L’IBI d’Igualada

(Article original publicat el 17/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2148, pàg. 2)

Caldria que els polítics governessin pensant només en els interessos generals de la ciutadania, però resulta inevitable que no perdin de vista, també, el seu futur particular. Encara que el ciutadà sap que no hauria de ser així, el polític acostuma a governar pensant més en les pròximes eleccions que en les pròximes generacions. I tot i que no la justifico, és una actitud humanament comprensible. Partint d'aquesta realitat, les decisions menys agradables sempre es prenen al principi, deixant per al final del mandat municipal, ja amb les següents eleccions a la vista, les bones notícies pel ciutadà. Igualada no és una excepció.

Encara que a Igualada no hi he viscut mai i en aquesta columna no acostumo a parlar-ne, és també la meva ciutat. Tant per motius familiars com professionals, no exagero si dic que he anat a Igualada més de mil vegades. Els esdeveniments ocorreguts l'últim dia d'octubre a la plaça de l'ajuntament —una institució, per cert, on tant el meu avi com el meu besavi n'havien sigut alcaldes—, em porten a parlar avui de la capital de l'Anoia o, més concretament, de la seva fiscalitat.

Vaig ser a Igualada pocs dies abans de les sorolloses protestes populars que van tenir lloc a la plaça de l'ajuntament l'últim dia d'octubre, i de les quals els mitjans de comunicació se'n van fer força ressò. El dia que hi vaig anar, el projecte de l'augment de l'IBI era vox populi a tot arreu, i em van ensenyar un retall de diari sobre els municipis espanyols on més es paga d'IBI. Tot i que no he pogut verificar la veracitat d'aquell article, em va sorprendre que Igualada ocupés el desè lloc de la llista estatal i, si ho limitem als municipis catalans, figura en el segon lloc del podi, només superada per Sant Cugat del Vallès.

En termes de comunicació política municipal es van cometre algunes relliscades, i algunes explicacions de l'alcaldia intentant justificar l'augment de l'IBI només van servir per embolicar més la troca. Per exemple, va ser un error vendre com a baixada de l'impost en un quatre per cent el que en realitat era un augment del set per cent. És cert que la proposta inicial de l'alcaldia parlava d'un augment de l'11%, així com també ho és que aquest percentatge és inferior a l'augment de l'IPC dels últims quatre anys. Però de baixada de l'IBI com es va intentar vendre, res de res i, finalment, es va aprovar un augment del set per cent. No valoraré ara la seva oportunitat, però afegiré, això sí, que els igualadins es mereixen que se'ls tracti com a persones adultes.