Un drama humà

Només a les vuit Illes Canàries (Espanya), cada mes hi arriben milers d’adults, joves, nens i nadons en embarcacions precàries procedents de l’Àfrica. En els últims onze mesos, de gener a novembre d’aquest any, s’hi han registrat 41.425 arribades. I el drama afegit és que a ningú se li escapa que des de la costa africana han embarcat moltes més persones que han mort ofegades pel camí i no han pogut arribar a la seva destinació. Amb aquest ritme d’arribades resulta impossible atendre tanta gent alhora en unes condicions raonables, i la majoria d’aquestes persones acaben sent traslladades a la península per via aèria. Al lloc on més n’arriben és Catalunya, però això des d’Espanya tot sovint s’intenta amagar.

La majoria de les persones que s’arrisquen a embarcar-se en embarcacions precàries són emigrants econòmics, i no ho fan per caprici ni per ganes de conèixer món sinó per poder tenir un plat a taula cada dia. Però si al lloc on vius no hi veus cap futur, té tot el sentit arriscar-se per buscar horitzons millors. Negar el drama humà d’aquestes persones és desconèixer la dura realitat de la majoria dels països africans —en conec uns quants—, però negar el problema creixent que tenim nosaltres com a receptors i acollidors d’aquesta immigració irregular és una gran irresponsabilitat.

Així, continuar amb el discurs bonista del “Volem acollir” i “Papers per tothom” que fan les nostres esquerres és d’una irresponsabilitat encara major, ja que a ningú se li escapa que l’efecte crida del “Volem acollir” no només no resoldrà el problema que tenen els ciutadans africans, sinó que n’està creant un altre en els països de destinació. És això el que busquen alguns polítics, crear un nou problema aquí, sense intentar resoldre abans el problema original que hi ha a l’Àfrica?