La política dels extrems

Tot sovint ens preguntem en veu alta si en una democràcia hi caben totes les opcions polítiques votades pels ciutadans, és a dir, si arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, s’ha d’acceptar que els extremismes de dretes i els extremismes d’esquerres governin les institucions. Admeto que ni jo mateix, que tinc molt clars els principis de la democràcia, tinc una posició inequívoca al respecte.

Els principis de la democràcia comporten respectar la voluntat popular, però no em puc treure del cap que Hitler va començar la seva carrera política guanyant unes eleccions, i després va passar el que va passar. Ens omplim la boca recordant que a Franco li donava suport Mussolini, però massa sovint ens oblidem que a la República li donava suport Stalin, que no són precisament personatges políticament exemplars.

A Europa veiem com en els darrers anys els extremismes de dretes han anat pujant en vot popular, fins al punt que polítics de l’extrema dreta ja governen diversos països. Aquesta setmana, amb l’elecció d’un personatge de la colla de Meloni com a vicepresident de la Comissió Europea, hem constatat que a partir d’ara també governaran les institucions comunitàries. Tot democràtic, tot basat en la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes.

Si ens fixem en Catalunya, el debat el podríem centrar en si s’hauria d’acceptar que arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, poguessin accedir a governar partits com Aliança Catalana i Bocs —no és un error, sempre ho escric així— per una banda, i la CUP i els comunistes (amb el nom que toqui en cada moment), per l’altra. I aquí les simpaties polítiques dependrien de la ideologia de cadascú.

Alguns que segurament no han fet l’esforç de llegir-se els estatuts d’Aliança Catalana, defensen el cordó sanitari a la diputada Sílvia Orriols. Altres no accepten els comunistes, i cadascú des del seu punt de vista intenta donar lliçons sobre principis democràtics i drets humans, dos conceptes que es poden estirar com un xiclet depenent de qui el mastegui.

Estat policial

Sense que els ciutadans en siguin massa conscients, alguns polítics de més enllà de Fraga estan buscant convertir Catalunya —i posats a fer, potser també Espanya— en un estat policial. I aquí ningú es queixa, ningú diu res, o gairebé ningú. Alguns, pocs, som conscients del problema, però la majoria de gent no hi dóna importància o, encara pitjor, fins i tot ho justifiquen amb allò tan infantiloide de “si és pel nostre bé, res a dir”.

Passar la nit a l’hotel es convertirà en un episodi de risc democràtic. Dilluns que ve entrarà en vigor una nova normativa que regula el control de la clientela dels hotels. Així, en arribar a l’hotel ens demanaran els números dels nostres telèfons fix i mòbil, el correu electrònic, la data de caducitat de determinats documents, i altres detalls que ara mateix no recordo. L’endemà l’hotel tindrà l’obligació de transmetre totes aquestes dades a la policia.

Tothom que accedeixi a les nostres dades (personal de l’hotel que no coneixem de res, policies de ves a saber quins departaments foscos, d’espionatge, operación Cataluña, clavegueres diverses, etc.) sabrà més del compte de nosaltres. Jo ho tinc molt clar: quan a l’hotel em demanin determinades dades que ni l’hotel ni menys encara els funcionaris armats que dèiem abans necessiten, intueixo que potser m’equivocaré... sense cap mala intenció.

Hem sabut que l’ideòleg dels atemptats de la Rambla de Barcelona (octubre del 2017) era un personatge que es trobava condemnat i empresonat, i que rebia sovint visites de policies espanyols amb ves a saber quines intencions. Hem sabut també coses molt lletges de la mal anomenada policia patriòtica i l’entramat de les clavegueres de l’estat. No és cap secret l’obsessió anticatalana de molts funcionaris espanyols, així com l’obsessió anticatalana de gairebé tots els mitjans de comunicació d’Espanya.

A Espanya no només no ens estimen —tot i que, a mi, que m’estimin o no, tant se me’n dóna— sinó que no ens respecten, i això ja m’emprenya més, ja que es dóna la circumstància que, de moment, això d’Espanya encara ho paguem, també, els catalans. I no ens surt gens barat. La conclusió és que, amb aquests antecedents, potser és massa demanar pretendre que els catalans tinguem confiança en la policia espanyola sobre el bon ús que faran de les nostres dades més personals.

L'important no és qui vota, sinó qui compta els vots

La frase utilitzada per titular aquest comentari no és pas del seu autor sinó del camarada comunista Ióssif Stalin, màxim dirigent de l’URSS després de la mort de Lenin, ara fa un segle.

Avui, però, no parlarem d’aquest personatge nefast que va deixar milions de morts en nom del comunisme. El tema d’avui el centrarem en quins controls democràtics existeixen per comptar els vots en unes eleccions, i qui és el responsable de comptar-los i de donar el resultat oficial per bo.

A Veneçuela van votar fa quatre mesos, i tot indica que va guanyar el candidat de l’oposició, amb més de dos terços dels vots emesos. Però el recompte de vots el va gestionar l’administració de Maduro sense cap mena de control mínimament fiable, i després de molts dies d’incerteses, Maduro ens va voler fer creure que havia guanyat ell.

El govern de Maduro no ha permès mai comprovar les actes ni que aquestes es fessin públiques, i per tal d’evitar mals majors el candidat presumptament guanyador, Edmundo González, va haver d’exiliar-se per evitar ser detingut o alguna cosa pitjor.

Veurem com acabarà aquesta història, però tot indica que per Maduro no acabarà gaire bé. Mentrestant, continua governant el país qui presumptament va perdre les eleccions, tot i que pocs països han reconegut els resultats electorals oficials. Més d'hora que tard tindrem el desenllaç, i el president actual haurà d’emprendre el camí de l’exili, com acaba passant gairebé sempre amb els dictadors.

Trenta-cinc anys

(Article original publicat el 15/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2200, pàg. 2)

Segons la valoració personal de qui signa aquest article, el 9 de novembre de 1989 es va produir el fet sociopolític més remarcable de la segona meitat del segle XX: la caiguda del Mur de Berlín (en alemany, Mauerfall), i tot el que allò representava. A tot el món es commemora l’aniversari, encara que els ciutadans alemanys, òbviament, són els que el celebren amb més motiu. És interessant fer una ullada a la pàgina web commemorativa d’aquest any: https://www.mauerfall35.berlin/en/. Ja han passat trenta-cinc anys, però cal que allò no s’oblidi mai.

Aquella data va marcar el principi de la fi de l’experiment comunista, un sistema de governança totalment fallit. Serveix també de record i homenatge per als ciutadans que van patir les nefastes conseqüències de les bogeries d’aquells governants. A partir de la caiguda del Mur de Berlín el comunisme s’ha anat desfent a tot arreu com si fos un terròs de sucre en un cafè, exceptuant uns petits reductes governats per uns individus que encara es resisteixen a admetre el fracàs que va representar l’aplicació pràctica d’aquella ideologia. Uns governants que són perfectament conscients que si als seus països se celebressin unes eleccions lliures, ells s’haurien d’amagar sota les pedres per evitar que els linxessin.

Utilitzant altres noms i marques, en les últimes dècades hem vist alguns intents de revifar el comunisme a l’Amèrica del Sud, però sempre han acabat en fracassos estrepitosos, i en més d’un cas amb els governants condemnats per la justícia per delictes de corrupció. I és que contràriament a una idea tan falsa com molt estesa, la corrupció no és un monopoli de la dreta, ja que també té molts practicants d’esquerres. I sense oblidar que el comunisme també s’ha intentat implantar en altres latituds geogràficament més properes. Però en els països més endreçats, com el nostre, cada quatre anys es vota, i qui opti per opcions polítiques equivocades sempre pot rectificar.

Queden encara, això sí, alguns reductes comunistes repartits pel món, amb uns partits comunistes que, amb més o menys encert, ara permeten que el comunisme teòric convisqui amb el capitalisme, com a la Xina, Vietnam, Corea del Nord, Cuba i algunes repúbliques exsoviètiques. La Xina —alguna cosa en sé, hi he estat quinze vegades— és un bon exemple que demostra que comunisme teòric i capitalisme pràctic poden conviure amb una aparent normalitat, a condició que a cap ciutadà li passi pel cap reivindicar un partit polític al marge del partit únic, el comunista.

Adaptar-se és una obligació del nouvingut

No ens enganyem, les persones primer de tot defensen el que és seu, i només després es poden plantejar pensar en termes dels interessos de la comunitat, i això partint de la base que uns suposats interessos col·lectius siguin compartits per tothom, que potser és massa suposar. No tothom pensa igual i, per tant, no tothom té necessàriament els mateixos interessos. Però, a Catalunya, entre els interessos col·lectius innegociables hi ha d’haver la defensa i el coneixement de la llengua, sense excuses de cap mena.

Ara tenim, per exemple, el debat de la immigració, amb dues postures enfrontades. Uns defensen una immigració sense límits ni traves de cap mena; aquelles manifestacions encapçalades amb lemes poc rumiats de “Volem acollir” i “Papers per tothom” en serien un bon exemple. Han vingut, els hem acollit, però la majoria no s’han volgut adaptar.

Uns altres, i diria que són majoria, pensen que als immigrants se’ls ha d’imposar una sèrie d’obligacions com, per exemple, el coneixement de la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. En el cas de Catalunya, la llengua pròpia és el català, i no ho dic jo, ho diu ben clar una llei orgànica espanyola i, per tant, gens sospitosa de res, anomenada “Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

Però molts immigrants, sortosament no tots, s’oposen a aprendre la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. Els immigrants hispanoamericans, aquells que tenen l’espanyol com la llengua pròpia dels seus països d’origen són, en aquest sentit, els més reticents, juntament amb moltes persones vingudes d’altres zones de la península.

Molts no volen acceptar que qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se és el que ve de fora. A partir d’aquí ens trobem amb tota mena de problemes que no tenen, per posar un exemple ben proper, els francesos, perquè qui decideix anar a viure a França de seguida aprèn que sense el coneixement del francès difícilment podrà tirar endavant. A Catalunya s’hauria de legislar de manera que s’obtingués el mateix resultat, i fins ara no s’ha fet. La culpa és dels polítics que ens han governat i encara ens governen.

Boye és l’acusat, però Puigdemont l’objectiu a batre

Avui comença a Madrid (Espanya) un judici contra Gonzalo Boye, l’advocat del MHP Carles Puigdemont. El judici serà llarg, ja que no està previst que finalitzi fins a l’any que ve. I encara que Boye sigui un dels acusats en un procediment judicial, per cert, ple d’irregularitats, a ningú se li escapa que l’objectiu real d’aquesta nova la cacera judicial és Puigdemont.

He anat seguint aquest tema des que es va fer públic, fa uns quants anys, i la meva impressió és que el deep state espanyol, en aquest cas en format Fiscalía Antidroga, ha tornat a inventar-se un fals relat per intentar fer valdre les seves tesis. Així, el fiscal parla d’uns fets que a parer de la defensa no tenen ni cap ni peus, per tal de concloure que Boye és culpable, i que ha de ser condemnat a deu anys de presó per un delicte de narcotràfic.

El diari El Mundo, un dels portaveus oficiosos de les clavegueres espanyoles —cal recordar la tasca patriòtica d’aquest pamflet, amb aparença de diari seriós, acusant falsament l’alcalde Xavier Trias, així com altres episodis vergonyosos en clau anticatalana durant i abans del judici del procés—, treia ahir en portada la notícia d’aquest judici amb el següent titular: Un investigado que se retracta, una cinta y una falsa geolocalización: las claves del juicio contra el abogado de Puigdemont en la Audiencia Nacional. 

Convé fixar-se en un detall, gens casual: en el titular del pamflet no es menciona Boye sinó que es menciona Puigdemont, un polític que no té res a veure amb aquest judici. Però, per Espanya, Puigdemont sempre és l’objectiu a batre, i com que no el poden empresonar per la via legal intenten perjudicar-lo castigant injustament a persones del seu entorn.

No tinc cap confiança en la justícia espanyola, o, concretant una mica més, no crec que la cúpula judicial espanyola sigui un exemple de neutralitat, i molt especialment quan jutgen temes directament o indirecta relacionats amb Catalunya. Espero, però, que Boye sigui declarat innocent i que sigui degudament indemnitzat, i que els responsables de la fiscalia ("de qui depèn la fiscalia?", va dir Pedro Sánchez) rebin la sanció que toqui i passin vergonya pública.

Esbroncar amb contundència no pot ser delicte

Potser no es pot assegurar que va ser una provocació, però a molts ens ho va semblar. Amb la perspectiva que ens dóna el temps transcorregut, podem dir que la gestió de la visita a Paiporta del 3 de novembre que van fer les autoritats espanyoles Borbón, Sánchez i Mazón va ser nefasta. D’aquests tres personatges, per cert, potser cal recordar que el càrrec del primer no ha estat mai sotmès a votació popular, ja que Borbón ocupa el càrrec que ocupa per la decisió personal d’un dictador, i això ja representa una greu irregularitat democràtica. Els altres dos, almenys, presideixen els governs d’Espanya i de València, respectivament, gràcies als vots dels ciutadans. Sovint es diu que aquests tres personatges ens representen a tots, però tot i que som molts els ciutadans que no ens hi sentim representats, no obrirem ara aquest debat.

Ara bé, que ens representin no vol dir que no puguin ser objecte de crítica. Un sou públic comporta sempre entomar les crítiques. A València la DANA ha causat oficialment més de dos-cents morts, i si considerem les persones desaparegudes que mai es trobaran, les víctimes mortals són moltes més. I aquí hi hem d’afegir les grans pèrdues de béns materials que no hi haurà cap assegurança ni ajut públic que les compensi. Així, els perjudicats valencians i famílies no només estan molt tristos sinó tremendament molestos amb els dirigents polítics per la pèssima gestió que s’està fent d’aquest episodi meteorològic. La pluja no era evitable, però molts dels morts s’haurien pogut evitar si s’hagués gestionat correctament la prevenció i la gestió immediata del desastre.

Resulta irrellevant si la decisió de visitar la zona afectada i els detalls de la passejada del 3 de novembre van ser del Palacio de la Zarzuela, del Palacio de la Moncloa o del Palau de la Generalitat Valenciana. El fet és que els tres personatges van coincidir a Paiporta i van ser fortament esbroncats i una mica esquitxats de fang pels veïns i els molts voluntaris que els ajudaven a minimitzar els efectes del desastre. Doncs bé, es veu que a criteri de les autoritats els insults i algunes esquitxades de fang que van patir els nostres personatges superen els límits permesos, i pretenen castigar penalment a qui es va expressar amb contundència. No cal dir que si aquestes més que lògiques protestes tinguessin conseqüències penals, la manca de perspectiva de les autoritats polítiques i judicials espanyoles encara quedaria més en evidència, i el divorci entre els nostres governants i els ciutadans que els mantenim econòmicament s’agreujaria una mica més.

Un president inepte

Per les referències anteriors que teníem del personatge, alguns ja ens ensumàvem que la gestió institucional del senyor Rull com a president del Parlament de Catalunya no ens donaria gaires alegries. No anàvem gens desencaminats. El seu maltractament continuat a una educada diputada de Ripoll és vergonyós i antidemocràtic, i si el comparem amb el seu tracte exquisit a un diputat stalinista que li va dir fatxa a la senyora de Ripoll queden clares les seves habilitats com a moderador dels debats parlamentaris. Persones amb càrrec del seu partit també ho pensen però no ho diuen. Saben que si es queixen en veu alta continua tenint plena vigència aquella amenaça d’Alfonso Guerra @ mienmano que en el seu dia va pontificar que el que se mueva no sale en la foto. I després els polítics encara es lamenten de la creixent desafecció política dels ciutadans.

Menorca en venda

D’uns anys ençà sembla que les Illes Balears estiguin en venda. Hi ha una queixa generalitzada més que justificada, certes zones d’aquestes illes ja són en bona part propietat de ciutadans estrangers, molts d’ells alemanys. Aquest sentiment de frustració per la pèrdua de la identitat balear està especialment present a Menorca, que és la més propera a Catalunya i no només en termes geogràfics.

Recordo que l’última vegada que vam ser a Menorca, anant pel centre de Ciutadella amb amics d’allà, ens anaven mostrant els edificis nobles que en els darrers anys han passat a ser propietat de forasters. Alguns d’aquests palauets s’han convertit en residències privades, però molts altres en hotels petits que tenen molt bona pinta, d’aquells establiments que ara s’anomenen hotels boutique.

Si hagués de triar entre els dos models turístics, m’inclinaria pel mal menor d’aquesta mena d’hotelets, els quals no són precisament barats. Reben un turisme més endreçat i silenciós, un turisme que deixa més doblers que el que s'instal·la en els hotels més massificats de la costa, on s’opta massa pel soroll i els excessos de tota mena. Em podeu dir classista si voleu, però a mi no m’agraden els sorolls, ni les aglomeracions, ni l’anomenat turisme massificat de xancleta i entrepà.

Ara bé, ens podem lamentar tant com vulguem de la pèrdua de patrimoni menorquí en benefici dels forasters, però quan algú compra una propietat primer hi ha d’haver un propietari local que la vulgui vendre. Vull dir que els culpables, si es pot parlar de culpables, són, en primer lloc, els menorquins que han optat per fer calaix venent les seves propietats. La ciutadellenca Maite Salord, escriptora i expresidenta del Consell Insular de Menorca, ho explicava l’altre dia amb molta claredat: “Es parla molt de qui compra i poc de qui ven. Qui venem som els menorquins”.

Errejón, la decepció

(Article original publicat el 31/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2198, pàg. 2)

Fa una setmana Íñigo Errejón, que representava la quota de Más Madrid a la coalició espanyola d'esquerres, va dimitir per sorpresa com a diputat i portaveu de Sumar al parlament espanyol. En una nota tan cínica com críptica que semblava redactada per algú que no hi és tot, Errejón s'acomiadava, per cert, sense disculpar-se.

L'extrema esquerra espanyola ha tingut moltes ensopegades i resurreccions. Si des de la mort del dictador Franco comptéssim aquests episodis, amb dues mans ens faltarien dits per detallar-los tots. Però ni el millor guionista hauria pogut imaginar que l'aventura política que va començar fa deu anys acabés amb un epíleg tan decebedor. Ara bé, les coses són com són, i amb la marxa d'Errejón queda amortitzada l'última versió del comunisme de sempre, "la nova política" sorgida a Espanya l'any 2015 amb la marca Podemos.

Com passa sovint en casos com aquest, ara resulta que molts ja ho sabien, i que tant el seu actual partit com els partits aliats ho coneixien des de feia temps. Altres confessen que ho intuïen. Doncs bé, jo, que em considero una persona bastant ben informada, ni coneixia, ni intuïa, ni em podia imaginar les agressions sexuals que el diputat Errejón perpetrava a les senyores. I si "els seus" o algú altre ja les coneixien, tenen la seva quota de responsabilitat per no haver-ho denunciat.

Que un dels grans referents polítics i mediàtics de la nova esquerra espanyola sorgida fa una dècada al voltant de Pablo Iglesias —"la nova política" en deien, orgullosos, els seus promotors—, doni ara per acabada la seva carrera política d'una manera tan poc honorable no el fa ni més ni menys culpable que si el presumpte delinqüent hagués sigut un polític de qualsevol altra tendència política. Amb les agressions sexuals, vinguin d'on vinguin, no valen excuses de cap mena.

En fer-se públic l'escàndol, vaig publicar un missatge a la xarxa que deia: "Sap greu, és un polític d'esquerres que ha fet bé la seva feina, parla bé, parla seguit, és molt educat i sempre mostra respecte per l'adversari. És una pèrdua per a la política espanyola. Ep!, no l'he votat mai, però com a liberal sé reconèixer els mèrits dels altres." Al cap d'una hora, coneixent ja els detalls foscos, en vaig publicar un altre que deia: "Ara llegeixo que Errejón no era de fiar, i que tenia alguna denúncia per maltractaments. Jo ho ignorava, i en això no li donaré mai suport. Però una cosa no exclou l'altra." És decebedor que polítics aparentment molt vàlids tinguin amagada una segona vida gens exemplar.

Impost a la banca perquè sí

En general, les esquerres tenen al·lèrgia a les empreses privades, i encara els agrada menys que aquestes guanyin diners. L’empresa privada i el benefici empresarial són dues realitats que ajuden a fer avançar la societat, però són contràries als principis ideològics de l’esquerra, amb tots els matisos que hi vulguem posar. La societat ideal de l’esquerra estaria formada per ciutadans funcionaris, tots més aviat pobrets —ser ric, tot i que es paguin més impostos, no està ben vist per l'esquerra— i amb les mínimes necessitats vitals bàsiques més o menys cobertes per l’estat. Llavors, quan els convingui, poden sortir ells, els governants d’esquerres, amb el miracle de les subvencions públiques com a premi pels que fan bondat i no molesten al poder polític.

Si ens centrem en l’esquerra més extrema, és a dir, la colla de Yolanda Díaz & Co. (Podemos, Sumar, Comuns i confluències vàries), és a dir, el poc que queda de la nostàlgia comunista en sentit ampli, aquesta obsessió anti empresa i anti benefici és encara més exagerada. Però tothom té el dret a equivocar-se, i si els polítics d’esquerres ho expliquen clarament en els seus programes electorals i la gent els vota, la resta de ciutadans ens hem d'aguantar fins a les següents eleccions. Se’n diu democràcia.

Observem, per exemple, el cas d’Ada Colau, aquella senyora que, com diria el poeta, Déu l’hagi perdonat. Semblava que no marxaria mai i, per fi, ja no hi és. Va deixar la ciutat molt pitjor que la Barcelona que va trobar l’any 2015, però s’ha posat ufanosa el seu mocador palestí i ha marxat terra enllà a veure a qui pot entabanar fora de les nostres fronteres. A l’oest diuen que no hay mal que cien años dure, i encara que com a alcaldessa només en va durar vuit, a alguns ens va semblar una eternitat. Quin malson!

La societat ideal de les esquerres seria aquella que només tingués banca pública, com donant per fet que una banca pública ha de ser millor que una de privada; ja sé que és molt suposar, però en això avui no hi entrarem. Ara tenim un episodi fiscal de la màxima actualitat, un impost extraordinari a la banca, injustificable, que ens l’hem de mirar com un càstig a la banca i, de retruc, al benefici empresarial de les empreses financeres. Alguns semblen ignorar que dels beneficis obtinguts ja es paga l’Impost de Societats, però tant se val. Com deia l’altre dia Gonzalo Gortázar, el CEO de laCaixa, “la justificació d’aquest impost ja no és una altra que la banca ha de pagar més que altres sectors perquè sí”. Potser es va oblidar de dir, però, que aquest impost, d'una manera o altra, es repercutirà a la clientela, també a la clientela d'esquerres que equivocadament defensa aquest disbarat.

Engrunes a canvi de la llibertat? Mai

No hi ha cap país del món que hagi accedit a la independència i que, un cop assolida, hagi expressat la voluntat de tornar a formar part de l'antiga metròpoli. Això és perquè gairebé totes les experiències prèvies a les independències d'aquests territoris i els seus habitants han sigut negatives, i d'aquí ve la voluntat d'independitzar-se de molts territoris, al preu que sigui. Dit en altres paraules, no hi ha cap país dels que s'han independitzat en els últims cent anys que admeti que es va equivocar en independitzar-se de la seva antiga metròpoli, i menys encara que vulgui revertir la seva independència.

Tots tenim al cap un munt de països molt pobres que han accedit a la seva independència en els últims anys. Però, tot i les dificultats, aquests països cada any celebren amb orgull la seva llibertat, és a dir, la decisió de desempallegar-se de la metròpoli i ser ells els que decideixen allò que més els convé, també el seu dret a equivocar-se i poder rectificar si ho consideren convenient. La pobresa dels països no justifica que els seus habitants acceptin el peatge de perdre la independència per tornar a dependre de l'antiga metròpoli. Engrunes a canvi de la llibertat? Mai.

La cap d'Errejón

 

Per voluntat expressa de qui va ser el primer responsable màxim de Podemos, Pablo Iglesias, al capdavant d'aquesta coalició hi ha actualment Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern espanyol. Fins ara Díaz ha estat la cap directa del dimitit Íñigo Errejón, però avui no parlarem d'ell, ja que aviat li dedicarem un altre article.

Tornant a Díaz, qualsevol persona que s'hagi mirat la seva biografia política quan actuava a Galícia, abans d'anar cap a Madrid, sap que tot el que políticament ha tocat aquesta senyora ha acabat malament per a la gent del seu voltant. Díaz és una especialista a salvar-se ella a costa de deixar que s'enfonsi el seu entorn.

Observant el lamentable episodi que ha portat a la dimissió d'Errejón, i que alguns ja gosen associar amb el final definitiu de Sumar i el poc que encara representa aquest partit, veurem si aquesta vegada Díaz també se'n surt sense esgarrinxades greus que l'arrossegarien, també a ella, pel pedregar. Més d’un, per Díaz, tampoc hi posaria la mà al foc.

De l'abús de les cites prèvies i altres despropòsits

(Article original publicat el 18/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2196, pàg. 2)

Segons opinions molt generalitzades, l'abús de la cita prèvia per part de l'administració pública només ha servit per empitjorar, retardar o eliminar l'atenció al ciutadà. Els nostres governants són perfectament conscients de la valoració ciutadana poc amable de la cita prèvia, i ara han tornat a obrir el debat per a suggerir, un cop més, la seva reformulació. Però com que no és la primera vegada que els polítics ens prometen que suprimiran aquest sistema tan pervers de desatenció al ciutadà, cal expressar totes les reserves sobre el compromís governamental d'eliminar la cita prèvia.

Perquè una cosa són les declaracions dels polítics, sovint sense que hi hagi al darrere cap estudi ni voluntat de tirar endavant els seus compromisos, i una altra són els continguts dels diaris oficials. Quan tenim l'experiència d'haver estat enganyats tan sovint per les administracions públiques, el ciutadà acaba deixant de creure en les promeses i ja només es creu els fets, és a dir, els continguts del DOGC i el BOE. En altres paraules, si no es pot tocar, no existeix.

Sovintegen els polítics que ens prometen la lluna, però trobar la traducció oficial de les promeses polítiques en lleis o decrets ja resulta més difícil. La cita prèvia es va popularitzar l'any 2020 amb la pandèmia Covid-19, i potser en aquelles circumstàncies el sistema podia tenir un sentit. Però han passat gairebé cinc anys i encara hi ha persones que s'han quedat mentalment aturades el 2020, i ja els va bé continuar aplicant aquest sistema pervers de maltractament al ciutadà.

Entre els despropòsits de l'administració que alguns privats també han fet seus, hi podríem afegir l'abús generalitzat de les inscripcions prèvies que se'ns han anat imposant per intentar tenir-nos més controlats a tots. Avui en dia et demanen inscripció prèvia fins i tot per anar a la presentació d'un llibre, o per poder assistir a un debat públic sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i el futur de les granotes de la Ricarda.

Aquesta obsessió malaltissa per controlar-ho tot em porta el record d'aquelles tristes societats de l'Europa de l'Est d'abans de la caiguda del Mur de Berlín. Què n'ha de fer un tercer, sigui o no funcionari, de si un ciutadà demana hora al metge, o vol anar a una determinada conferència? Res. Alguns semblen sentir nostàlgia d'aquell model de societat, sortosament desaparegut, tan ben descrit en la pel·lícula "La vida dels altres", on tothom espiava i, alhora, tothom era espiat. On queden les llibertats individuals?

Ningú és imprescindible

(Article original publicat el XX/10/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 110/10-2024, pàg.22)

Tot i que és obvi que ningú és imprescindible, tots coneixem casos de persones que es creuen insubstituïbles. La valoració exagerada i fora de tota lògica que tenen alguns dirigents polítics de si mateixos arriba a nivells malaltissos. Algunes persones que es troben al capdavant de les seves organitzacions —posem per cas, un partit polític— és poc probable que reconeguin els seus errors, pleguin i deixin pas voluntàriament a altres persones. El fet de no tenir ningú per sobre d'elles que quan toca els hi pugui tocar el crostó pot portar-los a creure que són infal·libles. I evidentment no ho són; ningú ho és.

Hi ha molta gent que pensa que cal una renovació urgent dels dirigents polítics independentistes. Recentment, el MHP Quim Torra es referia als lideratges polítics del món independentista, i va comentar, molt oportunament, la necessitat imperiosa de promoure canvis radicals a les cúpules dels partits. Algunes persones que potser es van sentir al·ludides van considerar que aquell comentari era inoportú, però veient com han anat les coses en els últims anys difícilment es pot estar en contra de les reflexions de Torra. La paciència ciutadana no és infinita.

Uns nous lideratges són del tot imprescindibles, i això vol dir que la majoria dels que fins ara han estat al capdavant del moviment independentista se n'haurien d'anar cap a casa. Catalunya necessita nous líders amb idees i estratègies noves, que estiguin disposats a desvincular-se de les polítiques aplicades fins ara, ja que s'han demostrat poc útils. Els dirigents polítics que ens han portat fins aquí han demostrat amb escreix la seva incompetència. A hores d'ara resulta irrellevant si no han volgut o no han pogut fer la feina que els tocava, però la realitat és que no l'han fet i han provocat molta frustració social. Els toca marxar cap a casa, i hem de confiar que els seus substituts ho facin millor.

Els polítics independentistes ens van prometre que ho tenien tot a punt per pujar al Mont Blanc (4.800 metres) i no han estat capaços ni d'arribar al Tibidabo (500 metres); s'han quedat aturats a la carretera de les Aigües. Si la política independentista de Catalunya la gestionés una empresa privada, en la qual els accionistes arrisquen els seus diners, el que ha passat en els últims anys és un fracàs estrepitós i mereix un canvi urgent de lideratges. Els accionistes de Catalunya som els catalans, i ens toca pressionar en aquest sentit. Dir les coses pel seu nom sempre és recomanable. Cal deixar de minimitzar la magnitud del fiasco i no buscar més excuses externes. El problema el tenim aquí, i la solució només depèn de nosaltres.

Cuba a les fosques

 

Les notícies ens diuen que Cuba s'ha quedat sense energia elèctrica, i que la majoria d'activitats de l’illa han quedat aturades per manca de subministrament d'electricitat. Els motius del problema són dos. El primer és la manca d'un mínim manteniment de la xarxa elèctrica del país, que des de fa molts anys falla contínuament. I com que a Cuba produeixen l'electricitat a partir del petroli, el segon motiu és la forta reducció del subministrament de combustible per part dels seus proveïdors habituals com, per exemple, Veneçuela, els quals també tenen problemes similars.

Quan els cubans gaudeixin d'una societat lliure, amb les mesures democràtiques imprescindibles per tal de deixar enrere els abusos dels dictadors comunistes que ha tingut el país des de l'arribada de Fidel Castro a l'Havana fa seixanta-cinc anys, Cuba tornarà a ser una economia de mercat al marge del que digui el diari Granma i l'actual constitució la qual, lògicament, quedarà derogada. I llavors es podran deixar enrere moltes coses, entre elles els talls de llum.

Mentrestant, Cuba continuarà sent un país en fallida multiorgànica, un país fosc en tots els sentits, i ara, també, a les fosques en sentit literal a causa de la manca d'electricitat. Només dels mateixos cubans dependrà posar fi a aquesta anòmala situació, però el procés no serà gens fàcil, ja que la majoria dels cubans han viscut sempre en dictadura, i molts ja s'han acostumat a la foscor.

Premsa militant

En el món de l'empresa privada, els diaris, les ràdios, les teles i la premsa digital tenen amo, gairebé sempre conegut tot i que, per trobar qui són, de vegades ho tenen mig amagat i has de buscar una mica.

Però la majoria d'aquests mitjans també tenen uns altres amos, diguem-ne els amos ideològics, que no sempre són tan coneguts i no necessàriament participen en l'accionariat de la propietat. El fet és que llegeixes els diaris d'àmbit estatal i de seguida veus que allà hi mana el PP, o el PSOE, amb més o menys intensitat.

I encara que quan toquen el tema Catalunya els plantejaments dels diferents partits espanyols gairebé sempre coincideixen, i té sentit que sigui així —des del sentit comú no podem pretendre que fora de Catalunya hi hagi mitjans partidaris d'una Catalunya independent, ningú es tira pedres al seu propi terrat— això òbviament no passa quan observem el biaix nacional de la premsa feta a Catalunya.

Si observem els quatre diaris catalans de paper d'àmbit nacional (Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia), només un és inequívocament independentista, mentre els altres tres o són declaradament unionistes o juguen a enredar el lector.

Esquerra, del foc a les brases

Quan semblava que a Esquerra ja ho havíem vist tot, l'espectacle ofert per aquest partit s'ha anat agreujant a partir de la tornada de Marta Rovira a Catalunya. Recordem el detall: quan Rovira tornava de Suïssa, en travessar la frontera va petonejar Junqueras davant dels periodistes. Volien aquella foto. Després hem sabut que aquella mostra de cordialitat era més falsa que un bitllet de sis euros, i la prova són els arxius d'àudio que es van fer públics més tard. Altres membres del politburó d'Esquerra també coneixien les malifetes que es feien al seu partit —atacs de falsa bandera—, però gairebé ningú va dir res en públic. I alhora que donaven la culpa a la competència, entre tots van intentar amagar els disbarats dels seus irresponsables dirigents.

No ens podem creure ningú de la cúpula d'Esquerra. Uns donen una versió, uns altres la contraria, i això que uns i altres dirigien conjuntament el partit. Ara s'ha sabut que l'autoria d'aquell ninot de Junqueras penjat al pont d'una carretera, que en el seu moment des d'Esquerra es va atribuir a un partit de la competència, també formava part dels atacs de falsa bandera organitzats pel partit. O per una facció del partit, tant se val. També aquells pòsters de tan mal gust que relacionaven els germans Maragall amb la malaltia de l'Alzheimer. Diuen que Rovira ho sabia tot, i com a secretària general és lògic que sigui així. Encara que ella ara ho negui, no ens la podem creure. Que Junqueras també digui que ho ignorava és irrellevant, ja que sent el màxim dirigent d'Esquerra tenia l'obligació de saber-ho. I òbviament, també, de frenar-ho.

Amb independència de qui surti guanyador en el pròxim congrés del partit, Junqueras i Rovira hauran d'optar entre passar a la història per mentiders o passar a la història per incompetents. Ells sabran què els perjudica menys. El fet és que el tàndem Junqueras Rovira deixarà el partit en la misèria electoral, tan malament com quan se'n van fer càrrec fa tretze anys.

Dit tot això, tothom sap que el moviment independentista català és ideològicament transversal, ja que hi ha independentistes de dretes i d'esquerres. Els votants independentistes d'esquerres de bona fe i sense càrrecs institucionals —en conec uns quants que encara no ho han paït—, aquells que fins ara havien anat votant a Esquerra sense dubtar-ho, potser s'hauran de replantejar el seu vot quan es convoquin eleccions. No serà una tasca fàcil. El més greu de tot: aquests episodis tan lamentables d'Esquerra perjudicaran molt el conjunt del moviment independentista. Pel bé de tots, esperem que la gent d'Esquerra sàpiga trobar el camí correcte, i si ho poden fer en quatre anys, que no se n'hi estiguin sis.

L'error o la mala fe de banalitzar el feixisme

Hi ha una certa esquerra que a l'altra banda del seu món ideològic ideal només hi veu feixisme per tot arreu i tothora. I ho diuen en veu alta, sense posar-se vermells. I com més a l'esquerra, més cauen en aquest error. Si no penses com jo, ets un feixista. Si no defenses el meu model de societat, ets un feixista. Ho proclamen contínuament als quatre vents, i es queden tan amples. Però si segons aquests il·luminats tot és feixisme, estem llevant importància a la perversitat del veritable feixisme, sigui de dretes o sigui d'esquerres (que també existeix), ja que llavors el feixisme queda desdibuixat. Sóc molt conscient que, dissortadament, demanar mesura als partidaris del pensament únic és una pèrdua de temps. Però tot i això, queda dit.

L'opa del Sabadell, una visió particular

(Article original publicat el 4/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2194, pàg. 2)

Sóc petit accionista i client del Banc Sabadell des de fa dècades, des de l'època en què el banc feia les juntes d'accionistes al Teatre la Faràndula d'aquella ciutat, quan el capital encara estava controlat pels successors dels fundadors del banc. Llavors encara faltaven molts anys perquè l'entitat sortís a borsa, i es necessitava molta influència per poder comprar accions de l'entitat. D'aquella època, tinc un bon record de les ampliacions de capital gratis.

Però d'un temps ençà han disminuït les meves simpaties cap a l'alta direcció del Banc Sabadell. Aquesta entitat financera és alguna cosa més que una simple empresa; és una veritable eina de país, i tinc els meus motius per no estar content amb l'evolució "política" que ha fet en els últims anys, i no em refereixo a l'evolució del valor de les accions, ja que quan s'inverteix en borsa cal acceptar el risc del mercat.

Però la decisió de l'any 2017 de canviar la seu del banc sense consultar els accionistes, passant-la de Sabadell (Catalunya) a Alacant (Espanya), em va semblar totalment inapropiada. No poso en dubte que els estatuts del banc permetien fer el canvi de la seu social per decisió exclusiva del consell d'administració. Però a banda de la legalitat, es va trobar a faltar la cortesia deguda als accionistes. Així, des del punt de vista de molts dels centenars de milers d'accionistes no consellers —és a dir, tots menys la vintena que formaven part del consell—, aquell canvi de seu que el consell va tirar endavant sense consultar els propietaris del banc no era raonable.

No tinc la bola de vidre i, per tant, ignoro com acabarà l'opa hostil del BBVA. Estem davant d'una guerra comercial en tota regla, i ens trobem amb arguments nous com són les polítiques expansives de repartiment de dividends que les dues entitats han anunciat. Si l'opa acabés triomfant —tant de bo els accionistes del Sabadell no ho permetin!— seria una mala jugada. I si acabés fent figa, com a client, com a accionista i com a català me n'alegraria molt.

Escric aquests comentaris ignorant l'evolució que pot tenir pròximament el valor de l'acció, ja que, lògicament, com més dividends reparteixin ara, més baixarà el preu de l'acció; són faves comptades. Ara bé, acabi com acabi aquest serial, alguns obliden que en aquesta vida no tot són diners. En el món mercantil s'haurien de valorar altres consideracions les quals, al meu entendre, també són importants, tot i ser conscient que no tothom es mira el món dels negocis des del mateix punt de vista.