Al·lèrgia telefònica

(Article original publicat el 3/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2146, pàg. 2)

Estava a punt de tancar una venda important. Vaig viatjar a l’empresa del client i vam acordar amb el seu director tots els detalls de l'operació, i només quedava pendent que el propietari de l'empresa, que es trobava de viatge, donés el seu vistiplau final. L'endemà em va trucar el director en nom del propietari per donar-me la conformitat definitiva a l'operació, i llavors vaig confirmar el negoci als venedors. Però al cap de tres dies em van tornar a trucar per dir-me que aquella operació que havíem acordat quedava anul·lada, i van afegir que com que no hi havia res escrit ni signat no es podrien demostrar mai el contingut de les nostres converses. L'operació, òbviament, no va tirar endavant i, per pèrdua de confiança, vaig decidir no tornar a tractar mai més amb aquell industrial tan poc seriós. Aquest episodi em va fer aprendre que quan tractes amb segons qui els contactes s'han de fer sempre per escrit.

Aquell fiasco em va reafirmar en la meva postura anti telèfon. La gent que em coneix sap que fora de les meves comunicacions en l'àmbit privat (família i amics) pateixo d'una malaltia que jo mateix anomeno al·lèrgia telefònica. Tot i que m'agrada molt parlar amb la gent de tu a tu, presencialment, i si hi ha un cafè o un dinar pel mig encara millor, reconec que el fet de parlar per telèfon està lluny de les meves preferències. Quan m'haig de comunicar amb algú o en el cas que m'hagin de dir alguna cosa, opto sempre per escriure i demano que m'escriguin. Estic més tranquil tenint un suport documental, i el format que s'utilitzi m'és del tot indiferent: correu electrònic, missatges de WhatsApp o Telegram, etc.

Amb aquestes particularitats —de manies tots en tenim, però alguns no les reconeixen—, els meus nous interlocutors de vegades s'estranyen que insisteixi en la comunicació escrita, però al final valoren els avantatges de fer-ho així, perquè saben que sempre rebran la meva resposta. Tot i que no sempre puc contestar de manera immediata, els meus interlocutors saben que els respondré. El que no faig durant el dia (de nit el tinc tancat) és estar sempre pendent de si sona el mòbil, ja que moltes estones el tinc silenciat.

Com que em molesta que una trucada a un mòbil interrompi una conversa, una trucada al meu mòbil no interromp mai una trobada presencial en la qual participi jo, perquè tinc el costum de silenciar-lo just abans de començar-la. Si parlem en termes d'educació social i admetent que, dissortadament, no ho fa gairebé ningú, això és el que hauríem de fer tots.