.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 29 de gener de 2008

“Pocos han hecho más por Cataluña que yo” (Manuel Pizarro, antic president d’Endesa)

Aquesta lapidaria frase constituïa abans d’ahir diumenge l’eix central de la portada de LV. Si en lloc de haver-la pronunciat una persona habitualment moderada en els seus gestos i expressions, i alhora gens pagada de si mateixa, ho hagués fet qualsevol arreplegat, potser hagués dit “ningú ha fet més que jo per Catalunya”, i s’hagués quedat tan ample. Però no és el cas, el senyor Pizarro creu mesurar molt bé les seves paraules.

Don Manuel, home conegut per la moderació en el llenguatge, ha encetat la seva particular precampanya electoral a Catalunya amb la humilitat que el caracteritza. Ho dic seriosament, penso que el senyor Pizarro es creu allò que va declarar a LV. No sent la veritat una característica massa estesa entre els polítics, i menys encara davant d’unes eleccions, sempre he cregut que la ciutadania hauria d’agrair la franquesa de la gent com el senyor Pizarro. Votar-los tampoc els votarem pel que diguin o deixin de dir durant la campanya electoral, altrament coneguda com l’olimpíada dels disbarats dialèctics o el concurs de a veure qui la diu més grossa. Però coneixent les expansions dialèctiques dels polítics potser sabrem millor de quin peu calcen aquells que pretenen governar-nos durant els propers quatre anys.

De totes maneres i tornant a la frase del senyor Pizarro, què deu voler dir “pocos” per a ell? Per arrodonir la seva frase de diumenge i optar a fer “el pleno al 15” del surrealisme amb tot mereixement, el senyor Pizarro ens hauria d’aclarir què és el que ell entén amb el terme “pocos”.

Però abans de que ell mateix ens ho aclareixi, m’atreveixo a fer-ne una interpretació. El senyor Pizarro era el president d’Endesa quan es va produir la famosa opa catalana. La seva actitud al capdavant de l’empresa va beneficiar, i molt, als seus accionistes, entre ells el propi senyor Pizarro. I un cop beneficiats els accionistes amb ell mateix al capdavant, l’home es va confondre, al meu parer interessadament, i va considerar el món privat d’Endesa com si allò fos el conjunt de Catalunya, i els accionistes catalans d’Endesa com si fossin el conjunt dels catalans. I a partir d’aquí ens va deixar anar la frase que encapçala aquest article.

La realitat és una mica diferent. Els accionistes catalans d’Endesa, que constitueixen una minoria molt minoritària entre els set milions de catalans, li han d’estar molt agraïts, és veritat, i s’haurien d’empadronar a corre-cuita a Madrid per poder-lo votar a ell en senyal d’agraïment per la seva gestió. La resta de catalans, molts d’ells precisament clients captius d’Endesa, crec que no tenim, des de la nostra vessant de clients, cap motiu d’agraïment envers el senyor Pizarro; més aviat al contrari.