L’article de fa un mes que parlava de l’auditoria de comptes de la Unió Europea també el vaig fer arribar a determinats despatxos per tal de veure com es reaccionava davant del que, almenys per mi, representava un escàndol sobre com s’administren els diners de l’UE, els nostres diners. En van ser destinataris polítics i periodistes teòricament força coneixedors d’aquests temes. S’ha de dir que quasi tothom s’ho va treure de sobre amb una excusa o una altra, amb més o menys elegància. Alguns personatges ni tan sols van considerar oportú acusar-ne rebut; constato que d’aquests personatges cada cop n’hi ha més. Són aquells que apliquen la màxima de que qui no fa res no s’equivoca mai, i no són conscients de que les persones també es poden equivocar per omissió i, de fet, en el món de la política això passa sovint.
Hi ha una excepció: l’Oficina de la Comissió Europea a Barcelona va tenir la amabilitat de fer-me arribar un extens escrit explicatiu, amb un annex de tres-centes pàgines del Tribunal de Comptes Europeu, de setembre de 2007, titulat “Informe Anual sobre la ejecución presupuestaria relativo al ejercicio 2006, acompañado de las respuestas de las instituciones”. S’agraeix el detall i l’interès dels responsables d’aquesta oficina.
Encara que òbviament es tracta d’un document ple de tecnicismes de tota mena, he fet dues coses: me l’he llegit, tot i que alguns capítols una mica en diagonal, i l’he fet arribar a gent més entesa que jo per tal de poder contrastar opinions.
De l’informe dels auditors se’n poden treure conclusions de tota mena. Vull dir que qui hi vulgui trobar elements positius de ben segur que els trobarà, i qui en vulgui trobar de negatius també. Així, per una banda, els auditors ens diuen que la situació va millorant, amb el que ens podem imaginar com devia anar tot això en anys anteriors. Però per altra banda, els auditors fan una quantitat de salvetats molt remarcable, i deixen sobre la taula dubtes de tota mena, constatant la baixa qualitat del control intern dels diversos organismes de l’UE.
Una conclusió fàcil que es pot treure per part de qualsevol persona amb uns mínims coneixements del tema és que si l’UE fos una empresa privada i es presentés amb aquest informe d’auditoria per demanar la cotització de les seves accions en qualsevol de les borses de valors del primer món (Londres, Nova York, etc.), de ben segur que no se’n sortiria. Això sol ja és força significatiu de per on van els trets.
També resulta decebedor veure com des de la representació de l’UE a Barcelona s’intenten justificar les irregularitats detallades en l’article anterior i moltes altres, que l’informe dels auditors no fa altra cosa que confirmar. Els sembla que apel·lant a la important xifra del pressupost i a la complexitat dels organismes europeus ja n’hi ha prou com a justificació. Si es comparés el pressupost de l’UE amb el d’empreses importants del món veuríem que estem parlant de magnituds i organigrames similars, o potser encara de més complexitat en el cas de certes empreses. Resulta impensable imaginar que algun directiu d’aquestes empreses intentés justificar amb els mateixos pobres arguments situacions irregulars com les que es constaten a l’UE.
La reflexió final que se’n pot fer de tot això la deixo en mans d’un amic meu, economista, doncs coincideixo fil per randa amb el seu diagnòstic:
“Els polítics i els que viuen al seu entorn tenen un grau de rigor ínfim en la seva tasca. Gràcies a Deu en la majoria d'altres activitats s'aplica un grau més alt d’escrupolositat, detall, minuciositat i en definitiva professionalitat que a la política. Si tots fóssim com ells t'imagines com aniria la societat? T'imagines com s'aguantarien les cases si els arquitectes tinguessin el mateix rigor, o com volarien els avions si els enginyers aeronàutics fossin com els polítics, o els curtcircuits que hi hauria si ho fossin els electricistes, o qualsevol altre professió?”
Hi ha una excepció: l’Oficina de la Comissió Europea a Barcelona va tenir la amabilitat de fer-me arribar un extens escrit explicatiu, amb un annex de tres-centes pàgines del Tribunal de Comptes Europeu, de setembre de 2007, titulat “Informe Anual sobre la ejecución presupuestaria relativo al ejercicio 2006, acompañado de las respuestas de las instituciones”. S’agraeix el detall i l’interès dels responsables d’aquesta oficina.
Encara que òbviament es tracta d’un document ple de tecnicismes de tota mena, he fet dues coses: me l’he llegit, tot i que alguns capítols una mica en diagonal, i l’he fet arribar a gent més entesa que jo per tal de poder contrastar opinions.
De l’informe dels auditors se’n poden treure conclusions de tota mena. Vull dir que qui hi vulgui trobar elements positius de ben segur que els trobarà, i qui en vulgui trobar de negatius també. Així, per una banda, els auditors ens diuen que la situació va millorant, amb el que ens podem imaginar com devia anar tot això en anys anteriors. Però per altra banda, els auditors fan una quantitat de salvetats molt remarcable, i deixen sobre la taula dubtes de tota mena, constatant la baixa qualitat del control intern dels diversos organismes de l’UE.
Una conclusió fàcil que es pot treure per part de qualsevol persona amb uns mínims coneixements del tema és que si l’UE fos una empresa privada i es presentés amb aquest informe d’auditoria per demanar la cotització de les seves accions en qualsevol de les borses de valors del primer món (Londres, Nova York, etc.), de ben segur que no se’n sortiria. Això sol ja és força significatiu de per on van els trets.
També resulta decebedor veure com des de la representació de l’UE a Barcelona s’intenten justificar les irregularitats detallades en l’article anterior i moltes altres, que l’informe dels auditors no fa altra cosa que confirmar. Els sembla que apel·lant a la important xifra del pressupost i a la complexitat dels organismes europeus ja n’hi ha prou com a justificació. Si es comparés el pressupost de l’UE amb el d’empreses importants del món veuríem que estem parlant de magnituds i organigrames similars, o potser encara de més complexitat en el cas de certes empreses. Resulta impensable imaginar que algun directiu d’aquestes empreses intentés justificar amb els mateixos pobres arguments situacions irregulars com les que es constaten a l’UE.
La reflexió final que se’n pot fer de tot això la deixo en mans d’un amic meu, economista, doncs coincideixo fil per randa amb el seu diagnòstic:
“Els polítics i els que viuen al seu entorn tenen un grau de rigor ínfim en la seva tasca. Gràcies a Deu en la majoria d'altres activitats s'aplica un grau més alt d’escrupolositat, detall, minuciositat i en definitiva professionalitat que a la política. Si tots fóssim com ells t'imagines com aniria la societat? T'imagines com s'aguantarien les cases si els arquitectes tinguessin el mateix rigor, o com volarien els avions si els enginyers aeronàutics fossin com els polítics, o els curtcircuits que hi hauria si ho fossin els electricistes, o qualsevol altre professió?”
