert, que d'obrero en té entre poc i gens, però si els socialistes van decidir posar-hi la seva seu, ells sabran per què. L'anècdota personal és que al carrer Ferraz hi vivia la meva dona, i és que els catalans neixen allà on volen. Tanco parèntesi).

A manca de poder comptar vots, les dictadures tenen una certa tendència a comptar manifestants. A Espanya, també. Com que no li agradava que els espanyols votessin, Franco també comptava manifestants, exactament igual que fan ara els dirigents polítics que mouen els fils de les manifestacions de Madrid, un tal Abascal i un tal Feijóo. Fum.

Alguns recordem amb una barreja estranya de sentiments aquells aplecs patriòtics d'un milió de persones a la plaça d'Oriente de Madrid, mentre cridaven ¡Franco Franco Franco!. El dictador s'ho mirava des d'un balcó, acompanyat per qui uns anys després seria el seu successor, tots dos amb cara de satisfacció. És evident que en aquella plaça tanta gent no hi cabia ni de lluny, però la dictadura ho assegurava i els diaris no tenien més remei que publicar la mentida. Eren altres temps, uns temps que alguns nostàlgics encara enyoren.