Dretes, esquerres i liberals

(Article original publicat el XX/11/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 100/11-2023, pàg.10)

No em considero una persona de dretes, tot i que alguns que no em coneixen gaire de vegades em diuen que sóc de dretes. Però no sóc una persona de dretes, amb tots els meus respectes per a les persones que es defineixen de dretes. En un país amb tan poca cultura política com el nostre, tot sovint es confon ser de dretes amb ser liberal. I una cosa té poc a veure amb l'altra.

D'esquerres, però, tampoc m'hi considero. Si contraposo les definicions clàssiques de l'esquerra i de la dreta amb les meves opinions i actuacions, observo que en determinats temes sóc més d'esquerres que molts que diuen ser-ne. Em venen al cap aquelles persones que podríem definir com de l'esquerra paperera, és a dir, aquella esquerra que només ho és sobre el paper. I ja sabem que el paper ho aguanta tot, però no necessàriament reflecteix la realitat.

Veient com tantes persones que s'autoproclamen d'esquerres —o de dretes, tant se val— pretenen viure de la rifeta pública, és a dir, de les subvencions públiques i, si pot ser, amb un lloc de treball garantit de per vida per una administració pública (funcionaris i assimilats), estic als antípodes d'aquest enfocament vital. Sempre he sigut partidari de guanyar-me la vida pel meu compte, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Però, per sobre de tot, sóc partidari de no tenir amo.

Defenso l'economia productiva, la que crea riquesa, ja que amb els impostos recaptats es poden finançar les nostres mancances socials. Sóc partidari de pagar uns impostos raonables, però no confiscadors. I sense ser contrari a l'existència dels funcionaris públics, alguns són necessaris, estic convençut que si n'hi hagués menys, la societat funcionaria molt millor. Les administracions públiques s'haurien de limitar estrictament a fer allò que els privats no poden fer, sense anar més enllà. És un error considerar que tot el que és públic, només pel fet de ser-ho, funciona millor que si fos privat.

Podríem traslladar aquest debat al món de la premsa i, més concretament, al diari El Jardí. Sóc conscient que la premsa imparcial no existeix, ni aquí ni enlloc. Ningú és imparcial. Als periodistes només se'ls ha de demanar que siguin honestos fent la seva feina. El Jardí tot sovint defensa situacions que no comparteixo. Però, alhora, té una mirada prou oberta cap a la societat per acceptar la publicació d'articles com els meus. El Jardí que esteu llegint és el número 100, i un centenari com aquest només pot ser motiu d'una felicitació més que merescuda adreçada als que tiren endavant una publicació que és un regal pel veïnat del nostre districte.