Un carrer que no es mereix i un alcalde que no ens mereixem

A les acaballes del franquisme el polític Juan Antonio Samaranch encara saludava alçant el braç, a la manera feixista, quan ja no era obligat fer-ho, quan ja només ho feien els defensors convençuts d’aquell règim dictatorial. Convençuts com ell o com Rodolfo Martin Villa, que també surt a la foto al costat de Samaranch, per posar un altre exemple de polític expert en sobtats canvis de jaqueta. Però si us fixeu en l’alcalde Masó, amb jaqué, a l’altre costat de Samaranch, veureu que no aixeca el braç. És a dir, llavors, ja a les acaballes del franquisme, només aixecava el braç qui volia.

Ara, l’alcalde de Barcelona vol dedicar un carrer de la ciutat al franquista Samaranch, sembla ser que a instàncies d’un partit polític d’obediència espanyola però gairebé residual a Catalunya. Segons els promotors de l’homenatge la vinculació de Samaranch amb els Jocs Olímpics de Barcelona 92 compensa els aspectes negatius de la seva biografia política. Bé, és un punt de vista que tot i que respecto personalment no el puc compartir, i si tot això tira endavant serà un motiu més de reflexió quan els barcelonins anem a votar a les properes eleccions municipals.

El respecte a la memòria històrica no només es demostra fent grans declaracions sinó amb l’actuació personal del dia a dia. Doncs bé, l’alcalde Trias que, per cert, va prometre tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià i encara no ho ha fet, simplement perquè no li ha donat la gana, ara dóna un pas més i es proposa dedicar un carrer de Montjuïc al franquista Samaranch. Molts ho tindrem en compte a l’hora d’anar a votar, perquè si el deixéssim repetir com a alcalde la culpa ja no seria d’ell sinó nostra. A Trias els casos Samaranch i Pedralbes no li poden sortir de franc.

PS: han passat gairebé tres anys i mig des de la mort de Samaranch. Llavors vaig publicar dues reflexions que van generar més d’una polèmica i, segurament, si les hagués d’escriure avui ho faria de manera diferent, més matisada, més que res per evitar alguns equívocs que, lluny de la meva voluntat, llavors es van generar. Dit això, encara que no ho puc demostrar segueixo pensant que sense Samaranch Barcelona no hauria celebrat els Jocs Olímpics.

Els matisos del gris

Llegint algunes de les coses que s’han publicat a rel de la mort de Samaranch te n’adones que per molta gent determinats personatges públics són dolents de mena mentre que per altres representen quasi la perfecció. O són bons o són dolents, sense matisos. O només hi veuen el Samaranch franquista que va ser fins el precís moment que es va acabar el franquisme (això suposant que el franquisme s’hagi acabat, però aquí entraríem en un altre debat), o es limiten a quedar-se amb aquell retrato igualment incomplet del personatge que diuen que ha fet grans serveis a la democràcia. Però no és cap secret per ningú que la democràcia és un carro que Samaranch va agafar només quan ell va considerar que li seria útil per als seus interessos, però ni un minut abans, amb aquell oportunisme que sempre el va caracteritzar i que ell dominava com ningú. Sovint ens costa admetre que entre el blanc i el negre hi ha tota una col·lecció de grisos que ens poden ser molt útils per ajudar-nos a definir determinats personatges. Samaranch tenia molts angles i penso que amb aquestes característiques pretendre definir-lo només amb un sol adjectiu és una tasca inútil i condemnada al fracàs.

Samaranch

Sense cap mena de dubte ha sigut el barceloní i el català amb més projecció al món des de la mort de Franco. Davant de la seva feina feta en democràcia a nivell internacional el fet d’haver ostentat càrrecs polítics durant el franquisme no deixa de ser una simple anècdota en la biografia de Samaranch. Ara i gràcies als Jocs Olímpics Barcelona ja té un lloc al mapa i va ser especialment gràcies a Samaranch que l’any 1992 Barcelona els va poder organitzar. Viatjant pel món t’adones que molts no saben on és Espanya i molts més encara, la majoria, no tenen ni idea sobre què és Catalunya. Doncs bé, des de fa vint anys quan dius el nom de Barcelona ja no cal donar més explicacions. Diuen que és de ben nascuts ser agraïts i des de la meva més absoluta discrepància política amb el personatge, de Samaranch jo em quedo amb aquest llegat. Descansi en pau.

Lliçó d’humilitat a Buenos Aires

Amb discreció, humilitat i, sobretot, un gran respecte per l’adversari sempre s’obtenen millors resultats. No es pot anar pel món amb aquesta fatxenderia tan típicament espanyola. Llegir determinats diaris dels dies anteriors a la votació olímpica de Buenos Aires produïa vergonya aliena, i ja es veia que pels madrilenys allò no acabaria bé. Els aires de suficiència i prepotència mostrats pels dirigents polítics i esportius espanyols abans de les votacions no auguraven res de bo i, finalment, la dura realitat s’ha acabat imposant.

Madrid no ha estat elegida per organitzar els jocs olímpics perquè no ho ha fet bé o, com a mínim, perquè ho ha fet pitjor que Istanbul i Tòquio. Tot el que sigui buscar-hi altres motius és enganyar-se, perdre el temps i no haver après la lliçó. La presentació a Buenos Aires de la candidatura de Madrid va ser molt fluixa, i no només pel vergonyós analfabetisme lingüístic que mostrava la delegació espanyola. Cal recordar que, encara que es reuneixi a Buenos Aires, al COI es parla anglès i francès. Només els senyors Borbón, Gassol i Samaranch van passar la prova de l’idioma.

Però la candidatura madrilenya també va fallar estrepitosament pel pobre contingut dels discursos. Si algú dubtava del seu vot, el discurs de l’alcaldessa de Madrid, màxima responsable dels jocs, segur que el va treure de dubtes. El COI és una organització de persones adultes i la senyora Botella els parlava com si fossin alumnes de parvulari. Allò del “relaxing cup of café con leche” que va fer tanta gràcia a Madrid va resultar premonitori del que passaria hores després.

Més. Quan et fan una pregunta l’has de respondre amb claredat, no s’hi val a fugir d’estudi i dir quatre vaguetats com van fer quan els van preguntar sobre el dopatge. En fi, busquem-hi, però, un aspecte positiu: almenys ara no tindran l’excusa que necessiten els diners que ens deuen per pagar una festa madrilenya que, després de les votacions de dissabte, ja ha quedat definitivament suprimida del calendari. Personalment no me n’alegro però, si haig de ser sincer, he quedat alleujat. La meva opció era, però, Istanbul.