La inflació argentina

 

La inflació és una eina perversa que no es veu però que empobreix els ciutadans de manera sistemàtica; és molt habitual en els països mal governats, i la República Argentina n’és un bon exemple. Quan un país com l’Argentina té una moneda que fora del país no val res, que no cotitza enlloc, que ningú la vol, la primera preocupació dels ciutadans consisteix a treure-se-la de sobre com més aviat millor. Qualsevol opció és millor que conservar els pesos: comprar dòlars o altres divises sòlides, o comprar béns i serveis.

Els argentins, en això, són uns experts, i saben que si avui no es treuen de sobre els pesos i s’esperen a fer-ho demà, demà ja hi sortiran perdent. Si haguéssim de fer un balanç de la gran quantitat de zeros que en les últimes dècades les autoritats argentines han anat eliminant del valor facial de la moneda, ens perdríem. Habitualment només s’han suprimit zeros, però, de vegades, per despistar, també s'ha canviat el nom de la moneda (Peso, Austral, etc.).

S’ha complert el primer any del govern de Javier Milei. El president de la República Argentina va prometre que si guanyava les eleccions posaria fi a la inflació endèmica, i ho està aconseguint. Això, però, no surt de franc, i una de les contrapartides més dures és la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i els pensionistes, ja que sous i pensions no s’actualitzen en la mateixa proporció que pugen els preus.

Per entendre millor la inflació argentina actual, a dalt es reprodueix un bitllet argentí de cent pesos al costat d’una moneda europea de 10 cèntims d’euro. Avui en dia són valors equivalents, perquè amb un euro a Buenos Aires et donen mil pesos. Als efectes pràctics, això es tradueix en el fet que allà sempre cal anar molt carregat de bitllets per fer qualsevol transacció pagant en efectiu.